29
d'agost
del
2021
Actualitzat
el
30
d'agost
a les
12:01h
Acaba de complir 91 anys, però conserva la vitalitat -i murrieria- de sempre. Albert Jané (Barcelona, 1930), escriptor, lingüista i traductor, mestre de català i estudiós de la literatura juvenil i infantil, ha conreat gairebé tots els àmbits vinculats a la llengua. Director de Cavall Fort durant prop de vint anys, autor d'obres de referència, com elDiccionari català de sinònims (1977) i diverses gramàtiques, ha fet una tasca important de traducció de còmics populars, com els Barrufets, contes populars com La Caputxeta vermella o guions per al cine, com a La Ventafocs, primera pel·lícula infantil traduïda al català.
Creu de Sant Jordi, membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i Premi Nacional de Periodisme, recull una bibliografia extensa en una carrera a la qual només li falta el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'any passat, amb motiu del seu norantè aniversari, l'IEC li va fer un homenatge i es va editar El barrufet gramàtic (editorial Base), coordinat per Jordi Manent.
- Hi ha un debat intens sobre el català. Vostè, que hi ha treballat durant tants anys, com veu l'estat de la llengua?
- Es pot enfocar des de punts de vista molt diversos. Els més optimistes pensen en el que no teníem fa quaranta anys. Però també és un fet evident que des del punt de vista de l'ús social, la llengua ha fet un retrocés important. Jo practico el que en dic l'optimisme tàctic. Si som pessimistes no tenim res a fer. S'ha de ser realista, però no pas fatalista. S'ha de treballar per evitar el desànim. En alguns mitjans es parla més de l'ús del català que no pas de promoure'l. Hauríem de fer el contrari: no parlar-ne tant i fer coses més positives.
- Quines mesures creu que s'haurien de dur a terme?
- Vaig ser durant un temps membre del Consell Social de la Llengua Catalana. Ens presentaven molts estudis i estadístiques i a mi em semblava que s'esmerçava més temps i a analitzar-ne l'ús que no pas a promoure'l. No vull tampoc ser injust perquè s'hi pot caure quan es vol ser realista i parlar sense manies. Tenim autonomia des del 1977 i han passat diversos governs i tots han anat fent el mateix. Per tant, no vull ser injust. Jo soc un espectador de televisió més aviat escàs. No la veig. Quan ho feia, no veia més de dues hores al mes. Però pel que sento, em sembla que TV3 és massa liberal en aquesta qüestió.
- En quin sentit?
- TV3 i Catalunya Ràdio haurien de procurar que no hi hagués tant de castellà en les seves emissions. Crec que hem de fer allò que després del 1714 es va voler castellanitzar Catalunya: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Crec que hauríem de parlar menys del català i actuar amb més eficàcia.
- Ha fet una tasca important de pedagogia sobre el llenguatge des dels mitjans. Creu que s'escriu bé en català als mitjans de comunicació?
- És molt relatiu, això, perquè és un panorama divers. En general, però, s'hi haurien de mirar més. Veig coses, algunes expressions, que no m'agraden.
- Com quines?
- Per exemple, llegeixo el diari El Punt Avui utilitza sistemàticament la paraula oci i han bandejat el lleure, que és una paraula ben pròpia. No hi ha res a dir perquè oci és correcte, però no sé perquè bandegen una paraula tan pròpia i tan bonica com lleure. Per acostar-se al castellà i que ho entengui més gent? No ho sé. Una altra és el verb reafirmar, que s'ha admès, en lloc de recòrrer al refermar. S'ha admès reafirmar-se en el sentit de refermar-se. D'acord, però reafirmar és tornar a afirmar.
- Va ser director durant quasi vint anys de Cavall Fort, un producte d'èxit entre el jovent. Quines van ser les claus d'aquest projecte reeixit?
- Cavall Fort va néixer el 1961. No vaig participar en la seva creació, hi vaig entrar dos anys després. Quedava el record del que havia estat en Patufet abans de la Guerra Civil. Cavall Fort va néixer a l'empara de l'Església, i aquí voldria recordar la figura del bisbe Ramon Masnou, de Vic, que va ser molt valent i va defensar el projecte. Suposo que una de les claus de l'èxit és que no es va voler copiar cap model antic sinó que es va optar per fer una revista moderna, actual.
- Continua sent un model d'èxit?
- Ara ho és més que mai. Algú que no la llegeix m'ha dit alguna vegada que és una revista antiquada. Devia ser quan hi era jo, però ara no. A mi em sorprèn per la seva modernitat, tant per la presentació com pel contingut. En aquella època, amb el llast del franquisme, encara tenia algun tret llibresc, però ara no. I ha de competir amb les pantalles. Patufet tirava 60.000 exemplars, però és que en aquells anys no tenia cap competidor. Cavall Fort ja té 60 anys.
- Quin tiratge té?
- Crec que ara són uns 15.000, més uns 7.000 o 8.000 del Tatano, per als més petits.
- Potser se'n poden treure lliçons pel que fa a estendre l'ús del català entre els joves. Quin model de llengua defensa vostè?
- Sempre he defensat un català totalment correcte però desprovist d'artificis. I crec que ho vam aconseguir amb Cavall Fort, un model plausible, sense inexactituds gramaticals o lingüístiques però que no fos artificiós, que fos entenedor. La llengua té prou recursos i s'han d'aprofitar. Totes les coses es poden dir de maneres diferents. En algunes novel·les de la col·lecció La cua de palla, traduïdes de l'anglès, apareix molt la forma "el meu nom és John". Això és una literalitat, en lloc de "em dic John". Recordo una novel·la policíaca, La gran onada calenta, on un policia lliura la placa i diu: "La pistola em pertany". És correcte, però el normal és dir "la pistola és meva".
- Com veu la presència del català en el món del còmic?
- Crec que fa quinze anys tenia major presència. Hi havia algunes editorials, com Joventut o Grijalbo, que publicaven molt de material. No en tinc prou coneixement de causa, però diria que ha baixat.
- Una de les coses que va fer darrerament va ser adaptar L'Odissea per al públic jovenil. És un bon exemple de llenguatge adreçat als joves?
- Sí, n'estic content. Va ser Premi Serra d'Or. És la segona adaptació que faig de l'obra, en vaig fer una de més senzilla per a Cavall Fort. Aquesta me la va encarregar l'editorial Casals. Vaig intentar que el llenguatge tingués una gran dignitat literària i fos assequible, defugint el preciosisme. He adaptat molts clàssics, des d'Andersen a Grimm i Collodi, l'autor de Pinotxo.
- Vostè prové d'una família treballadora que sempre va tenir inquietuds culturals. El seu pare era un barber que havia estat de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Vostè va créixer en una casa plena de llibres.
- Sí. El meu pare era el secretari de l'Enciclopèdic. Tenia una biblioteca feta amb llibres de segona mà, que aleshores era habitual. Vaig llegir molts llibres del meu pare.
- En recorda algun que l'impressionés?
- Les Vides paral·leles de Plutarc, que em va impactar pel retrat d'unes qualitats humanes que mostrava. El meu pare, Feliu Jané, era amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Una cosa que no he explicat mai és que li va demanar a Seguí que anés a l'Ateneu Enciclopèdic a donar una conferència, però no sobre sindicalisme sinó sobre el seu concepte de la vida. Seguí va quedar parat però s'hi va comprometre. Però mai donaria la conferència perquè el van assassinar poc després.
- El seu pare estava vinculat al moviment llibertari?
- Era anarquista de jove. El seu mestre espiritual era Felip Cortiella, un gran escriptor i tipògraf, i molt íntegre, una cosa que pel meu pare era molt important. Després es va allunyar de l'anarquisme i, junt amb altres persones, com Martí Barrera, va fundar un mitjà que duraria poc, Política Obrera, que defensaven que els obrers anessin a votar. Tenia molta admiració per Rafael Campalans i Serra i Moret. Va treballar a l'Ajuntament de Barcelona i després de la guerra va ser depurat durant uns mesos. Li donava molta importància a la integritat moral i recordo que li molestava molt que els catòlics integristes s'anomenessin precisament així, integristes.
- Vostè, que va remenar llibres de de petit, com creu que es pot esperonar la lectura?
- L'escola ha d'esperonar a la lectura. Recordo sempre un mestre de després de la guerra, es deia Quevedo. Crec que no en sabia massa, però sempre ens deia que llegíssim perquè llegint s'aprèn a escriure, i això m'ha quedat. L'escola és fonamental i els mestres han intentat totes les fórmules per impulsar la lectura. No sempre se'n surten. Ara bé, s'ha d'evitar que els nens vegin els llibres com un deure escolar, com una obligació. No és fàcil. I després també és cert que de lector també s'hi neix. El meu germà va rebre la mateixa influència que jo i no llegia.
- De tot el que ha fet a la vida, què és el que li ha agradat més?
- De l'obra escrita, em va agradar molt que m'editessin fa dos anys Calidoscopi informal, un volum de 1.400 pàgines de narracions, que em va publicar Ela Geminada de Girona. És un llibre de relats inconnexos. Dels treballs sobre el català, destacaria el Diccionari de sinònims, que l'IEC va digitalitzar i rep 3 milions de consultes l'any.
- I el que hagués volgut fer i no ha fet?
- No. Potser la meva poesia s'ha publicat poc. Tinc molta poesia escrita que no es publicarà, però m'he de resignar. S'ha de ser modest. Els escriptors, en general, pequem de certa immodèstia. Si no m'equivoco, aquest any ja s'han publicat 60 novel·les en català. Un no pot tenir la pretensió de sobresortir.
- Com veu l'evolució del país?
- Hi ha uns interrogants terribles. Hi ha un seguit de temes que no són fàcils de gestionar, alguns vinculats a la societat de consum, d'altres a tot el que envolta la immigració, que s'ha d'integrar, sent solidaris perquè s'ha de ser solidari. Només cal mirar el drama de l'Afganistan.
- És optimista en el pla polític?
- Fa uns anys, l'horitzó independentista era com una utopia, ara no. Però jo dic que no només s'ha de ser independentista sinó independentístic, que vol dir comportar-se tant com sigui possible com a ciutadans d'un país independent i prescindir d'Espanya. Molts, per no parlar d'Espanya, diuen estat espanyol. Em sembla un eufemisme molt discutible. I tenir clar quins són els enemics històrics de Catalunya: Espanya, França i el Vaticà.
- El Vaticà també?
- Oi tant. Des de sempre. Des de quan van llançar una croada contra Pere el Gran. Quan s'ha plantejat el tema de Catalunya, sempre han tirat pilotes fora. Mai ha fet costat a Catalunya. No dic l'Església catalana, eh. Ja he esmentat abans el bisbe Masnou.
Creu de Sant Jordi, membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i Premi Nacional de Periodisme, recull una bibliografia extensa en una carrera a la qual només li falta el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'any passat, amb motiu del seu norantè aniversari, l'IEC li va fer un homenatge i es va editar El barrufet gramàtic (editorial Base), coordinat per Jordi Manent.
- Hi ha un debat intens sobre el català. Vostè, que hi ha treballat durant tants anys, com veu l'estat de la llengua?
- Es pot enfocar des de punts de vista molt diversos. Els més optimistes pensen en el que no teníem fa quaranta anys. Però també és un fet evident que des del punt de vista de l'ús social, la llengua ha fet un retrocés important. Jo practico el que en dic l'optimisme tàctic. Si som pessimistes no tenim res a fer. S'ha de ser realista, però no pas fatalista. S'ha de treballar per evitar el desànim. En alguns mitjans es parla més de l'ús del català que no pas de promoure'l. Hauríem de fer el contrari: no parlar-ne tant i fer coses més positives.
- Quines mesures creu que s'haurien de dur a terme?
- Vaig ser durant un temps membre del Consell Social de la Llengua Catalana. Ens presentaven molts estudis i estadístiques i a mi em semblava que s'esmerçava més temps i a analitzar-ne l'ús que no pas a promoure'l. No vull tampoc ser injust perquè s'hi pot caure quan es vol ser realista i parlar sense manies. Tenim autonomia des del 1977 i han passat diversos governs i tots han anat fent el mateix. Per tant, no vull ser injust. Jo soc un espectador de televisió més aviat escàs. No la veig. Quan ho feia, no veia més de dues hores al mes. Però pel que sento, em sembla que TV3 és massa liberal en aquesta qüestió.
- En quin sentit?
- TV3 i Catalunya Ràdio haurien de procurar que no hi hagués tant de castellà en les seves emissions. Crec que hem de fer allò que després del 1714 es va voler castellanitzar Catalunya: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Crec que hauríem de parlar menys del català i actuar amb més eficàcia.
Albert Jané: "Amb el català, cal ser realista, però no fatalista". Foto: Gala Espín
- Ha fet una tasca important de pedagogia sobre el llenguatge des dels mitjans. Creu que s'escriu bé en català als mitjans de comunicació?
- És molt relatiu, això, perquè és un panorama divers. En general, però, s'hi haurien de mirar més. Veig coses, algunes expressions, que no m'agraden.
- Com quines?
- Per exemple, llegeixo el diari El Punt Avui utilitza sistemàticament la paraula oci i han bandejat el lleure, que és una paraula ben pròpia. No hi ha res a dir perquè oci és correcte, però no sé perquè bandegen una paraula tan pròpia i tan bonica com lleure. Per acostar-se al castellà i que ho entengui més gent? No ho sé. Una altra és el verb reafirmar, que s'ha admès, en lloc de recòrrer al refermar. S'ha admès reafirmar-se en el sentit de refermar-se. D'acord, però reafirmar és tornar a afirmar.
"Una de les claus de l'èxit de Cavall Fort va ser que va optar per no copiar models antics i apostar per una llengua moderna"
- Va ser director durant quasi vint anys de Cavall Fort, un producte d'èxit entre el jovent. Quines van ser les claus d'aquest projecte reeixit?
- Cavall Fort va néixer el 1961. No vaig participar en la seva creació, hi vaig entrar dos anys després. Quedava el record del que havia estat en Patufet abans de la Guerra Civil. Cavall Fort va néixer a l'empara de l'Església, i aquí voldria recordar la figura del bisbe Ramon Masnou, de Vic, que va ser molt valent i va defensar el projecte. Suposo que una de les claus de l'èxit és que no es va voler copiar cap model antic sinó que es va optar per fer una revista moderna, actual.
- Continua sent un model d'èxit?
- Ara ho és més que mai. Algú que no la llegeix m'ha dit alguna vegada que és una revista antiquada. Devia ser quan hi era jo, però ara no. A mi em sorprèn per la seva modernitat, tant per la presentació com pel contingut. En aquella època, amb el llast del franquisme, encara tenia algun tret llibresc, però ara no. I ha de competir amb les pantalles. Patufet tirava 60.000 exemplars, però és que en aquells anys no tenia cap competidor. Cavall Fort ja té 60 anys.
L'escriptor Albert Jané durant la conversa amb NacióDigital.'entrevista Foto: Gala Espín
- Quin tiratge té?
- Crec que ara són uns 15.000, més uns 7.000 o 8.000 del Tatano, per als més petits.
- Potser se'n poden treure lliçons pel que fa a estendre l'ús del català entre els joves. Quin model de llengua defensa vostè?
- Sempre he defensat un català totalment correcte però desprovist d'artificis. I crec que ho vam aconseguir amb Cavall Fort, un model plausible, sense inexactituds gramaticals o lingüístiques però que no fos artificiós, que fos entenedor. La llengua té prou recursos i s'han d'aprofitar. Totes les coses es poden dir de maneres diferents. En algunes novel·les de la col·lecció La cua de palla, traduïdes de l'anglès, apareix molt la forma "el meu nom és John". Això és una literalitat, en lloc de "em dic John". Recordo una novel·la policíaca, La gran onada calenta, on un policia lliura la placa i diu: "La pistola em pertany". És correcte, però el normal és dir "la pistola és meva".
"Sempre he defensat un català totalment correcte, però desprovist d'artifics i entenedor"
- Com veu la presència del català en el món del còmic?
- Crec que fa quinze anys tenia major presència. Hi havia algunes editorials, com Joventut o Grijalbo, que publicaven molt de material. No en tinc prou coneixement de causa, però diria que ha baixat.
- Una de les coses que va fer darrerament va ser adaptar L'Odissea per al públic jovenil. És un bon exemple de llenguatge adreçat als joves?
- Sí, n'estic content. Va ser Premi Serra d'Or. És la segona adaptació que faig de l'obra, en vaig fer una de més senzilla per a Cavall Fort. Aquesta me la va encarregar l'editorial Casals. Vaig intentar que el llenguatge tingués una gran dignitat literària i fos assequible, defugint el preciosisme. He adaptat molts clàssics, des d'Andersen a Grimm i Collodi, l'autor de Pinotxo.
- Vostè prové d'una família treballadora que sempre va tenir inquietuds culturals. El seu pare era un barber que havia estat de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Vostè va créixer en una casa plena de llibres.
- Sí. El meu pare era el secretari de l'Enciclopèdic. Tenia una biblioteca feta amb llibres de segona mà, que aleshores era habitual. Vaig llegir molts llibres del meu pare.
- En recorda algun que l'impressionés?
- Les Vides paral·leles de Plutarc, que em va impactar pel retrat d'unes qualitats humanes que mostrava. El meu pare, Feliu Jané, era amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Una cosa que no he explicat mai és que li va demanar a Seguí que anés a l'Ateneu Enciclopèdic a donar una conferència, però no sobre sindicalisme sinó sobre el seu concepte de la vida. Seguí va quedar parat però s'hi va comprometre. Però mai donaria la conferència perquè el van assassinar poc després.
"El meu pare era molt amic de Salvador Seguí i el va convidar a fer una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic sobre el seu concepte de la vida, però mai la va donar: el van assassinar abans"
- El seu pare estava vinculat al moviment llibertari?
- Era anarquista de jove. El seu mestre espiritual era Felip Cortiella, un gran escriptor i tipògraf, i molt íntegre, una cosa que pel meu pare era molt important. Després es va allunyar de l'anarquisme i, junt amb altres persones, com Martí Barrera, va fundar un mitjà que duraria poc, Política Obrera, que defensaven que els obrers anessin a votar. Tenia molta admiració per Rafael Campalans i Serra i Moret. Va treballar a l'Ajuntament de Barcelona i després de la guerra va ser depurat durant uns mesos. Li donava molta importància a la integritat moral i recordo que li molestava molt que els catòlics integristes s'anomenessin precisament així, integristes.
- Vostè, que va remenar llibres de de petit, com creu que es pot esperonar la lectura?
- L'escola ha d'esperonar a la lectura. Recordo sempre un mestre de després de la guerra, es deia Quevedo. Crec que no en sabia massa, però sempre ens deia que llegíssim perquè llegint s'aprèn a escriure, i això m'ha quedat. L'escola és fonamental i els mestres han intentat totes les fórmules per impulsar la lectura. No sempre se'n surten. Ara bé, s'ha d'evitar que els nens vegin els llibres com un deure escolar, com una obligació. No és fàcil. I després també és cert que de lector també s'hi neix. El meu germà va rebre la mateixa influència que jo i no llegia.
- De tot el que ha fet a la vida, què és el que li ha agradat més?
- De l'obra escrita, em va agradar molt que m'editessin fa dos anys Calidoscopi informal, un volum de 1.400 pàgines de narracions, que em va publicar Ela Geminada de Girona. És un llibre de relats inconnexos. Dels treballs sobre el català, destacaria el Diccionari de sinònims, que l'IEC va digitalitzar i rep 3 milions de consultes l'any.
Albert Jané: "Els tres enemics històrics de Catalunya són Espanya, França i el Vaticà". Foto: Gala Espín
- I el que hagués volgut fer i no ha fet?
- No. Potser la meva poesia s'ha publicat poc. Tinc molta poesia escrita que no es publicarà, però m'he de resignar. S'ha de ser modest. Els escriptors, en general, pequem de certa immodèstia. Si no m'equivoco, aquest any ja s'han publicat 60 novel·les en català. Un no pot tenir la pretensió de sobresortir.
"A banda d'independentista s'ha de ser independentístic, que vol dir comportar-se tant com sigui possible com a ciutadans d'un país independent"
- Com veu l'evolució del país?
- Hi ha uns interrogants terribles. Hi ha un seguit de temes que no són fàcils de gestionar, alguns vinculats a la societat de consum, d'altres a tot el que envolta la immigració, que s'ha d'integrar, sent solidaris perquè s'ha de ser solidari. Només cal mirar el drama de l'Afganistan.
- És optimista en el pla polític?
- Fa uns anys, l'horitzó independentista era com una utopia, ara no. Però jo dic que no només s'ha de ser independentista sinó independentístic, que vol dir comportar-se tant com sigui possible com a ciutadans d'un país independent i prescindir d'Espanya. Molts, per no parlar d'Espanya, diuen estat espanyol. Em sembla un eufemisme molt discutible. I tenir clar quins són els enemics històrics de Catalunya: Espanya, França i el Vaticà.
- El Vaticà també?
- Oi tant. Des de sempre. Des de quan van llançar una croada contra Pere el Gran. Quan s'ha plantejat el tema de Catalunya, sempre han tirat pilotes fora. Mai ha fet costat a Catalunya. No dic l'Església catalana, eh. Ja he esmentat abans el bisbe Masnou.