"Intolerable abús de dret", titula El Mundo el seu editorial. Què ha passat? Ens podríem preguntar veient tal indignació... Un altre intent del Rei d’utilitzar la seva irresponsabilitat penal per evitar sotmetre’s a les proves de paternitat? Zaplana exigint que no se li apliquin les mesures de càstig contra presos malalts aprovades pel PP i se’l deixi sortir de la presó malgrat que els metges no el troben tan greu? O un altre cas de frau fiscal resolt amb una multa inferior a la quantitat defraudada? 

Doncs res de tot això. Allò que sulfura a l’editorialista d’El Mundo és "l’intent dels polítics presos electes d’emparar-se en la immunitat parlamentària per demanar la suspensió del judici de l’1-O", el que constitueix, ni més ni menys que "un altre desafiament a l’Estat de dret". Deixant de banda el detall de "la suspensió del judici", que els advocats defensors asseguren que no és així, no seria aquest, un Estat de dret molt desafiable? Pel que sembla, la simple petició d’un suplicatori al Congrés i Senat espanyols –per tal de poder exercir els drets polítics pels quals han estat escollits amb el vot d’1.600.000 ciutadans- ja el posa contra les cordes.

Però El Mundo continua: "Els acusats al·leguen que volen assistir a la primera sessió del Ple del Congrés, el pròxim 21 de maig, per prestar jurament ‘d’acatar la Constitució’. Aquesta petició suposa un exercici d’hipocresia i una burla en tota regla tenint en compte que estan sent jutjats, precisament, per promoure el referèndum il·legal de l’1-O". I potser no ho he entès bé, però està insinuant l’editorialista que els drets polítics dels electes només cal garantir-los segons la seva ideologia?

La Razón també dedica l’editorial al tema, però en lloc de la indignació furibunda adopta un to irònicament paternalista. Després d’uns consells sobre "estratègia processal" –és ressenyable aquest patiment del diari de Planeta per l’estratègia de les defenses-, reconeix que els processats "estan en el seu dret (...) d’improvisar alternatives pretesament legals perquè els seus clients no hagin de respondre dels seus actes davant la Justícia". Unes mesures que l’editorialista assumeix per la condemna segura donats els "testimonis clamorosos que apuntalen els delictes de rebel·lió i sedició". Fins a aquest punt semblaria fins i tot una opinió relativament moderada, fins que seguim llegint i ens trobem que el problema ja no és que es demani un suplicatori, sinó que "qui des d’aquesta alta responsabilitat va desobeir reiteradament les sentències i autos dels tribunals de Justícia hagi pogut concórrer a les eleccions generals i convertir-se en representant de la mateixa sobirania nacional que va voler destruir". 

I com s’explica aquesta incongruència del sistema jurídic espanyol? Doncs ni més ni menys per "les garanties consagrades al nostre ordenament constitucional, entre les quals es troba la presumpció d’innocència i la possessió de tots els drets de ciutadania fins que s’hagi produït una sentència judicial ferma"; i com no podia ser d'una altra forma, com no els ho diu ningú, doncs ja s'ho diuen ells: "Espanya, és una democràcia avançada, en la que regeix la separació de poders".

Com diu el refrany, "digues de què presumeixes..."