Amb un somriure a la cara, Eduard Fernández (Barcelona, 1964) recorda els seus inicis quan estudiava mim i es volia endinsar a l’ofici. “Com que havia fet mim, l'expectativa que tenia era molt escassa, ningú et truca per fer de mim o de pallasso, i que t'agafessin al Llantiol per fer un número de 10 minuts, era molt difícil”. Assegura, convençut, que no s’imaginava gens la carrera que tenia al davant, tot i que admet com més d’un cop, s’havia visualitzat recollint Òscars des del balcó de casa. Confessa que la clau de l’ofici és mantenir-se i que, al final, es tracta de “tenir una vida prou senzilla perquè no m’obligui a fer coses que no m’agradaria fer, per molt que paguin, que tampoc han pagat mai tant”.
Després d’una àmplia i una llarga trajectòria marcada d’èxits, aquest 2024 el trobem en cartellera per partida doble, amb dues noves pel·lícules que acaba d’estrenar basades en fets reals. D’una banda, amb El 47 es posa a la pell d’en Manolo Vital, el conductor que el 1978 va “segrestar” el bus 47 per fer-lo arribar per primera vegada a Torre Baró, el barri on vivia als afores de la ciutat. D’altra banda, ambMarco, la veritat inventada es converteix en el gran impostor que va fer-se passar per supervivent d'un camp de concentració nazi. Dos personatges, cara i creu, que han aconseguit captivar el públic fent que la primera, se situï ja en la pel·lícula en català més vista dels últims 40 anys arreu de l’Estat.
Amb els dos films que acaba d’estrenar, representa a personatges basats en casos reals. Què li suposa afrontar papers de persones que han existit i que han marcat un abans i un després en la història de molts?
S’ha de tenir en compte que hi ha un punt de risc important, que és el fet que saps què veuràs i et trobaràs amb gent que els ha conegut. Tant amb el Manolo Vital com amb el Marco, sabia que veuria gent que els van conèixer i que me’ls trobaria de cara. Més enllà del que et diguin després, perquè tothom intenta quedar bé. "Sí, sí, està molt bé, està molt bé", t'ho diran sempre, però els que no ho pensen no ho diuen, és així. Però els veus la cara! Amb el Manolo em vaig trobar amb una familiar seva, així com amb molts veïns del barri. Quan em van veure, alguns s'emocionaven i em deien; “Hòstia, és que he vist el Manolo!”. A partir d'aquí, soc una mica immune a l'elogi i molt permeable a la crítica. Quan veig que sí, que la pinta està aconseguida, penso; a zero, ara a treballar. Amb el Marco em va passar igual, la pinta estava molt ben trobada; el parlar, la gesticulació, tot. Però clar, tampoc m'he plantejat mai què hauria passat si de cop la gent m’hagués dit; "No era així, eh?". M'hauria fotut una bona hòstia, parlant en plata. Això ho has d'assumir, i a partir d'aquí, treballar, fer les escenes i tot el que calgui. És més exigent, la llibertat està més limitada. Interpretant casos reals et permet disposar de més material que si un és personatge és inventat, on t'ho has de crear tot de zero i és més ampli. Quan un personatge és real, vens escollit de casa.
Li he sentit dir en diferents entrevistes que Marco és un personatge molt divertit de fer, malgrat el mal que va arribar a causar. Què té perquè s’ho hagi passat tan bé interpretant-lo?
Donava molt espai al joc, tot i que va fer molt mal a molts, sobretot a tots els que els va mentir a la cara. Personalment, pretenc no jutjar un personatge, i aquest és molt ample i gran. És molt mediterrani, molt llatí, que no para de parlar. Parlant enganyava. De fet, penso que pensava parlant i, llavors, endinsar-te aquí i començar a fer-ho de debò. Hi ha un moment a l'actuació que t'has de tirar. T'ho prepares tot i de cop has de dir, ara salto. Aquest salt ha de ser real i no saps el què t’espera, però s'ha de fer. Pot sortir malament o molt bé i a mi m'agrada saltar. En fer el salt, has de començar a actuar com ho feia el personatge i veure què passa. Sabia que amb Marco estava amb molt bones mans. L'Aitor Arregi i en Jon Garaño són molt bons directors. Hi havia una escena on hi havia un moviment de càmera cap endavant, on el personatge començava a plorar. Estava a zero, normal, i arrencava a plorar fins que acabava plorant molt bèstia. La vam fer i va quedar bé, però no hi és a la pel·lícula. La van treure perquè si la posaven, tothom hauria anat a favor d’en Marco, i tampoc el volíem blanquejar perquè va fer el que va fer. En aquest sentit, em sembla molt bé que ho haguéssim fet així.
El fet d'endinsar-se tant a la història, no sé si ha arribat a algun punt d’empatitzar amb ell o de comprendre el que va arribar a fer…
El comprenc, sí. La humanitat és molt complicada i em dedico a això, a posar-me al lloc de l'altre. Té alguna cosa de capellà, si un capellà fos com Déu mana. Sempre dic que interpretar és com si hi hagués una bola del món o de l'univers molt gran, plena de forats. Un personatge és el que mira des d'un forat i no des d'un altre. Des de cada forat, es veu el que es veu i són coses diferents. La meva feina és mirar des d'un forat, i viure i pensar com ho fa aquella persona, amb totes les seves condicions bones i dolentes.
“La humanitat és molt complicada i em dedico a posar-me al lloc de l'altre”
En Marco tenia un narcisisme a prova de bala. Volia que tothom parlés d'ell. Deia el Cercas que volia que la gent l'estimés. Probablement tots volem que ens estimin sempre. I aquest té alguna cosa de tots nosaltres, de mentir amb una cosa perquè la gent ens estimi més. Ell menteix sobre un dels fets més greus que han passat a la història de la humanitat, que són els camps de concentració, però es pensa que està avalat perquè també ha patit molt i no ho ha pogut explicar. D'alguna manera, tots els seus patiments els aboca aquí. La gent el mira com una gran víctima i així se sent una mica reconfortat. Però mai en té prou. Sempre en vol més, més i més. En aquest sentit, penso que pots tenir una certa empatia amb el personatge alhora que pot ser molt criticable tot el que va arribar a fer.
Amb El 47, es posa a la pell del conductor que va segrestar el primer bus que va unir el centre de Barcelona amb Torre Baró. M'ha comentat que va arribar a conèixer una familiar del personatge que interpreta, d’en Manolo. Com ho ha viscut el seu entorn?
Sí, la Joana. Ella va al·lucinar quan em va veure. Recordo que em va dir; “Hòstia, estic veient el Manolo”. Estava molt sorpresa, i no parava de dir-me que l'estava veient, tot i estar mort de fa temps. En Manolo Vital va ser un personatge molt bonic de fer. És molt diferent a Marco, perquè és molt blanc i molt bona gent. Però ell quan feia el bé, ho feia francament i s'arriscava. En Manolo va intentar per tots els mitjans que li donessin el que buscava, que era el dret a tenir transport públic al seu barri. En veure que no li donaven, va decidir segrestar un autobús amb un acte de noblesa. Volia ser una persona normal, però si s'havia d’actuar ho feia, no per l'acte en si, sinó per la necessitat. Era un heroi sense pretendre-ho a diferència d’en Marco, que era tot el contrari i s’hi volia convertir de forma desesperada. Són la cara i la creu. Per a tots els veïns, la pel·lícula i el ressò que ha adoptat ha estat molt bonic, malgrat que tant de bo el barri estigués millor del que està, perquè tot continua bastant regular, i no per la delinqüència -que segurament també-, sinó per l'educació o per la sanitat mateixes, on continuen sense tenir un dispensari per exemple.
Quin significat adopta per a vostè aquesta feina, quan ha fet sacrificis com en el cas de Marco d'engreixar-se 16 quilos?
D'entrada, és divertida. És a dir, amb anglès i amb francès es diu jouer o to play. Aquí es diu interpretar. Quan diuen “vaig a interpretar”, sembla que t'hagis de posar seriós i amb la veu més greu perquè comença l’actuació. "I no puc fer-ho així?" (Diu amb una veu més fina i aguda). S'ha de jugar i han d'estar molt clares les normes del joc. A mi m'agrada molt aquest joc i amb Marco, precisament, ho he jugat molt. L’he treballat molt, fent un nivell de composició alt, però sense deixar de jugar. Hi ha actors que depèn del paper, quan estan concentrats, estan amb els auriculars i estan aïllats, no parlen amb ningú. Si estàs tota l'estona jugant, sembla que no estiguis concentrat, però ho estava molt, tot i el joc constant tota l'estona.
Quatre Premis Gaudí, tres Goya i un munt de reconeixements. Quan a un li valoren tant la feina, existeix cert perill a relaxar-se o l'exigència es manté més viva que mai?
Es manté, ni més ni menys. Sempre m'ha agradat molt la meva feina, llavors depèn del paper i dels directors. També et dic si no fos així, aquesta feina és insuportable si no t'agrada. Comparteixes moltes estones amb molta gent que tens al voltant que et diuen coses; et toquen els del vestuari, ara els del micro, el director et diu una cosa i al final penses; puc estar una estona tranquil? A més, sovint passa que has de fer moltes vegades una mateixa escena, i això comporta esperar temps... Si no t'agrada molt, costa superar-ne les dificultats. A mi m'agrada molt i, un cop m'hi poso, m'ho passo bé. Potser sí, és una cosa que faig bé a la vida, i cadascú ha de trobar la seva, perquè tothom fa molt bé alguna cosa.
“Aquesta feina és insuportable si no t'agrada”
Quin paper creu que té el cinema català en el panorama internacional?
Considero que el més internacional és el més concret, el més local. Amb tots els directors bons que he treballat, valoren molt el detall, treballen molt la concreció de cada moment. Penso que des de Catalunya s'ha de fer igual, que sigui una cosa molt concreta. Respecte a l'idioma, hi ha pel·lícules que demanen ser fetes en un idioma o en un altre, i d'altres que seran bilingües. Hi ha pel·lícules que demanen ser fetes en català, hi ha alguna pel·lícula que demana ser feta o en castellà o de forma bilingüe, i hi ha moltes pel·lícules que es poden fer com es vulguin, perquè són una història familiar que podrien ser d'arreu i pots fer-ho en català, en castellà o com vulguis. Aquí a Catalunya preferentment seria bo fer-la en català. De fet, hi ha molt cinema català bo. A Màlaga guanya molt el cinema català. Tenim molt talent a Catalunya i no l’hem de malgastar, l'hem de desenvolupar.
El bilingüisme del català i el castellà porta cua…
Això ho he lluitat molt tota la vida. Hi ha qui m'ha criticat molt i m'ha dit de tot. “Anticatalà”, que és una bestiesa perquè seria anti la meva persona, perquè soc català. Hi ha gent que es confon. Quan parlo de la importància de la versió original, estic parlant del meu ofici. No parlo en contra de cap idioma, només faltaria. A la pel·lícula de El 47, es volia doblar i m’hi vaig negar perquè precisament aquest film narra la història d’un personatge que ve de fora i aprèn el català i no et pots carregar això. És un atemptat contra el sentit comú, contra l'actor i contra el cinema. Estic a favor del cinema i s'ha de preservar la versió original. Ens costa molt treure-la, però s'ha de preservar.
És evident que aquí tenim una història, i no només a Catalunya sinó a la resta de l'Estat de doblatge i llavors ens sembla normal. Però ara diré una cosa que no he dit mai, perquè es prengui consciència. El doblatge és el mateix que anar a un concert de Bruce Springsteen i que quan arribis, efectivament t’hi trobis el Bruce amb la banda. A la banda se la sent molt bé, però el Bruce té un micro tallat. AI darrere l’escenari hi trobem, no ho sé, en Manolo García, i el sents a ell cantant en català les cançons del Bruce. Surts del concert i penses m'ha agradat molt en Bruce Springsteen! No senyor, era el Manolo García. Això seria el doblatge. No se li pot treure la veu a Al Pacino, al Bardem... És una bestiesa.
La seva filla Greta Fernández també es dedica a l'ofici. La va animar al principi o li va donar algun tipus de consell perquè s'ho repensés?
Ella em va dir; “Vull dedicar-me a això”. I servidor li va respondre; molt bé, carinyo. Anem parlant i no som de donar-nos gaire consells. Potser quan era més petita li deia alguna cosa. Ara ella em diu; “Ja, papa, però tu ets home i jo soc dona, i això no va així, creu-me”. També em dona consells a mi. Recordo un cop que li vaig dir; vigila Greta, com a actriu, en fer ganyotes amb les celles. Més tard, ella amb una amiga -quan encara era molt petita, devia tenir vuit anys-, i jo feia de rei Felip II, sento que em crida, m'assenyala aquí, entre les celles, i em diu; “No, papa, no”. Ostres! Per haver parlat massa, m'estava cridant l'atenció que no fes una cosa ella a mi. Els nens són molt permeables, molt llestos, i tenen una gran intuïció. És molt bonic veure com xuclen com si fossin una esponja.
Quin és l'últim consell que s’han donat mútuament?
La Greta em diu; “Passa-t'ho bé, papa, o no és tan important”. I jo sempre li dic que esculli el que esculli, estarà bé. La millor decisió serà la que facis. De vegades a la vida penses equivocar-te o no equivocar-te, i al final això no existeix. Quan tens dos camins i decideixes escollir-ne un, vas per aquell. Si haguessis anat per l'altre, seria una altra vida i tampoc hauria passat res.
Pensa en la jubilació o encara li queda lluny?
Bé, tot es va apropant i tot és benvingut, també t'ho dic! Ara hi ha coses que… N'he fet 60 aquest any, i algunes coses quan et diuen escolta, mira, informa't sobre això que et dic. Potser ja no hi tinc gaire interès. Ja dic frases que deia mon pare; "Mira, ni ho sé ni en vull aprendre, això no ho sabré mai". I ho accepto.