L'escriptor Agustí Pons Foto: ACN

L'escriptor Agustí Pons reprèn el fil iniciat a 'Cartes a Clara' (Meteora, 2010) per explicar la història contemporània al continent europeu a '1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX' (Pòrtic, 2014), un treball on parteix de deu llibres -Des d''El món d'ahir' d'Stefan Sweig fins a 'La decadencia de Occidente' d'Oswald Spengler, passant per 'La II Guerra Mundial' de Winston Churchill' i 'El largo viaje' de Jorge Semprún- per donar les claus que permeten entendre la relació entre el món actual i la Guerra Freda, i com aquesta va marcar el desenvolupament del continent europeu entre 1945 i 1989.

Després d'escriure la biografia 'Espriu, transparent' (Proa, 2013), Pons aporta en aquest llibre una visió universal que destaca precisament en un moment en que el focus de l'assaig a Catalunya està posat sobre el procés sobiranista. L'escriptor no descarta però, dir-hi la seva en el que anomena “assaig patriòtic”, però en tot cas, no de forma immediata.

-A '1914-2014' explica la seva visió del segle vint europeu. A la literatura catalana li falten obres com aquesta, obres universals on no ens mirem tant el melic?

-Jo crec que sí, però tampoc no vull criticar els que fan el que en dic assaig patriòtic, entre altres coses perquè els que no en fem, podem editar gràcies a l'èxit de l'assaig patriòtic, tot suma. El que convé és que la gent escrigui llibres i els llegeixin, però el món és molt gran i una cosa no treu l'altra. Tenim problemes específics i formem part del continent i jo parteixo del fet que tota la meva formació intel·lectual i periodística i l'exercici de la professió el vaig fer en temps de la Guerra Freda, i em trobo que les anàlisis sobre Catalunya eren unes i sobre la Guerra Freda unes altres, com si no hi hagués relació, i n'hi ha i molta. En un article titulat 'Intel·lectuals catalans i guerra freda' dic que no es pot entendre. Oi que no podem separar el franquisme de la guerra freda? Doncs tampoc podem separar l'antifranquisme de la guerra freda, i episodis concrets s'expliquen per l'antifranquisme i la Guerra Freda. Aquell conflicte va influir en l'antifranquisme. No podem entendre aquell període si no entenem que els russos van estar presents i van condicionar la lluita antifranquista pels seus interessos.

-Vostè s'hi veu fent això que en diu 'assaig patriòtic'?

-Sempre he tingut la temptació de dir la meva, però les coses han de sortir de forma natural i un llibre porta a l'altre i aquest és una continuació i ampliació de 'Cartes a Clara', amb un pròleg on explico perquè els periodistes podem escriure sobre el segle XX. El periodisme serveix per explicar la història, perquè és qui està al peu del carrer. Els intel·lectuals fan grans teories, però després és el periodista o l'escriptor qui fa la crònica, que no veu la idea sinó la realitat. Jo no tinc al cap escriure cap assaig patriòtic, però potser algun dia ho faig.

-A la portada del llibre hi figuren Lenin i Churchill, com a personatges més influents del segle XX. Si em permet l'opinió personal, considero que Stalin va ser més influent, perquè va tenir la capacitat de canviar el món.

-Si parlem de concrecions materials, té raó, va transformar la Unió Soviètica i a nivell territorial va arribar més enllà de Viena, però no hi ha discussió intel·lectual amb Stalin i tothom està d'acord que era un paranoic i un assassí. On hi ha discussió és amb Lenin, un senyor que es passa més hores a les biblioteques de Londres i Paris que governant. I no s'entén Lenin sense entendre la il·lustració. Lenin duu a les últimes conseqüències la idea optimista de la il·lustració. Una de les frases que més repeteix és 'construirem l'home nou', i la fina ratlla entre la utopia i el crim Lenin se la salta des del primer dia. Qui planteja més problemes i funda l'imperi és ell, sense ell no hi hauria Stalin.

-I Churchill, és el bo de la pel·lícula, o el menys dolent?

-Els bons polítics com Churchill no son nens de primera comunió i serveixen els seus interessos. Churchill era un demòcrata, però no volia la independència de la Índia perquè tenia una visió democràtica pels anglesos i imperialista per a la resta del món, en part per defensar millor els interessos de la Gran Bretanya i també per una certa superioritat. I no feia veure que la política no és un joc de cinisme, i en el context de la guerra és una persona molt valenta, amb idees clares, que va contracorrent. Cal tenir en compte l'acció individual, i els autèntics líders saben anar contracorrent, com Churchill, De Gaulle o Mandela. Si la senyora Merkel no fos filla de pastor protestant, educada a Prússia sota el règim comunista, potser ara Europa seria una mica diferent. Martí Anglada parla de l'ADN dels països, i per entendre la manca de sintonia entre alemanys i espanyols cal tenir en compte que uns funden el luteranisme i els altres la picaresca, tots al mateix temps. Uns donen importància a la responsabilitat individual i els altres a la manera de fer trampes.

-Es pot retreure a Churchill no haver fet més per retornar la democràcia a Espanya?

-L'any 44 Churchill fa un discurs on diu que odia tant Moscou com Madrid, però posats a triar, preferiria viure a Madrid, i la història li ha donat la raó, Espanya va sortir molt millor de la dictadura franquista que els russos de la dictadura comunista. I hi ha una altra cosa, el 1946 don Joan va a Estoril pensant que de Madrid l'aniran a buscar, i el Carles Sentís explica que si hi haguessin anat quatre generals i quatre banquers, haurien portat Joan a Madrid i els anglesos no haurien dit res. Naturalment que la guerra freda va ser providencial per Franco, però a mitja Espanya ja els va anar bé, no va anar ningú a buscar don Joan.

-Després de relatar el segle vint, s'atreveix a fer prospecció de futur? Que passarà a Ucraïna i que passarà a Catalunya?

-El llibre serveix per entendre que passa a Ucraïna. Rússia va fer servir el comunisme per ocupar mitja Europa, però és un episodi més de l'expansionisme tradicional dels tsars, i del que Lluís Nicolau d'Olwer anomena la tradicional vocació expansionista de Rússia cap el mar. Per això Rússia no deixarà mai Sebastopol, mai, i pretendre que ho deixi és furgar les ferides del tigre. I Putin necessita guanyar popularitat i l'opinió pública russa està amb ell. No se si ho enfoca bé l'Obama, que és bastant bufanúvols, però no hi haurà solució que no passi pel reconeixement de la sortida al mar per Sebastopol.

-I Catalunya?

-Hi ha una cosa certa sigui quin sigui el desenllaç, el conflicte no és només econòmic i qualsevol solució ha de passar per un reconeixement identitari que sigui sensible i toqui la fibra. Hi ha ferides que sembla que no fan mal però ho fan amb el temps. Les coses simbòliques que sembla que no tinguin importància en tenen molta.

“Espriu no va defugir la politització”

-El seu anterior llibre és la biografia 'Espriu, transparent' (Proa, 2013). Un any després, n'ha quedat satisfet? -Va anar molt bé, tot i que era un llibre difícil d'editar. És un llibre feixuc, amb més de 700 pàgines, però en Josep Lluch de Proa va creure en el llibre, i La Caixa em va ajudar, perquè un llibre com aquell no es pot fer sinó tens tres anys per dedicar-t'hi 'full time'. Per ser una biografia en català ha anat força bé, amb tres edicions i unes cinquanta presentacions i conferències. I l'objectiu s'ha acomplert, que era dir que Espriu és una de les figures intel·lectuals més importants d'aquest país. Els experts diran si la prosa o la poesia és millor, però Espriu està a l'altura dels grans. Si no fos per la situació de la llengua i la cultura catalanes, li haurien donat el Nobel, i si fos francès hauria voltat tot el món pagat per l'Estat francès fent propaganda de la cultura francesa, i aixo no va passar. -Acabat l'Any Espriu, quina valoració en fa de la commemoració? Creu que es va magnificar el vessant polític de l'autor? -Jo la reflexió que faig és que l'Any Espriu ha anat bé. S'han fet moltes coses i s'ha vist que el país culturalment és viu. L'únic que em sap greu és que algunes iniciatives, sobretot del camp del teatre, no han pogut tenir continuïtat. És un gran esforç fer una adaptació teatral per fer quatre representacions. Dit això, Espriu no va defugir la politització, i a París, Victor Hugo està a les parets del Senat com a pare d'Europa. Aquesta idea que la política és contraposada a la puresa literària, no és certa. -Passada la commemoració, hi ha perill d'oblidar Espriu, ara que estem al tricentenari? -Sí, però això no ho mana ningú. És el sistema que tenim dels mitjans de comunicació. Amb les guerres passa el mateix, fa quinze dies estàvem en una guerra que ja no recordem i ara estem a Ucraïna, quan els mitjans focalitzen un tema no hi ha qui els aturi. Quan la maquinària es fixa en un punt, el magnifica, i desprès l'oblida sense trobar terme mig, però a l'Any Espriu s'han fet coses que queden, com una nova edició de l'obra en prosa i poètica, un llibre que proses moltes d'elles inèdites, modèstia apart hi ha la meva biografia, més bona o més dolenta. Tot això queda.