Un dels concerts del Sónar Nit del divendres que més expectació generava era el debut europeu de Anohni. Antony Hegarty, la veu i el cos de Antony and the Johnsons, presentava el seu projecte electrònic plasmat en el disc Hoplesness, la seva cara més transgressora musicalment i temàtica. Una crítica voraç i sincera cap a molts dels elements que marquen els nostres dies, com el canvi climàtic, els atacs amb drones o la discriminació sexual o racial.

Per vestir el directe d’impacte, Antony va passar una pel·lícula pròpia que es projectava a les tres pantalles gegants de l’escenari durant tot el concert. Diem "pel·lícula", perquè els tempos estaven totalment calculats i les imatges marcaven el ritme del repertori i no deixaven temps per agraïments ni sortides de to. Tot molt serè i emotiu, amb les cares de dones al plasma resseguint les lletres de cada cançó. Abans que sortís el protagonista en carn i ossos la cançó 4 degrees ja sonava amb un holograma demacrat cantant-la.

El rebuig no va ser en cap cas la intenció principal del concert, un cop va acabar la primera cançó, Anohni es va col·locar al mig entre els dos mescladors que presidien els laterals. Des d’allà i sempre en un segon pla molt misteriós va anar desgranant cançons com Watch Me, Execution o Crisis deixant que totes les mirades anessin cap a les expressions de les cares que de les pantalles. Com una espècie de consciència col·lectiva i ancestral, les dones gravades miraven de fit a fit al públic i l’intimidaven.

Més enllà de la sorprenent posada en escena i de la bona veu de Anohni, capaç de fer brollar un nou gospel de cançons industrials, el concert va anar-se fent repetitiu i el públic de l’escenari SónarPub va anar perdent l’interès. De totes maneres, la proposta va tenir moments de pura emoció, com quan es va projectar el videoclip de Drone Bomb Me, amb Naomi Campbell com a protagonista, mentre es cantava la cançó. Els ritmes lents i la conscienciació política del disc no van acabar d’encaixar amb el context del festival, encara que la proposta fos una de les més interessants que es veurien durant tota la nit.
 
James Blake, al seu ritme

Havent passat la mitja nit, el concert de James Blake també va ser un dels al·licients més singulars del divendres. No perquè presentés res en primícia, ni perquè el directe del britànic fos escandalosament festiu, sinó perquè amb una posada en escena molt bàsica (bateria, piano i guitarra) i unes cançons molt introspectives va aconseguir fer moure a tothom. 

Els moments en què un d’aquests tres instruments es quedava sol eren d’admirar, perquè tots els caps el ballaven. L’essència portada a l’extrem per després esclatar en ràfegues de dubstep desencaixat que sempre tenien a l'horitzó el pop melancòlic que tant defineix el pianista britànic. Tot i fer un repertori bastant més contundent que el que havia fet al Primavera Sound o a la Sala Apolo, James Blake va aconseguir pausar les pulsacions del públic i fer-lo anar al seu ritme.