Cinc hores i un quart després de les set de la tarda, la millor mostra que el Götterdämmerung del Liceu serà recordat com una adaptació memorable n'és un teatre totalment entregat, aplaudint amb èmfasi i entusiasme. Concebuda com a gran culminació de la praxis estètica wagneriana, El capvespre dels déus de Robert Carsen –director d'escena– i Josep Pons –director musical– toca la glòria amb els dits, i de manera ben merescuda. Saviesa, ofici i ritme, tal com evidencia el mèrit de fer curta una obra de quatre hores i mitja –l'òpera més llarga de Wagner–, sense que res grinyoli, en cap moment.

Des d'un pròleg que llisca amb suavitat i ens prevé dels mals auguris, fins a la cèlebre escena final, un dels reptes més grans per a qualsevol director que no vulgui quedar en evidència (com fer possible i creïble que el foc s'enlairi mentre el Rin es desborda?). Carsen soluciona "el moment", el gran motiu que ha de cloure la Tetralogia, amb una conjunció impecable d'execució teatral, símbol, direcció musical, veu i interpretació. I no sempre es pot tenir la sort de ser testimoni d'un d'aquests instants que val el preu de tot un abonament anual.
 
Una obra de complexitat notable, adaptada magistralment
 
Götterdämmerung és una obra complexa i exigent, la darrera peça d'una Tetralogia que completa el trànsit de Das Rheingold (L'or del Rin), Die Walküre (La valquíria) i Siegfried (Sigfrid). Popularment coneguda com L'anell del nibelung, no pot tenir un desenllaç més audaç que aquest, tant pel que fa al text com a la música –ambdues obra del mateix Wagner, de la mateixa manera que passa a les altres òperes del "quartet"–. Èpica i discurs en la glossa de la desfeta dels déus, en una imatgeria que beu directament de la mitologia nòrdica i que ha influït diverses fantasies modernes. Escrita en tres actes i un pròleg, aquest Capvespre vist al Liceu és pura aclamació, pur èxtasi, pura veritat revelada.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=QbBsuXas7W8[/youtube]
Traïció, amor i mort, són el combustible d'una peça àrida i densa. Instrumentalment impecable, la direcció sàvia de Josep Pons li atorga sempre el matís necessari –en una orquestració segura i extremadament convincent–, que sap emulsionar metalls d'atac brillant amb les cordes, i que impedeix que el so quedi descompensat per qualsevol manca d'identitat. Tot sona, tot vibra, tot fa estremir. Menció especial mereixen els passatges instrumentals, especialment l'Enterrament de Siegfried, de vivesa solemne i continguda.
 
Veus prodigioses per a una globalitat excepcional
 
L'orquestra, però, és només el repunt d'una globalitat culminant. En aquest sentit, són excepcionals les intervencions del cor –cal recordar que en tota la Tetralogia, només aquest Capvespre dels déus en té–, tal com ho són les lluminoses filles del Rin, amb el trio de veus format per Isabella Gaudí, Anna Alàs i Marina Pinchuk. Sense oblidar les tres Nornes del pròleg. És en l'execució vocal on la producció agafa nivells difícilment igualables, per bé de la venturosa programació del Liceu d'aquest curs.
 
Cal destacar, en aquest sentit, la interpretació de la soprano sueca Iréne Theorin, una Brünnhilde que captiva per la contenció, pel gest i, de manera encomiable, per la veu, tot un prodigi de potència, de subtilesa o d'adornament, segons requereixi cada escena, cada dinàmica. Aplaudida amb vigor per un públic que ha agraït l'entrega i la perfecció culminada amb l'escena final, el contrapunt ha estat la tèbia recompensa que ha obtingut Lance Ryan, Siegfried. Potser massa allunyat de la convenció wagneriana, el tenor ha estat un digne partenaire de Theorin, eclipsat per l'actuació d'ella, però, especialment, per la convenció del cànon.
 
Foc, arena, cims, corsers i elfs, al costat d'un palau d'inspiració militar d'aire nazi, sense cap altra menció històrica que n'enterboleixi el mite, en estat pur. Un drama que mereix l'aplaudiment entusiasta que ha viscut a Barcelona, en un Liceu que ha tornat a tocar l'inefable amb la convicció de les grans ocasions.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=elJSgVCM8oo[/youtube]