Carlos Cuevas: «Vull ser un tallafoc contra la violència masclista»

Tot i que pugui semblar mentida pel temps que fa que el veiem actuar, a Carlos Cuevas (Barcelona, 28 anys), el popular actor català que ha traspassat fronteres amb el Pol de Merlí o amb l’èxit internacional de Smiley, encara li queden escenaris per trepitjar. Com el del Teatre Romea de Barcelona, on pujarà i actuarà per primera vegada aquest pròxim dijous 4 d’abril, quan s’estreni la representació del cas de la Manada titulada Jauría, de Jordi Casanovas amb la direcció de Miguel del Arco. Al mateix teatre el citem dies abans de l’estrena en una platea buida on té lloc aquesta conversa, amb un actor que li brillen els ulls en entrar i en mostrar la seva il·lusió d’actuar en aquest espai situat al cor de la capital catalana que ha acollit a tants artistes i talent d’arreu.

Amb Cuevas abordem l’obra que representa un cas que va marcar un punt d’inflexió a tota una societat, del paper dels homes en un món on encara predomina el patriarcat, dels darrers casos d’abús i de violència masclista que s’han produït en el sector del cinema i del futbol -amb el cas d’Alves o el de Rubiales-, així com les formes de sortir-ne o de treballar-ho per construir un món més just. D’això i dels projectes que té sobre la taula d'ara endavant, també va aquesta conversa davant l’escenari de l’icònic Romea del Raval, el teatre que, com es diu, conté l’ànima de Margarida Xirgu.

Què en podem dir de Jauría?

L’obra va néixer a Madrid el 2018 - 2019, dirigida per Miguel del Arco i amb Jordi Casanovas igual, però amb un altre repartiment. S’hi va representar dues temporades i després va fer gira per Espanya. Crec recordar que pel context de la pandèmia no es va poder fer a Barcelona, però ara el productor i el director han decidit tornar-la a aixecar perquè Barcelona pugui veure aquest muntatge amb un repartiment català. És una obra de teatre documental sobre el cas de la Manada, una reconstrucció emocional de la violació i dels fets que van passar el 2016 als Santfermins i del seu posterior judici. Tot el que es diu a la funció i passa sobre l'escenari s'ha dit en seu judicial. No hi ha ni una sola paraula o cap coma canviada d'allò que van dir els agressors, la denunciant, els advocats o el jutge.

En presentar-te el projecte va ser un sí, de cap, o bé t’ho vas haver de pensar pel cas que representa?

Va ser un sí, de cap. Me'l van enviar i me'l vaig llegir d’una tirada, que és un fet que de vegades no passa i necessites dos o tres dies. M’ho vaig llegir com si estigués mirant l'obra de teatre, vaig trucar al meu representant i li vaig dir, hem de fer això per compromís social, per responsabilitat com a artista, perquè el tema m'interpel·la, m'interessa i és radicalment contemporani. Em feia molta il·lusió tornar a fer teatre, que feia cinc anys que no en feia, i treballar amb Miguel Del Arco, que és un director que admiro profundament, amb un text com el de Jordi Casanovas. Em fa molta il·lusió estrenar-la aquí al Romea, fer la gira, i que la gent pugui sentir aquesta història. El teatre és un temple de l’empatia, i la gent que ve el teatre d'alguna manera en surt canviada. Espero que tothom en surti reflexiu pel que fa als seus pensaments sobre les agressions masclistes.

"El teatre és un temple de l’empatia del qual la gent en surt canviada"

Com li interpel·la aquesta obra a Carlos Cuevas?

M'interpel·la com a generació i com a home. Vull ser un tallafoc contra la violència masclista. En aquestes estem, entenent moltes coses, desconstruint i reeducant comportaments que com a homes hem rebut quan hem sigut petits i en els nostres entorns propers. Soc conscient de la figura i del poder mediàtic que tinc, i crec que si d'alguna cosa ha de servir, ha de ser per fer d’altaveu de causes en les quals crec, molt més que per inflar el meu ego o la meva vanitat, per ser canal de discursos en els quals empatitzo. No considero que la feina estigui feta ni que la fita estigui assolida, és una feina diària.

Aquesta obra ens fa plantejar moltes preguntes. També perquè el director ha volgut que siguem fins amb la feina i preguntar-nos quant de nosaltres i dels nostres comportaments -nostres vull dir coneguts i generals-, hi ha en els comportaments i actituds d’aquests nois. Els agressors de la Manada, en seu judicial diuen ser gent normal que té parella, fills… Com han d'haver comès ells una violació? La resposta és perquè una violació no té res a veure amb la classe social, amb la procedència o bé amb tenir o no un entorn determinat. Una violació és simplement algú que se salta el consentiment i que, unilateralment, amb el seu desig i la seva sexualitat per sobre de l'altre, sense preguntar i sense tenir en compte la resta, actua.
 
Com recordes el cas de la Manada que va tenir lloc el juliol de 2016? Recordes com el vas viure?

Estava rodant Merlí i ho recordo amb molta indignació. Va ser un cas molt paradigmàtic i molt important generacionalment, perquè trenca amb la idea que el violador és aquell senyor que amb premeditació, nocturnitat i traïdoria que espera a una cantonada amb un cúter i amb un xandall a la víctima. La nostra generació vam entendre que un violador és aquell que no respecta el no de l'altra persona i que té a veure amb un comportament. Un comportament que té a veure amb una educació, però que tampoc té a veure amb una patologia. Els agressors de La Manada no tenien cap malaltia mental, eren gent normal, com defensen en seu judicial, perquè nosaltres entenem com a gent normal gent amb feina, amb parella, amb un entorn estable, però que tenia una educació profundament masclista.

"La nostra generació vam entendre que un violador és aquell que no respecta el no de l'altra persona"

Llavors, per l’educació creus que hi ha homes, com el que representes aquí a Jauría, que actuen d’aquesta forma, abusant de dones o d’altres persones?

Per l’educació, per la cultura, per privilegi i per costum. Rita Segato, que és una feminista sociòloga que ens n’ha parlat molt Miguel del Arco durant els assajos, té una frase que em sembla molt interessant que diu que “és molt difícil convertir en delicte allò que ha sigut una tradició o un costum”. Els éssers humans hem fet coses al llarg de la història amb una impunitat i amb una tranquil·litat que, de cop, quan hem hagut d'aplicar-hi una mirada crítica, és més difícil, perquè hi ha alguns comportaments que estan molt establerts. Com has de canviar una cosa que porta passant no sé quants anys i de manera tan transversal? Perquè la mirada de l'home cap a la dona o els abusos dels homes cap a les dones és flagrant i, llavors, hi ha una feinada important per entendre que és l'home qui s’ha de fer responsable tant dels seus comentaris com del seu comportament.

Interpretes un dels violadors. No sé si ha estat gaire fàcil posar-se a la pell d’aquest personatge i com l’has preparat?

No només! Interpretem els agressors, els advocats defensors dels agressors i els jutges que van jutjar tota la causa en diferents instàncies. Com és interpretar un agressor sexual? Doncs una remoguda important que et situa en un lloc incòmode, com a home i com a ciutadà. Però la nostra feina com a actors és no jutjar el personatge. Si jutgem el personatge estaríem fent-li un flag favor a la peça teatral i a allò que expliquem. Només s'entén el relat de la funció si aquests personatges eren així i obraven així. Llavors, nosaltres com a actors, hem d'intentar entendre quin és el mecanisme d'aquesta gent, perquè ells en seu judicial seguien defensant-se i seguien dient que era impossible que haguessin fet una violació, defensant la seva innocència. Nosaltres hem d'intentar entendre perquè aquesta gent té aquest pensament i defensar-lo des d'aquí, i és el públic que en aquest cas jutja allò que està veient.

"Interpretar un agressor sexual és una remoguda important, però la nostra feina com a actors és no jutjar el personatge"

Fins a quin punt t'has endinsat en aquest cas?

Tot el que hem pogut. El text és fidel a les declaracions judicials, per tant, estem treballant amb un material real. Vaig llegir uns assajos sobre el tema i un assaig que es diu Violadas o muertas d'Isabel Valdés, que parla sobre el cas de la Manada i que em va ajudar molt. No he volgut veure imatges reals d'ells, això sí, que és una feina que de vegades fan alguns actors. El director ens va dir que treballéssim entorn del text que teníem, que era una reconstrucció on hi ha part de ficció, en tant que, nosaltres no sabem com obraven o com van actuar aquella nit, però llegint i confiant en el director sobretot i en el material, que és la base i els ingredients de la nostra cuina.

Ja la porteu representant de gira per Catalunya i Balears. Quines reaccions n’esteu obtenint?

Fa dos mesos i mig que estem de gira i estem molt contents. La rebuda és boníssima i tinc la sensació que quan acabem i s'encenen els llums, sembla que estiguem en una manifestació, amb un esperit de concentració i d'indignació política, de ràbia davant dels fets, i d'haver transformat la platea en aquest sentit. Des de dalt, sentim que la història passa per nosaltres i que aconseguim ser el canal d'aquest text. El teatre és un espai on es fa molta comunió, la gent està en silenci, ha vingut expressament, i això fa que aquests discursos calin molt fort.

El públic, però, en surt colpit, remogut i indignat, amb la sensació que l'espectacle l'ha interpel·lat i li ha encès unes llums que no tenia enceses abans de venir a veure la funció. I això és una bona notícia, perquè entenem que allò que fem a l'escenari traspassa i vull pensar que també sedimenta, que queda i que canvia la mirada de l'espectador tant pel que fa a aquest cas, com per la resta d’agressions masclistes. És molt bonic el que estem vivint. Nosaltres en sortir de la funció ens vestim i marxem cap a casa, sense emportar-nos-la, però clar, el públic que ve al teatre compra l’entrada, fa el viatge, es deixa impregnar per aquest viatge i se'n va, i és clar, indubtablement en surt remogut.

Per alguns, potser saber que Jauría representa el cas de la Manada els pot tirar enrere per l’odi i la ràbia que els pot provocar reviure un cas com aquest. Per què us hem de venir a veure?

Conèixer aquest cas permet conèixer com funciona la violència masclista, com podem adoptar eines, parlar-les i que ens construeixi un esperit amb un pensament i una opinió crítica respecte a aquest tema. L'obra és tremendament elegant i poètica. Tot el que diem s'ha dit en seu judicial, però no és explícita i no es veu res que no s'hagi de veure. És el relat dels fets. L’obra demana d'una proposta activa per part del públic, d'una mirada i d'una tensió. És interessant l'exercici i tinc moltes ganes que la vegin homes, perquè són els meus iguals. Els homes tenim moltes coses a millorar dels nostres comportaments, pel que fa a la nostra mirada i pel que fa a la nostra herència. La nostra generació ha de ser un tallafoc. Vull ser un tallafoc contra les agressions masclistes i no una altra pedra en el camí que fomenti aquest tipus de conducta.

"Els homes tenim moltes coses a millorar dels nostres comportaments, pel que fa a la nostra mirada i pel que fa a la nostra herència"

Creus que les noves generacions ja estan construint aquest tallafoc?

Sí, crec que s'està fent molta feina. El moviment feminista, i gràcies al me too, s’ha permès que en els darrers anys hagi crescut una barbaritat. S’ha interpel·lat a molta gent, molts han pres consciència, i està tothom molt polititzat. S'està treballant molt, tot i que queda molt per arribar a l'objectiu, per descomptat. És una feina que interpel·la a tothom, que és transversal i diària.
 
Fa poc, han sortit casos d’abusos sexuals al cinema, però també coneixem els casos d’abusos que hi ha hagut a l’institut del teatre. No sé si t’han tocat de prop o com els has viscut?

Personalment, no en conec cap. Celebro que surtin tants noms com hagin de sortir, no per una voluntat cognitivista per part meva, sinó per una part de la justícia. L'ambient laboral ha de ser un ambient tranquil i segur per a tothom, lliure d'agressions masclistes i de qualsevol classe d'agressió. Celebro que surtin tants noms com hagin de sortir per la nostra seguretat com a treballadors, com a intèrprets i com a artistes.

Un cas més recent és el de Dani Alves. Què t’ha semblat que pagant una fiança quedi en llibertat?

És gravíssim. No hi ha tantes diferències entre el cas de l’Alves i el cas de la Manada. Tots dos neguen allò que van fer, i tots dos es pregunten com se'ls pot acusar d'això, perquè allò estava consentit. Més en el cas Alves, que canvia la declaració centenars de vegades, és flagrant! Em sembla molt injust que els diners et puguin eximir de la presó. És un mal missatge on sembla que si ets ric puguis tenir uns privilegis diferents a si ets d'una classe més oprimida o amb menys diners. I això funciona per veure també que un violador pot ser una persona de poder, guapa, exitosa, de prestigi com era Alves, perquè estiguem tots alerta i entenguem que la violació té a veure amb un comportament i una mirada, i no amb una classe social, per exemple.

"Em sembla molt injust que els diners et puguin eximir de la presó"

El cas Rubiales és un altre exemple del món del futbol, on la fiscalia demana dos anys de presó pel petó no consentit a Jennifer Hermoso…

Sí, un altre que no va entendre que allò que feia no es podia fer. No soc jutge ni advocat, no en tinc ni idea, soc actor, però tinc una opinió crítica sobre les coses que m'envolten. És un altre clar exemple d'algú que no està entenent allò que està fent, per tant, és una qüestió educacional i de mirada.

En el cas de la Manada és flagrant, per exemple, hi ha un moment a la funció d'un personatge d’un jutge que interpreta el Quim Àvila, que diu; “la peculiaridad del caso que enjuiciamos”, o sigui, allò peculiar d'aquest cas que estem parlant, és que el mateix vídeo -perquè la violació de la Manada va ser gravada i existeixen les proves documentals-, és interpretat per part de les defenses com una prova exculpatòria i per part de l'acusació com una prova per condemnar-los. És a dir, el mateix vídeo amb els mateixos fets objectius, per dues persones diferents és interpretat de maneres diferents. Com pot ser que davant d'uns fets objectius tinguessin dues opinions? Aquí és quan parlo de la mirada i de l'educació que tenim al darrere. N’hauríem de tenir una de sola, de la mateixa manera que aquesta butaca és vermella, hauríem d'entendre uns fets amb una objectivitat i això té a veure amb la cultura i amb l'educació que portem sobre.

No t'amagues tampoc pels teus ideals, malgrat que et puguin tancar portes. Ets una persona que alça la veu i no sé fins a quin cert punt és important per tu fer-ho?

És important perquè em fa dormir tranquil, perquè si tingués la sensació que m'estic censurant coses o que m’estic oprimint opinions per la por al que diran o al que em passarà és quan estaria profundament incòmode amb mi mateix. Ara bé, també tot el que dic em sembla que és bastant flagrant, transversal i d'una contundència que es defensa per si mateix. Només expresso la meva disconformitat amb coses que per mi són molt evidents.
 
Ja tens clar doncs que votaràs aquest pròxim 12 de maig?

Crec que ho tinc clar, sí, però no t'ho diré! (Riu). Aniré a votar, no penso secundar els discursos d'abstencionisme. És la setmana després que acabem Jauría, per tant, estaré lliure i, tranquil·lament, votaré al col·legi electoral més proper. Estic al sector esquerre de la vida i no votaré mai un partit conservador o ubicat a l’àrea conservadora.

"Estic al sector esquerre de la vida i no votaré mai un partit conservador"

El passat 22 de març s’estrenava al cinema La abadesa, una producció on has participat. On més et veurem d'ara endavant?

Sí, fa una setmana que està als cines. Una pel·lícula meravellosa dirigida per l'Antonio Chavarria, protagonitzada per la Daniela Brown que parla d’una abadessa del segle IX que va desobeir amb allò que li havien dit que fes, i va anar més enllà d'allò que li havien encomanat fer. Llavors, tant els poders civils, militars, eclesiàstics i fins i tot, les mateixes monges de l'abadia, se li van revelar perquè una dona no s'havia d'accedir de les seves funcions. És una pel·li molt interessant, d’autor, molt bonica, amb una direcció de fotografia brutal que m'ha agradat molt formar-ne part.

I ara tinc tres pel·lis per estrenar: El 47, de Marcel Barrena, que la veurem aquest any; n'he rodat una que es diu Es el enemigo, sobre la vida de Miguel Gila i una darrera que és Duro, dirigida per Francesc Cuéllar, company a Jauría també. Aquestes tres pel·lis estan per estrenar, i en tinc dues per rodar, però estic molt immers en Jauría. Em fa molta il·lusió venir al Romea, que és un emblema de la ciutat, un temple per on hi ha passat gent boníssima on tinc molt a aprendre, així que de moment és el meu present més absolut.