El país convidat de l’edició del 2016 és el del sol naixent, per això bona part dels plats forts de la programació van en consonància amb la seva cultura i amb la seva indústria cinematogràfica. Per començar, l’escenari ubicat al parc va presentar exhibicions de karate i jiu jitsu, mentre les cues per menjar es van anar fent més i més grosses, fins el punt que podies arribar a esperar gairebé mitja hora per tenir els plats a la safata. Fideus Yakisoba, algunes peces de sushi i pollastre teriyaki; aquest era el menú que s'ha pogut degustar a les taules plenes o a la gespa del parc, on molts s'han dispersat desordenadament per fer el previ culinari a la pel·lícula.
Alguns nens van provar per primera vegada els afectes del wasabi a la llengua, d’altres –ja una mica més grans- venien preparats amb les mudes característiques dels otakus per començar la primera de les Nits. Durant el concert de White Noise al mateix escenari, aquests petits col·lectius, amb personatges amb cabells verds o jaquetes de cuir negres i llargues, s'hi van acostar. El grup barceloní de j-rock – o rock japonès – feia l’últim preludi abans de les projeccions.
Assistents seient al terra abans de la projecció de la pel·lícula Foto: ACN
Curt i pel·lícula
Quan els plats buits ja es van tirar a les escombraries i les cadires dirigides cap a la pantalla estaven plenes, va començar Serori. El curt emmarcat dins la Ruta Marco Polo –un dels nous cicles d’enguany que engloba pel·lícules de producció partida entre occident i orient o d’altres que des d’aquí parlin del què passa allà– va fer riure el públic amb una estranya parella que compartia un diàleg hilarant, sincer, tendre i clarament japonès. Tot i que el director fos l’espanyol Pedro Collantes, la resta era clarament nipó una combinació explosiva per començar.
Després vindria el plat fort de la nit, The mohican comes home, una comèdia japonesa, en aquest cas, al 100%. La història explica el retorn d’un jove a casa dels seus pares en una illa japonesa, després de fracassar amb el seu grup de death metal per anunciar-los que les seva novia està embarassada. Una entranyable estampa del Japó més meditatiu i del sentit de l’humor relaxat i estrambòtic que defineix el país. The Mohican comes home va servir per acostar alguns retalls d’una cultura que ens queda a l’altra punta del món. La d'aproximar és una de les grans intencions del festival.
Més Japó i creixement just
La presència del país nipó no acaba amb la pel·lícula del dimarts. Al mateix dia ja s’havien projectat la versió original del 1956 del film Godzilla, la combinació de personatges d’animació Lupin III vs Detective Conan i l’anime adult i sensible de The case of Hana and Alice. Els propers dies també es passaran No longer heroine, una exitosa comèdia romàntica adolescent basada en un popular manga, o les dues parts de Ataque a los Titanes. El Japó també serà protagonista a la retrospectiva dedicada al kaijû eiga, el cinema de terror amb monstres, amb títols com Gamera o Gappa.
El director del festival, Quim Crusellas, va explicar que el certamen es manté fidel als seus orígens i ha trobat un bon equilibri entre els títols més espectaculars i comercials i les propostes d'autor més radicals i innovadores. Crusellas també ha destacat que la xifra de 9.000 espectadors de l’any passat és “molt òptima” i que no es pretén superar-la perquè “ja tenim una dimensió i el públic es va creant sol". Veient el panorama de la jornada inaugural el director del festival creu que el model és bo: “perquè es basa en l'esperit dels primers anys del festival: bon rotllo a la Bassa dels Hermanos, la gent sopant i menjant fideus mentre veu una pel·lícula i s'ho passa bé".
