Dani Nel·lo ha editat el disc 'Sax-o-rama' Foto: Jordi Palmer / Nació Digital
En paral·lel però, Nel·lo publica discos en solitari, com 'Sax-o-rama' (Buenritmo, 2015), un treball que reivindica el paper de grans saxofonistes que l'han influït al llarg de la seva trajectòria, i que el músic presentarà en directe aquest dijous, 25 de juny, a la sala Luz de Gas de Barcelona.
-Es planteja el disc com un homenatge als mestres?
-És una continuació lògica del que estava fent. Sempre basculo entre el rock'n'roll i el rhythm'n'blues, sempre estic en aquesta franja. I els saxofonistes que més m'han influït són de l'època dels anys quaranta als setanta del segle XX, l'època daurada del saxo tenor. A partir dels anys setanta s'agafen altres vols que no m'han influït tant. Però no és un disc de revival, gens ni mica, perquè per a mi intentar sonar com el passat no té res d'interessant. El que faig és agafar el que han fet altres saxofonistes i portar-lo al segle XXI, seguir la tradició del saxofonista salvatge, que van començar a finals dels 40, amb l'escola dels Texas Tenors, Hank Crawford, Illinois Jacquet, Buddy Terry, o amb King Curtis, que per a mi és el referent més clar, la persona que em va fer agafar un saxo quan tenia 15 anys. Són saxofonistes que estan en l'onda del rhythm'n'blues i el jazz, però que són molt viscerals.
-El disc ja és així, pura energia.
-Totalment. Em sento continuador d'aquesta tradició del saxofonista salvatge, amb aquesta empremta groove i so mig trencat, amb un vocabulari que potser no és gaire elaborat intel·lectualment, però que connecta per la via de la pell. Són catorze temes propis, sense cap versió, amb una formació no gaire usual, ja que he agafat dues guitarres, una més negra i una altra més blanca, i entre disc i disc de Mambo Jambo he fet aquest.
-Perquè Mambo Jambo és una banda, som quatre, i no decideix un de sol. I en aquest disc he fet un discurs molt personal. Els arranjaments els faig jo, acostumo a compondre gravant, també la guitarra i el baix, i després els arranjaments són traduïts per l'instrumentista en qüestió, que els fa més creïbles, però és una mica tal com raja. I estilísticament amb Mambo Jambo fem un altre tipus de r'n'r i r'n'b, més accelerat i més directe, mentre que en aquest disc hi ha una mica de soul, porto l'energia a un terreny més espiritual, perquè el soul és r'n'b barrejat amb el llenguatge musical del gospel.
-Per tant aquí qui mana és el saxo.
-Totalment. Intento fer sempre discos que a mi m'agradaria escoltar. Aquest és el tipus de música que jo escolto. Als anys 50 o 60, inclús als 70 hi havia discos instrumentals de saxo totalment accessibles i comercials que arribaven a tothom, amb King Curtis i molts altres. Hi havia un munt de saxofonistes que treien discos així, i és la música que escolto, per tant ara és lògic que ara faci un disc així.
-És un bon temps per fer un disc instrumental?
-No puc estar pendent d'això. Si estigués pendent de les tendències no tocaria el saxo, però no puc deixar de fer el que faig.
-En aquest sentit, tocar el saxo té un punt d'heroic, de nostàlgic?
-Nostàlgic segur que no, perquè la nostàlgia sempre té un punt de recuperar el passat i jo penso que el temps que estem vivint és el bo i el que hem de viure. Si que tinc referents del passat i els intento assimilar i anar endavant. En aquest disc la producció i la composició no són gaire arriscades, el que és arriscat és la quota d'interpretació.
-Vol dir que les cançons no podien ser d'altra manera?
-Sí. Sóc el que sona amb el saxo. Hi ha gent que canta i jo canto a traves del meu saxo. En el passat he tret discos cantant o tocant la guitarra, com a Nel·lo y la Banda del Zoco, i crec que allà m'allunyava del meu centre, que és el meu saxo i la manera que tinc d'expressar-me dalt d'un escenari, on em sento bé, segur i capaç de transmetre emocions.
-Presenta el disc aquest dijous.
Sí, farem el disc, que ja conté catorze temes, i algun més, tots meus menys una versió.
-És molt divertit, perquè el títol en un tema instrumental ajuda molt a orientar l'oient. N'hi ha més paisatgístics, mes de postals, però m'agrada posar-los, primer perquè no els has de justificar després amb la lletra, i també perquè ajuda a fer-se una mica el nom de l'arxiu mental de la cançó. Per exemple, 'El lobo de la cienaga' és un rockabilly dels pantans, i amb el títol t'imagines una llegenda, o un home que es diu així. O una balada com Lluvia sobre el cuero', imagino un home, jo mateix, amb la jaqueta de cuiro i abraçat a una dona mentre cauen gotes de pluja; o 'Las luces del Fillmore', un clar homenatge a King Curtis, que té un disc molt emblemàtic gravat al Fillmore West de San Francisco. Moltes vegades és el títol que li poses a l'arxiu quan el guardes, i sovint es queda aquest nom, perquè ja et diu alguna cosa. I aquest maig vaig fer trenta anys de carrera, i per això aquest disc em fa molta il·lusió, perquè quan vaig començar escoltava un tipus de discos així. En trenta anys he fet moltes altres coses, però després de tant de temps segueixo fent allò que a mi em va fer agafar un saxo quan tenia quinze anys, allò que em feia trempar.
-Si ho continua fent deu seu que està molt convençut.
-Sí, però amb la diferència que ara tinc una seguretat en el llenguatge i un vocabulari més gran.
-Va començar el 1985, quina edat tenia?
-Disset anys. El 5 de maig del 1985 vaig debutar a l'Studio 54 amb Los Rebeldes, amb els quals vaig estar onze anys, després va venir Nel·lo y la Banda del Zoco, Tandoori Lenoir, i moltes col·laboracions.
-Sempre va tenir clar que tocaria el saxo?
-Vaig començar tocant la guitarra i la segueixo tocant, però als quinze anys vaig descobrir el saxo a traves de saxofonistes com Louis Jordan i King Curtis, i jo els reivindico i intento fer apologia d'aquesta manera de tocar. M'agrada sentir-me una peça més dins d'aquest llinatge de saxofonistes. I el 2015 vaig fer una primera trobada de saxofonistes a Barcelona i ja preparo la segona pel 2016.
-Encara hi ha molta gent que recorda Los Rebeldes.
-Sí, és impressionant. Vam tenir un punt àlgid fent un rock'n'roll que aquí no s'havia sentit, i menys en castellà, i nosaltres el vam portar a la Barcelona dels anys noranta. Los Rebeldes va ser una escola tremenda per aprendre a estar en un escenari, fer gires, conèixer la part bona i la dolenta del 'show business'.
-En tot cas, si continua en aquest negoci trenta anys més tard és perquè li funciona.
-Sí, però també perquè les coses vocacionals és difícil abandonar-les. Si als quinze anys tens aquella fiblada de la musica és que no ho pots escollir. No m'imagino fent una altra cosa.
-L'any 2000 va formar part de La Banda Impossible, aquest supergrup que es recupera ara pel Canet Rock.
-Sí, allò va ser una cosa molt puntual, vam fer alguns concerts, un d'ells a l'Espai. Recordo que hi havia les Gema 4, Toni xuclà, Cris Juanico, Pemi Fortuny... L'experiència musical va estar bé, molt eclèctica.
-Però ara que es recupera la formació, han contactat amb vostè?
-No m'han contactat, però no em preocupa, musicalment estic en un altre lloc. Sempre estic obert a tocar amb tothom, però hi ha coses que m'atrauen més que altres.
-Quins projectes té ara mateix?
-Acabar la gira dels Mambo Jambo d'aquest any. Entre finals de 2014 i principis de 2015 hem fet molts concerts, hem anat a Anglaterra, Alemanya, Àustria, Itàlia, i encara tenim concerts fins a l'octubre. Després anirem de cara al tercer disc, però amb tranquil·litat per compondre. A més, jo estic fent la promoció i la gira d'aquest disc, i al mateix temps vaig fent col·laboracions.
-Com se sent millor, amb un disc més personal o amb una banda?
-Imaginat un actor que fa papers de protagonista o té un paper en una pel·lícula coral. En les dues coses em sento còmode. Jo acostumo a fer dos papers, o liderar projectes o fer col·laboracions, i quan em demanen col·laboracions, volen que faci de mi mateix, em demanen el so de Dani Nel·lo a la cançó. En tot cas, el que vull és seguir tocant.
-Trenta anys més?
-Si pot ser, sí.
