Fa anys que ballo, i celebro en la distància, algunes de les teves composicions musicals. Segurament els discs que més t’he escoltat han estat Villon (les balades), Fonografies i Bloc de lírica dura, el teu emocionant homenatge a Pepe Sales, però a partir d’ara el que sens dubte segur m’acompanyarà més és el seguit de Sacrilegis que has perpetrat, aquest llibre-disc decididament deliciós que ha aparegut a Godall Edicions amb tan bona companyia, la de l’editorial però també la del mestre Eduard Iniesta i l’incipient Iannis Obiols. Perquè tota obra d’art és una escata familiar: una brànquia que fa família.
Tu mateix ja apuntes la perillosa dificultat de poder aconseguir que la poesia vingui amb música, una música altra que no sigui la que ella mateixa porta incorporada. Mallarmé… O cal tornar a re-cor-dar (tornar les coses al cor, com deia Blai Bonet) la carta de la poeta Marina Tsvetàieva al seu amic Rainer Maria Rilke? Et puc ben assegurar que la dificultat en tu s’ha tornat un estímul, i aquest fet ha permès que el resultat sigui indubtablement preciós, un joiell, un diamant pervers perquè has tret dels intestins uns clams que bé podrien haver estat els somniats pels mateixos poetes quan varen elucubrar els inicis de les seves peces.
Perquè les bones cançons basades en poemes semblen com si fossin la forma més perfecta per dir els versos, i crec que en cada cas tu has assolit aquest miracle. Sacrilegis és una obra perdurable que servirà d’exemple als que vindran perquè pugui entendre l’art de musicar poesia. Tant de bo Francesc Codina tingui raó i arribin més sacrilegis en el futur…
Un manual de poesia catalana per al segle XXI
Des de Ramon Llull fins a Lluís Solà, vet aquí la llista blanca dels teus poetes sacrílegs. Sacrílegs des del cor, des de les entranyes, des dels pulmons i des dels dits. Sacrílegs des del cant. Sacrílegs des del tot. Sacrílegs sempre. No només pel que expressen, sinó pel com ho expressen amb tu com a torsimany, amb tu com a altaveu, amb tu com a intèrpret actoral en la gran òpera còsmica coneguda com a teatre de la vida. I així de sacrílegs acaben Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Clementina Arderiu, Joan Vergés o Josep Palau i Fabre, entre d’altres…
Fins a 17 poemes cançons, que no és poc, en una obra decididament atrevida i sacrílega, una obra que crec que farà molt de bé en el sentit que acostarà grans poetes a bones orelles que vulguin escoltar i deixar-se convidar al descobriment, que és precisament el que Toti Soler, Ovidi Montllor, Raimon, Maria del Mar Bonet, Miquel Gil, Dídac Rocher i molts altres han fet: cantar per difondre, cantar per exaltar, cantar per acostar alguns dels noms majors de la nostra lírica. I cal recordar que els textos nous de Lluís Solà, Rosa Porter Moix i Mingus B. Formentor són un acompanyament excels que permeten oferir una dimensió interpretativa més profunda. No és només un llibre-disc: és una obra de vida, de lectura, de perpetuació de la teva tasca docent i crítica en el fèrtil terreny de la lírica. Sacrilegis és un manual de poesia catalana per al segle XXI.
Abans he parlat de la companyia. I és que a hores d’ara Godall Edicions ja ha engendrat una família poètica, una família en què es donen la mà Laura López amb Glòria Coll, Roger Vilà amb Jordi Mas, Gonzalo Hermo amb Adrià Targa i amb Christelle Enguix, Joan Todó amb Mark Strand, i tants altres. He tingut oportunitat de llegir atentament alguns d’aquests títols en altres ocasions, però darrerament m’han acompanyat molt Tot el blat de Christelle Enguix i Celebració de Gonzalo Hermo amb traducció d’Adrià Targa. De Tot el blat destaca la força expressiva d’una veu decidida a parlar de les coses més humanes però sense gens de sentimentalisme barat, cosa que no és gens fàcil, i en el camí ofereix un retrat àcid però també poderós de què significa la maternitat, i a la vegada ofereix un bell homenatge simbòlic al poeta Joan Vinyoli, que amb uns versos seus dóna títol al recull. Sens dubte és la millor obra d’Enguix.
I de Celebració, un títol tan danès, també es poden comentar moltes coses, com que la veu d’Hermo troba molt bona sintonia en l’efectiva i fidel traducció de Targa, perquè es compenetren i retroalimenten, i el resultat és un seguit de poemes inquietants, explosius, llampec, que parlen de les capes més profundes i estranyes de l’existència. M’han parlat molt bé també dels títols de Roger Vilà i de Glòria Coll, però encara no els he arribat a llegir. Tot vindrà. Mentrestant, espero tot repetint l’escoltatge dels teus Sacrilegis, que és un convit a tancar els ulls, a cantar, a aprendre de memòria i a propagar.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=U2HgRg0CyDc[/youtube]
M’agradaria saber-ne més, m’agradaria ser crític musical i poder destacar els detalls més concrets del teu art, però ja em sap greu ja, només et puc dir que el resultat sona molt bé, sona orgànic, integral, integrat, que hi ha balada i ritmes pop, que també he detectat una tendència al folk que en tu ve il·luminada per l’inusitat, i que les peces curtes se’m fan curtes de tan belles, aquestes cireres que compareixen en un esclat i que possibiliten una espècie de base per a l’estructura del conjunt, perquè hi ha una estructura, perquè hi ha un encaix, un tractament narratològic de fons, com si amb poesia estigués component una novel·la moral, una novel·la d’aprenentatge, el Bildungsroman de la poesia catalana.
Una tria arbitrària? Sí, i que bé que sona! Ja està bé de punyetes i de comèdies: cal fer les coses sense tenir por de fer-les. Està molt bé que t’hagis despullat i que hagis fet tan bon ús de la teva llibertat, com a poeta i com a músic, tot unint per primer cop totes les teves cares en un resultat exquisit que tant de bo sigui el primer de molts altres. M’agradarà, algun dia proper espero, escoltar els que han quedat al calaix: Ausiàs March, Agustí Bartra i Cèlia Viñas. I tots els que encara han de néixer.
Gràcies per la bona feina.
Víctor Bocanegra i el seu piano Foto: Víctor Bocanegra
