Al cinema català li faltava "pompa i circumstància". Així ho va veure fa deu anys Joel Joan –un visionari poc reconegut, cal dir-ho–, l'artífex dels Premis Gaudí en un moment en què el cinema català s'havia de justificar constantment i on el "procés" encara no existia. No va ser fàcil: el primer president de l'Acadèmia de Cinema Català va haver de remar contra el recel inicial, amb gurus més avesats a proclamar les bondats de la "mirada global i no provinciana", que no a sentir-se orgullosos d'estimar allò que els és propi, proper, íntim.

Però el nostre cinema no és equidistant. Al contrari, com bé hem pogut veure aquest diumenge en una gala que mostra el bo i millor del nostre talent. Per sort, els temps –i les dèries insubstancials de cara a la galeria– han canviat en deu anys. Ara, els Gaudí són la gran festassa del cinema català, en tots els sentits. Perquè s'agrada i es creu glamurosa, tal com es pot comprovar fent una volta pel hall de l'Auditori del Fòrum CCIB abans i després de la gala d'aquest diumenge.
 
Copes i somriure, "cables" i alta postura, modelets impossibles i ganes de lluir i fer-se notar. Cultura, però també show business. La consolidació d'aquell somni que es va començar a moure ara fa deu anys i que arriba a l'escenari de la mà d'un excel·lent Lluís Danés, amb el mateix somni com a motiu. Potser per això, la festa dels Gaudí certifica el batec d'una gala que no ha oblidat el moment polític que viu el país: del "cameo" de Carles Puigdemont –en una aparició fugaç al vídeo introductori–, a l'ús del "bueno, pues molt bé, pues adiós" que va popularitzar el Major Trapero.

Tres hores on no han faltat les referències als presos polítics i als càrrecs del govern a l'exili. Ja d'entrada, el presentador David Verdaguer al monòleg inicial: "veig moltes autoritats aquí presents i també en veig moltes altres que no hi són i que segur que voldrien ser-hi", seguit de forts i llargs aplaudiments, amb les cadires de Junqueras i Puigdemont buides. Res d'equidistància. I el record d'Aleix Castellón, guardonat per Incerta glòria, a les famílies dels empresonats, en especial per Txell Bonet. Més aplaudiments.
 
Va ser la tònica d'una gala elegant, amb ritme i un gran mestre de cerimònies. Irònic, serè i càustic, amb Albert Serra al punt de mira i sense perdre mai el timó dels fets. I una presidenta amb el focus posat en la injustícia d'una situació que "no vol cap demòcrata", amb el prec "que els polítics catalans empresonats i a l'exili tornin aviat a casa", i una defensa encesa de la televisió catalana: "estem greument amenaçats. No exagero, aquesta podria ser l'última gala dels Gaudí". Per acabar proclamant, "avui, més que mai: visca la llibertat!"

.@IsonaPassola exigeix que els consellers empresonats tornin aviat a casa, reclama una taxa per financiar el cinema català i defensa el paper de TV3 en la indústria catalana en el seu discurs als #10PremisGaudí pic.twitter.com/hZAMR0Q1Z9

— Premis Gaudí · Acadèmia del Cinema Català (@academiacinecat) 28 de gener de 2018

Més reivindicació de part de la premi Gaudí d'Honor Montserrat Carulla, amb la veu profunda i la gravetat d'allò que defensa: "som una nació i volem tenir un Estat". Una frase que va acompanyar de l'exigència de "llibertat als companyes tancats a les presons espanyoles i als companys refugiats forçats a Brussel·les". O també Mercè Paloma –guanyadora del Gaudí a Millor vestuari–, que ha dedicat el premi "al conseller del Cultura a l'exili, Lluís Puig".
 
Llach i Serrat, de la mà
 
El nostre cinema no és equidistant, això ha quedat ben clar. I les maneres de cridar per la justícia també té d'altres noms i propòsits: "direm prou fins que a cap altra dona li calgui dir 'jo també'". Abans, les nominades han mostrat el lema "Les dones som aquí", cosa que ha certificat la pròpia gala, amb un palmarès paritari que ha reconegut el talent femení en 11 de les seves 22 categories. I la providència poètica, fent possible l'impossible: la unió de Llach i Serrat, en la veu de Beth Rodergas i Elena Gadel, que cantaven –i posaven la pell de gallina– amb No era això, companys, no era això i, tot seguit, Paraules d'amor.

La presència musical, excel·lentment conduïda per Xavi Lloses i per l'acompanyament del Quartet Brossa, ha tingut un altre dels grans moments amb l'In memoriam cantat per Lluís Gavaldà i el seu Bona nit. O el moment "no ens adoctrinen" del cor infantil de la Societat Coral Amics de la Unió. Sense oblidar l'homenatge a Carles Santos, amb la prodigiosa fanfàrria musical que va lluir americanes de tigre i barretina a la cerimònia del 92. Un art de primera, per una gala de primera. En un país on la cultura, per molt que pesi, no és gens equidistant.