Miquel de Palol Foto: ACN

La relació entre Catalunya i Espanya ha arribat a un carreró sense sortida. Davant la cruïlla, o hi ha un canvi molt radical des de l'estat espanyol o l'única via lògica és la secessió. Així de contundent s'ha mostrat Miquel de Palol (Barcelona, 1953) en una entrevista, on ha presentat "Meditacions des de Catalunya" (Columna, 2011), el primer assaig de l'autor no estrictament literari. La provocació hi és present des de la coberta -l'afirmació "Els catalans vegeten amnèsics al fons del pou, mancats d'impulsos i de brúixola" presideix la coberta com a declaració d'intencions- per construir un discurs on analitza la realitat de Catalunya des de múltiples perspectives.

És el primer assaig no literari. Què l'ha impulsat a estrenar-se en aquest gènere?

És un llibre d'encàrrec. Feia anys que Fèlix Riera -abans de ser director de l'ICIC-, m'instava a fer una meditació sobre la recuperació dels valors del passat que donaven una entitat a Catalunya, que en aquests moments està perduda.

Haver d'encarregar un llibre com aquest no és ja un símptoma que alguna cosa no funciona de manera natural?

Probablement. El llibre se'm podia haver acudit a mi però sense una garantia de recepció és una mica com fer teatre. És més fàcil i té més sentit si saps que algú t'ho demana i tens clar a qui va destinat.

Encara manquen propostes com aquestes?

En un cert sentit anem mancats i en altres sobrats. Assajos d'aquest tipus sobre el nacionalisme català i les possibilitats del sobiranisme n'hi ha molts però el meu enfocament és més general i de fons, tot i que hi ha moments en que descendeixo al dia a dia més concret, de circumstància.

"Els catalans vegeten amnèsics al fons del pou, mancats d'impulsos i de brúixola". La frase que encapçala la portada i que estructura la conclusió és ja una provocació. Ens vol fer reaccionar?

O ens espavilem o pleguem. Les dues grans mancances de la societat catalana, encapçalada pels polítics, és la unitat i la valentia. Aquí es vol tot però sense arriscar res. Quan es vol trencar un estat que no li és favorable, se l'ha de jugar i això vol dir perdre peces i fer sacrificis. A Catalunya ho volem tot sense sacrificar res i això no funciona així.

Hem de tirar pel dret, doncs.

El respecte a les lleis aquí està sacralitzat. Mai una ideologia ni un país han aconseguit res si s'havia d'atendre a les lleis. Tot el que ha aparegut nou ho ha fet contra les lleis. Una llei no pot ser un obstacle per la realitat. Hem d'estar units, veure què es vol, perdre la por i jugar-se-la! De moment, ho veig molt verd. Els polítics catalans em fan vergonya! Així no farem res.

Si no reaccionem, estem condemnats al declivi nacional?

Ja hi som, en el declivi. El famós 'cafè per a tothom' ha produït uns efectes molt més arrasadors que el mateix franquisme. En aquests moments, hi ha molta més qualitat de vida a qualsevol lloc d'Espanya que no a Catalunya. Això són xifres, no només una idea meva. No dic que haguem d'agafar les armes sinó que no hem de tenir por de res.

Que la societat es miri l'independentisme per la cartera i no exclusivament per la bandera és la solució per Catalunya?

És la solució, i tant! Mentre l'independentisme és una qüestió sentimental té un límit. A una família que ve de fora Catalunya pot importar-li un rave. Però quan fa números i veu que amb un país independent d'Espanya viuríem millor l'escenari és un altre. I això és el que està passant, que ens podem trobar independentistes que no són catalanistes. O hi ha un canvi molt radical des de l'estat espanyol o l'única sortida lògica i raonable és la secessió.

L'independentisme guanya terreny i els partits independentistes en perden. És contradictori.

Perquè el primer que han demostrat els partits és que estan disposats a barallar-se i separar-se. A la ciutadania això no li agrada. I també per la disposició de dur les coses endavant. Ens hem trobat que algun partit independentista el primer que fa és pactar i rebaixar-se amb l'argument que 'no és el moment'. I quan ho serà? Ara és tan bon moment com ho era fa 20 anys o com d'aquí a 10 anys.

Veurem una Catalunya independent?

No podem confondre els desitjos i la realitat. Va molt a poc a poc. La famosa transició democràtica a mi em sembla històricament una porqueria i una presa de pèl perquè va estar completament tutelada pels franquistes. Encara tenim franquistes amb delictes de sang que haurien de ser a la presó, com Fraga. La transició encara està per resoldre. Hem necessitat 36 anys per resoldre l'herència franquista i encara no hem acabat. Per això, l'expectativa d'una sobirania és incalculable. No veig cap motiu perquè no la puguem tenir demà però al pas que anem ens hi podem passar molts anys.