Reivindicar l'art gòtic de Barcelona a partir del seu simbolisme, aquest és l'objectiu principal del llibre 'Barcelona gòtica' (Ajuntament de Barcelona-Triangle Postals, 2014) escrit conjuntament per Victoria Cirlot, catedràtica de filologia romànica i directora de l'Institut Universitari de Cultura, i Raimon Arola, doctor en Història de l'Art, amb fotografies de Pere Vivas, especialitzat en arquitectura i patrimoni.

  El volum, editat amb tot detall i edició trilingüe -castellà, anglès i català-, recupera l'esplendor d'obres que sovint passen desapercebudes com l'espasa i la làpida del rei Pere el conestable de Portugal (Pere V rei d'Aragó, Pere IV comte de Barcelona) a partir d'una articulació basada en tres aspectes bàsics del gòtic català, la catedral, en especial la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, però també altres esglésies del centre; el palau, partint del Palau Reial, i engrandint el ventall; i el monestir, centrat en el Monestir de Pedralbes.

Plantejat com un "passeig per una Barcelona oculta" en paraules de Victoria Cirlot, el llibre busca trobar la "mirada simbòlica capaç de restituir el significat de les obres i la seva capacitat de comprensió" per donar a conèixer el gòtic primigeni, ja que com apunta Raimon Arola, "el gòtic de Barcelona és el primer gòtic que neix a partir del romànic".
 
Per això mateix, Arola demana que es pugui assolir un objectiu a llarg termini, "demanar que el gòtic de Barcelona sigui Patrimoni de la Humanitat" reconegut per la UNESCO, una fita que l'ajuntament, en paraules del tinent d'alcalde de cultura, Jaume Ciurana, "té sobre la taula", tot i que caldria "molta inversió privada" i que en tot cas no es plantejarà "de forma immediata". "Vetllem pel patrimoni i més endavant ens podrem plantejar altres coses", concreta Ciurana, que en tot cas avança que un cop enllestida l'actual reforma de l'entorn de la muralla romana a la via Laietana, el consistori estudia preparar un pla director del Palau Reial, "per interconnectar totes les seves parts".
   
 

Gòtic versus neogòtic

Torre de Santa Àgata amb la catedral al fons Foto: Pere Vives - Triangle Postals   Qualsevol reivindicació de l'art gòtic a Barcelona i molt especialment al mateix Barri Gòtic passa per la diferenciació de les obres d'aquest art específic de l'edat mitjana de les manifestacions artístiques del neogòtic, a partir del qual es va reconstruir part del centre de la ciutat a principis del segle XX. El turista habitual, però massa sovint també el barceloní complaent, no és capaç de copsar la diferència entre l'església de Santa Maria del Mar o la Catedral de Barcelona, edificades al llarg del segle XIV, amb la façana de la mateixa Catedral o el pont del carrer del Bisbe, que daten del 1890 i el 1927, respectivament. De fet, part de les construccions considerades gòtiques són en realitat neogòtiques, edificacions a les que cal sumar, per tot el centre de la ciutat, els edificis traslladats a conseqüència de l'obertura de la Via Laietana a principis del segle XX -un exemple és la casa Padellàs, seu del Museu d'Història de Barcelona- o els immobles reconstruïts a partir d'un virtual model de casa medieval catalana, -seria el cas d'alguns edificis del carrer de Montcada-. Davant d'aquest fet, els autors de 'Barcelona Gòtica' s'han volgut centrar estrictament en l'art genuí. “No és la intenció del llibre fer discussions d'història de l'art i per tant el llibre mostra només la Barcelona gòtica, no la neogòtica”, apunta Victoria Cirlot. Tanmateix, el debat és sobre la taula, donat que per a Raimon Arola, una de les fites del llibre és precisament recuperar “el patrimoni que ha quedat ocult pel neogòtic del segle xx”, una moda arquitectònica que tot i “fer coses molt estranyes, com tallar la porta de Sant Rafael” de l'Ajuntament -l'estranya façana del carrer Ciutat-, “va servir per mantenir viu el gòtic i aconseguir que Barcelona sigui una de les poques ciutats on hi ha tant gòtic”. De fet, l'interès modern per l'arquitectura medieval i la seva transmutació en neogòtic, vinculat a una certa expressió del catalanisme relacionada amb l'obra de govern de la Mancomunitat i en especial de Puig i Cadafalch -arquitecte i president d'aquell organisme d'autogovern entre el 1917 i el 1923-, hauria servit precisament per a “mantenir el gòtic de la ciutat de Barcelona”, malgrat que segons el mateix Arola, aquells neogòtics del segle XX “es van inventar” part del patrimoni actual.