Marvel té una difícil tasca amb el recorregut dels seus personatges. Els anys passen, les trames avancen i els seus protagonistes es perden pel camí: algunes històries deixen de tenir interès, desapareixen o, el que és pitjor, aquests moren. La Casa de les Idees va executar un final històric per a un dels seus caps de cartell, Iron Man (personatge que va atorgar una segona vida i èxit sobrehumà per a Robert Downey Jr.) en la que és la millor pel·lícula de la història del cinema comercial. Endgame va deixar el llistó alt, altíssim, però Marvel no comptava amb la pèrdua tan sensible de Chadwick Boseman. La mort de l'actor de Black Panther, víctima d'un càncer, deixava en l'aire el futur del personatge africà, que havia esdevingut un ídol de masses i un símbol per a milions de persones.

En aquest escenari, Ryan Coogler, responsable i director de la primera entrega del superheroi de Wakanda, es va disposar a crear la segona part sota una gran pressió. I el seu resultat és, sobretot donades les circumstàncies pràcticament emocionals, solvent. Black Panther: Wakanda Forever és capaç de barrejar un dol madur al voltant de la figura de Boseman i explorar una de les trames més interessants del Marvel Cinematic Universe, ampliant-la amb llicències que l'allunyen dels còmics i que segur que suposarà onades de crítiques per part dels inamovibles garants de la integritat dels personatges impresos en tinta. La qüestió és simple: en són els propietaris de tots els drets i faran el que vulguin.

Wakanda Forever introdueix un nou regne, amb una nació nova, adorada per legions de seguidors dels còmics: l'imperi submarí liderat per Namor, "el primer mutant". I aquí arriba la primera confrontació amb els conservadors: Marvel decideix modificar completament l'origen d'aquest antiheroi -pràcticament el primer de tota la saga- i l'allunya de l'Atlàntida per enviar-lo a Sud-amèrica. Sorgeix llavors l'aposta arriscada de la Casa de les Idees, que posa damunt la taula l'anticolonialisme com un subjecte d'entorn, orígen i motor del seu univers: Wakanda, amb els africans, i Talkon, una barreja entre maies i asteques, com a protagonistes per sobre de qualsevol interès aliè, estranger, estatunidenc. Fins i tot es modifica la raça dels súbdits d'aquest darrer regne i la seva pròpia creació, apareixent els horrors del colonialisme espanyol en el continent sud-americà.

La seva posada en escena acaba basculant entre la maduresa de saber construir matisos al voltant de sentiments tan complexos com el dol familiar, les picabaralles tribals, les sinergies de les colònies davant l'invasor (en aquest cas, els Estats Units, divertit repte per a una megacompanyia com Walt Disney) o la pura venjança malsana, amb una consegüent trama adolescent que acaba donant cops de timó infantiloides per resoldre un guió que només s'entén com a fil conductor per a properes produccions. El Hollywood dels productors, en el seu màxim esplendor. El repertori visual destaca pels grans escenaris africans i submarins, però de la seva acció se'n podria demanar més dels que van portar a la gran pantalla les grans batalles d'Infinity War o Endgame.

Els seus 160 minuts de durada passen de pressa, amb una banda sonora exquisida i unes incorporacions interpretatives que no són sobrants, però tampoc no passen desapercebudes. Letitia Wright recull el testimoni de Boseman en el seu lideratge africà per introduir-se en un futur al grup dels Avengers; Tenoch Huerta compleix la seva funció amb Namor i Angela Bassett sempre és un regal interpretatiu per a la vista. La trama, sense gaires turbulències, que surfeja les qüestions colonials amb una mirada pop, pràcticament adolescent, exposa unes complicacions que no acaben presentant el mínim maldecap per a ningú. Que al final, això és Marvel: gaudir i deixar de banda els mals de cap. Qui busqui una altra cosa, s'ha equivocat de saga i ja és massa tard per mirar enrere.