L'arquitectura de Barcelona és un dels seus principals actius, motiu d'orgull per als barcelonins i reclam turístic per als visitants. Així ho ha estat si més no, des de fa ben bé cent anys, quan precisament amb la intenció de formular un efecte crida entre l'incipient turisme les autoritats barcelonines van començar a prefabricar una arquitectura destinada d'una banda a recuperar una grandesa medieval suposadament perduda, i de l'altra, a constituir un pol d'atracció de forasters amb un objectiu purament lucratiu. 

Aquest és, a grans trets, l'origen de l'actual Barri Gòtic de la capital catalana, on elements genuïns del gòtic català -el claustre de la catedral- es barregen sense distinció amb formulacions neogòtiques més o menys afortunades -el pont del carrer del Bisbe-, edificis trasplantats del seu lloc d'origen -la casa Padellàs, seu del Museu d'Història de Barcelona- i rehabilitacions sovint més fantasioses que el suposat original -la casa dels Canonges-.

Tot i que el centre de tota aquesta recreació és, efectivament, el barri de la Catedral, al proper barri de la Ribera també va arribar aquesta fal·lera recreadora, en especial al carrer Montcada, on la majoria dels seus immobles van ser rehabilitats durant els anys 50 i 60 del segle XX, en un procés que continua fins l'actualitat, ja que la conversió de bona part del carrer en complex museístic -a un costat, el Picasso, en continu creixement, i a l'altre, el recentment inaugurat Museu de Cultures del Món- no han permès donar-lo per tancat. 
 
A tocar del carrer Montcada s'obre el passeig del Born, que comunica Santa Maria del Mar amb l'actual Born Centre Cultural. Des de l'església i en direcció al mercat, a mà esquerra queda un imponent edifici, el número 17, potser un dels més vistosos -juntament amb el palau Pignatelli, carrer Arcs, 5, seu del Reial cercle Artístic- del model de 'casa catalana' que en el seu moment va formular l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch a partir de la presumpció que, durant l'edat mitjana, la majoria de cases eren d'aquest estil que a grans trets es resumeix amb façanes de carreu, finestres coronelles, galeria porticada i torre amb merlets.
  Ara bé, tot i que a ulls del visitant aquest edifici del passeig del Born aparenta ser una joia que ha aguantat impassible el pas del temps des del segle XIV, la realitat és que la façana actual té tot just... 50 anys i que, amb prou feines, recupera algun element anterior al segle XX. L'esmentat immoble, com molts altres que formen part d'aquest patrimoni falsament gòtic de la ciutat -tampoc no se'n salva el palau Pignatelli-, és, en el millor dels casos, una reinvenció benintencionada duta a terme durant la segona meitat del segle XX amb l'objectiu de recrear un passat arquitectònic que no està del tot acreditat que hagués existit realment. 

És més, l'edifici original, tot i que va poder contenir alguns detalls que l'ennoblien, estava molt allunyat de ser el gran palau que ara s'obre al carrer. Tant és així que durant molt de temps la intenció dels propietaris va ser enderrocar-lo i construir un edific de bell nou. En realitat, la rehabilitació de la façana té una llarga història, iniciada l'any 1944 i conclosa finalment el 1965, sense oblidar que només se'n va conservar la façana, ja que tot l'interior va ser enderrocat i construït de nou, convertint-se així en un dels edificis més moderns del barri i un dels pocs, fins a data recent, que comptava amb ascensor. Des de la seva inauguració el seu ús és el de despatxos i habitatges de lloguer. 

Història d'un enderrocament fallit

Segons la documentació conservada a l'Arxiu Contemporani de Barcelona, l'edifici era propietat de Joaquim Sagnier Villavecchia, prohom barceloní i alcalde de la ciutat durant el període 1913-1914. Mort el 1939, els seus hereus, els germans Sagnier Sanjuaneda, el venen al febrer del 1944 als germans Antonio i Juan Montals Fontrodona, els hereus dels quals encara en conserven la propietat. La primera intenció dels nous propietaris, i la que mantindran ben bé fins l'any 1953 és la d'enderrocar l'immoble preexistent, a causa del seu "estat de deteriorament i insalubritat manifesta". L'objectiu és la construcció d'un nou edifici que reuneixi "condicions de salubritat, higiene i estètica". A tal efecte es cursa una petició d'enderrocament el maig d'aquell mateix any, a la que s'adjunta un nou projecte, signat per l'arquitecte Juan A. de Ferrater per construir un edifici amb dues escales i un pis, amb un total de quatre habitatges. 
  Tot i que en un primer moment l'ajuntament va concedir el permís d'enderroc, el projecte es va ajornar i poc després es va transformar. Afavorit per les noves normatives del règim franquista que permetien augmentar l'espai constructiu, a finals del 1946 es va passar d'un projecte d'un pis a un altre de sis pisos i àtic, també amb dues escales, amb una façana similar a l'estil habitual a l'Eixample o la Via Laietana, i amb les millors innovacions de l'època com ara "termosifó, servei de gas i excés de punts de llum o endolls", amb ascensor i tot plegat amb "construcció corrent, però de bona qualitat i ben realitzada".   

En tot cas, la voluntat d'enderroc continuava sent una exigència de la propietat "amb motiu de l'antiguitat de l'edifici i el precari estat de solidesa en què actualment es troba", tot afegint que en cap cas es podien "efectuar obres de consolidació", ja que l'ajuntament havia imposat rectificacions a les dues façanes, tant a la principal del passeig del Born, com a la posterior, al carrer de les Mosques.

Però aquell projecte mai es va dur a terme. En aquells moments l'ajuntament de Barcelona estava plenament dedicat a la restauració d'edificis medievals i molts immobles de Ciutat Vella es van veure afectats per una normativa que obligava a recrear façanes seguint el model de 'casa catalana'. Com molts altres edificis -Colom, 2; Call 5 i 7- el del passeig del Born no va ser cap excepció i després de diverses dilacions que van fer que l'any 1952 l'obra continués sense començar, el març del 1953 l'arquitecte Joaquím de Ros i Ramis, cap del Servei d'Edificis Artístics i Arqueològics en recomanava la rehabilitació. 

L'arquitecte municipal començava el seu informe recordant que la "plaça" del Born era durant l'edat Mitjana, "potser la més important de Barcelona i lloc preferit per a gran solemnitats, tornejos, juraments de reis  i prínceps, actes de fe, grans cavalcades i jocs d'enginy i força", afegint que "moltes pàgines de la història de Barcelona estan vinculades a aquesta plaça". Pel que fa a l'edifici, considerava que era "un dels pocs edificis medievals" que es conservaven, tot i que "en l'actualitat la seva façana queda completament desfigurada per una capa d'arrebossat que la recobreix en la seva totalitat", apuntant que, malgrat tot, "es fàcil endevinar sota d'ella un edifici de gran noblesa arquitectònica", motiu pel qual considera "improcedent autoritzar l'enderrocament de l'esmentat immoble i la seva substitució per un edifici modern", afegint que seria "fàcil i convenient compaginar les necessitats actuals amb una restauració o recomposició de la façana antiga". 

L'Ajuntament obliga a rehabilitar la façana

Dit i fet, l'ajuntament revoca el permís d'enderrocament i recomana a la propietat la rehabilitació de la façana "sota el control del Servei d'Edificis Artístics i Arqueològics". A partir d'aquí comença la recreació d'una façana que es veurà afavorida, l'any 1957, pel descobriment de diferents indicis del seu passat. Durant l'eliminació de l'arrebossat de la façana van sortir a la llum les restes d'uns finestrals gòtics preexistents, una troballa a partir de la qual es va reconstituir tota la resta.
  És així com el mateix 1957 l'arquitecte Joaquín Vilaseca Rivera signa els nous plànols, ja amb la façana actual, assenyalant a la memòria que aquesta "es restaurarà i ampliarà seguint el mateix estil, per tractar-se d'un valuós exemplar de façana antiga (similar a les cases del carrer Montcada) amb elements característics dels segles XIV, XV i XVIII", afegint que tot plegat "és cosa obligada o exigida per l'Excel·lentíssim Ajuntament".

Tot i això, el projecte no serà aprovat definitivament fins el 1961, quan l'Ajuntament donarà llum verd a la construcció tot i assenyalar que "no s'ajusta en totes les seves plantes a la alineació oficial del carrer", una irregularitat que passa per alt donat "que el mencionat edifici es troba inclòs en la relació dels edificis dels quals l'excel·lentíssim Ajuntament té interès en la seva conservació". Ras i curt, la torre amb merlets i la galeria coberta -que no és tal, perquè dóna directament a l'interior de l'habitatge- es donen per bones tot i no haver cap prova de la seva existència prèvia.
 
Aprovat el projecte definitiu, els propietaris encara han de salvar un últim escull, la "inesperada resistència" dels ocupants a desallotjar l'immoble, cosa que farà que no es comenci a treballar en l'obra fins el 1964. L'últim capítol s'escriu el 1965, primer any que s'atribueix a l'edifici la denominació de 'casa Meca', quan sota la direcció de l'arquitecte Alberto Marqués Gassol s'enderroca completament l'interior de l'edifici i es torna a construir, dotant-lo de 14 habitatges i 9 locals de lloguer, mentre que a la façana es canvia tot el carreu -que pràcticament equival a fer-la de nou-, es col·loquen fins a sis finestres coronelles, es construeix a partir de zero la torre amb merlets i se li dóna la fesomia actual. La d'un palau gòtic construït tot just fa mig segle.
   

'El Barrio Gótico de Barcelona', el llibre d'un procés arquitectònic i polític

La construcció del Barri Gòtic barceloní és una llarga aventura que arrenca a finals del segle XIX i arriba fins ben bé els nostres dies, a partir d'un interès de la burgesia de la ciutat de dotar-se d'un centre arquitectònicament prou interessant com per esdevenir un reclam per a l'incipient turisme. La intenció era la de recrear una època medieval a partir del concepte romàntic del catalanisme de principis del segle XX, que va considerar aquella època com l'arrel de la nació catalana.  La influència intel·lectual i política de la Mancomunitat i del seu president entre 1917 i 1924, l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, va ser de cabdal importància per fixar els models a seguir en les rehabilitacions que es van fer per tot arreu del centre de Barcelona, en una política reconstructiva que el franquisme va fer seva, duent a terme obres prou significatives fins gairebé la dècada dels setanta.   El recorregut per la història de la recreació del Barri Gòtic és doncs una barreja d'interessos comercials i polítics, però també artístics i de conservació del patrimoni. Aquest recorregut és precisament l'objecte de 'El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del Pasado e Imagen de Marca' (Ediciones Madroño, 2011) una obra bàsica per comprendre la transformació del centre de la ciutat escrita pel doctor en Història de l'Art Agustín Cócola Gant. L'obra, basada en la tesi doctoral del mateix autor, fixa les claus arquitectòniques i polítiques a partir de les quals es va engegar tot el projecte, demostrant a partir de nombroses comparatives que sovint les rehabilitacions van ser més aviat recreacions a partir de models teòrics i que en la majoria de casos la imatge actual forma part d'una planificació estricta dirigida des de les institucions. Pràcticament introbable a causa d'una tirada curta, 'El Barrio Gótico de Barcelona' s'edita ara en segona edició i aquest dijous, 19 de febrer, l'autor presentarà l'obra a la llibreria Documenta de Barcelona (19h).