El director titular de la City of Birmingham Symphony Orchestra (CBSO), Andris Nelson. Foto: Ovidi de Cardona

El passat dilluns, la flor i nata de la malnomenada societat civil catalana es va congregar, un any més, al Palau de la Música Catalana per tal assistir a l’esperada inauguració de la temporada Palau 100, puerilment rebatejada com a “Palau sent”.

Les expectatives, tant pel que respecta al programa com als intèrprets, eren altes: l’obertura “Leonore núm. 3” de Beethoven, l’exquisit i poc conegut “Concert per a
violí i orquestra en La menor, op. 53” de Dvorak i la imponent “Simfonia núm. 4” de Txaikovski, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Birmingham (CBSO), sota la jove
direcció d’Andris Nelson i el prestigiós violí de Christian Tetzlaff. I, a jutjar pels sonors aplaudiments al finalitzar la funció, val a dir que l’enèrgica i entusiasta batuta de Nelson va aconseguir fer i fer-se “sentir”.

Guardonat per la crítica en diferents enregistraments i precedit pels seus èxits al Metropolitan, al Conven Garden i a l’Staatsoper de Viena, així com també al prestigiós festival wagnerià de Bayreuth, on el passat estiu va dirigir una aclamada producció de Lohengrin, el director letó de 33 anys ja fa temps que va deixar de ser una jova promesa per convertir-se en una de les batutes més aclamades i sol·lícites del panorama internacional.

Així va demostrar-ho el passat dilluns al Palau al capdavant de la seva orquestra titular, tot desplegant una potent i electritzant direcció, servida amb un gest emfàtic i vigorós. Malgrat una lectura un pèl afectada de l’obertura de Beethoven, que en certa mesura va acusar un excés de quilowatts, va ser en la quarta de Txaikovski on Nelson va fer brillar amb tota plenitud l’excel·lent formació britànica, oferint-nos una interpretació colpidora i intensament expressiva de la partitura.

Amb uns solistes d’altíssima qualitat i unes seccions perfectament cohesionades, la CBSO va reivindicar amb escreix el seu lloc preeminent dins el panorama internacional. També va fer-ho el violí de Tetzlaff, qui feu gal·la d’un exquisit virtuosisme en el poc prodigat concert de Dvorak, reeixint especialment en el segon moviment amb un extraordinari sentit del lirisme.