La formació Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries celebra vint anys en actiuArtur Gaya és més conegut com a Quico el Cèlio, un dels integrants de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. En ocasió del vintè aniversari del grup, ha sortit al carrer '20 anys', un doble disc que recull la trajectòria d'una banda cabdal en la reivindicació de la música popular de les Terres de l'Ebre, en especial de la jota, un gènere que fa vint anys es vivia “amb un cert acomplexament” i avui en dia està plenament normalitzada.
Vint anys permeten, a més, passar revista dels canvis que s'han produït a les Terres de l'Ebre, com la consolidació d'una identitat ebrenca on el grup s'ha encarregat de “posar la banda sonora”, fins arribar a l'actualitat, amb un territori tremolant pel projecte Castor, un projecte que per Gaya és “un guió de ciència ficció amb un dolent de còmic”.
-Ara que celebreu el vintè aniversari, heu aconseguit allò que volíeu fer quan vau formar el grup?
-De fet, quan vam començar no ens va plantejar res, volíem fer música. Però sí que volíem recuperar la música popular de les Terres de l'Ebre, que no estava al carrer. La gent vivia acomplexada perquè allà es cantava i ballava la jota.
-Es considerava un complex, no un valor?
-Sí. Com si tot plegat fos una influencia veïnal de l'Aragó, però no genuïna, i per això ens vam informar bé i vam tenir com a objectiu donar a conèixer que la jota també era una música catalana, com ho és del País Valencià, de Mallorca, de la Mediterrània. És la música que es fa al sud de Catalunya i anys enrere estava més implantada a tot el país. Hem volgut treure aquest complex a la gent de les Terres de l'Ebre i anunciar a la gent d'arreu de Catalunya que la jota és catalana.
-La folklorització duta a terme pel romanticisme i posteriorment pel franquisme potser va ajudar a crear aquest complex?
-Sí, Durant el franquisme es va instaurar molt això de Catalunya, sardana i barretina i Aragó, jota i 'cachirulo'. A l'escola franquista on jo vaig estudiar ens ho ensenyaven així i quan vam començar fa vint anys ens vam trobar que som d'una terra on tota la vida s'han cantat jotes, i vam tindre la sort de conèixer dos cantadors en vida, el Canalero i el Teixidor. Ells cantaven jotes en català, i al País Valencià també en fan i això unix els territoris. Este va ser el primer objectiu i creiem que ha reeixit bastant. Hem normalitzat la jota com a música catalana i fa un parell d'anys que la jota es Dansa Nacional de Catalunya.
-Ara també tenim la necessitat de catalogar-ho tot.
-Sí, i també ens cataloguen a nosaltres com a jota i no és l'únic que fem, però creiem que hem aconseguit aquest objectiu de reivindicar la jota. I després hi havia un altre, que era que la gent vingués als nostres concerts a passar-ho bé, per plaer, per normalitzar la musica d'arrel. No volíem que vinguessin només perquè és una música que cal conservar. I ara s'ha normalitzat i ha augmentat l'esperit crític, els circuits de musica d'arrel estan implantats la gent s'ho passa bé, la gent jove aprofita per lligar. Ara la gent entén que la jota també forma part del mapa musical de Catalunya i els Països Catalans, i s'ha normalitzat la música popular i tradicional. Abans deies que estaves en un grup de folk i feia gairebé pànic, i ara la resposta és: En quin estàs?
-I celebreu els vint anys amb un disc doble.
-Sí. Volíem que fos un reflex del que sentim. És un bon resum del que som per a la gent que no sap qui som, perquè entre els dos discos hi ha trenta cançons dels Quicos, i ja tenen molta notícia nostra, de saber que hem fet i que hem estat fent. El disc dos és una antologia remasteritzada, i el primer és molt lliure, hem fet una mica el que hem volgut, versionant coses antigues i buscant noves sonoritats. Ara hem pogut fer jotes diferents.
-Tampoc heu estat especialment puristes ni ortodoxos.
-No, però sempre hi ha la referència de la jota de rondalla que sempre era mes o menys igual, com el 'De Roquetes vinc, de Roquetes baixo'. Ara s'han normalitzat les coses, perquè quan vam començar només hi havia dos senyors de més de noranta anys que cantaven jotes, ara hi ha nou rondalles de jota, amb cantadors de trenta anys que ho estan defensant. Els Quicos ara podem dedicar-nos a altres coses que també ens han agradat, i si ara ens apetix agafar una jota com 'El banc del si no fos' i donar-li un aire de balada pop ens sentim lliures de fer-ho. I a més també hem fet cançons noves, no volíem només recrear-nos en el que hem fet.
-Amb la perspectiva dels anys, el vostre vessant teatral ha estat un encert o una equivocació?
-Un encert. Alguna vegada ens hem plantejat si calia, però els personatges mos han servit de molt, el Quico i el Noi són el cec i el pigall, el Quijote i el Sancho, els dos pallassos del circ, i esta dualitat serveix per despullar qualsevol tema i una de les coses que mos agrada és que hem pogut dir les coses clares i mai s'ha ofès ningú, gràcies a jugar amb esta dualitat, amb la conya i la ironia. Algunes vegades ens han dit espectacle còmic musical, però no ho som, parlem de coses molt serioses. Fem crònica social, és el que sempre hem volgut fer, i amb la ironia de la gent del carrer. Però som antiherois que dubtem. De vegades la gent em diu que lo Quico el Cèlio és més divertit que jo. Doncs, sí.
-I quines coses us preocupen avui en dia?
-Moltes. Per damunt de tot la immoralitat que s'està vivint a tot arreu, esta estafa que en diuen crisi, que la paguem els de sempre. Això no és una cosa per fer riure, és una realitat, hi ha molta hipocresia, molta immoralitat. Ens preocupa la injustícia social i la pobresa que s'està creant.
-I la independència?
-Els Quicos som un reflex de la societat catalana i entenem i estem pel dret a decidir, però cadascú ho veu d'una manera. El dret a decidir és inqüestionable, però mos agradaria que la gent respectés molt qui vol ser independent i qui ho veu d'una altra manera.
-I els terratrèmols?
-Són una caricatura de tot el que està passant. Les Terres de l'Ebre, de cada deu vegades que sortim als mitjans nou són problemes, que si nuclears, que si transvasament... i això dels terratrèmols és quasi com un 'ho veieu?' Un projecte que ja fa uns anys la gent s'hi va oposar i va sortir al carrer. El Castor és quasi un guió de ciència ficció, amb un dolent de còmic, el Florentino.
-Aquesta crisi us ajunta amb la gent de Vinaròs i Benicarló?
-Ja estàvem junts. Fa molt de temps que ho diem, i també Pepet i Marieta, el Sénia no és frontera, la gent d'allà baix estem molt acostumats a passar el Sénia, d'Alcanar a Vinaròs i de Benicarló a Ulldecona. Vivim una realitat sociocultural, un sentiment d'unitat cultural. La catalanitat de les Terres de l'Ebre es inqüestionable i penso que ara més que mai, però això no és incompatible amb el sentiment d'unitat cultural. Si parlem de Països Catalans, a les Terres de l'Ebre és on la gent ho té més clar. Sempre hem estat units i el Castor potser ens uneix de cara a fora.
-Sou en part responsables del reconeixement de la identitat de les Terres de l'Ebre com a subjecte polític, social i territorial?
-La marca Terres de l'Ebre la va inventar un periodista, Josep Bayarri, als anys setanta a la revista 'Ebre Informes', i la gent s'ho va fer seu, i aquest és el nom de la vegueria, que ja veurem quan arribarà. I els Quicos també l'hem fet nostre i hem tingut la sort de posar la banda sonora a la construcció de la identitat ebrenca.
-Per acabar, hi haurà Quicos per vint anys més?
-Per falta de ganes no serà.
