Roser Caminals. Foto: MAF.

Aquest mes d’octubre surt  Cinc-cents bars i una llibreria  (Edicions 62) de Roser Caminals, una autora barcelonina que viu des de l’any 1981 als Estats Units, a la localitat de Frederick (Maryland).

La seva primera novel·la, tot i que de tema i ambient barceloní, es va publicar als EUA i, a continuació la va traduir al català amb el títol  Un segle de prodigis  (1995). D’altres llibres seus publicats són:  Les herbes secretes  (1999),  El carrer dels Tres Llits  (2002),  La petita mort  (2004) i  La dona de Mercuri  (2006) i ara  Cinc-cents bars i una llibreria  a punt de sortir.

Va estudiar Germàniques en l’especialització en anglès a la Universitat de Barcelona i va deixar un futur en la docència universitària en aquesta universitat per anar-se’n a Amèrica quan va conèixer el qui seria el seu marit. Allà, va trobar feina ben aviat i actualment és professora de Literatura Espanyola al Hood College, una tasca que compagina amb la creació literària, la traducció (com la de Carme Riera) i l’assaig, com  La seducció americana  (2009), publicació de no ficció que explica la seva experiència de tants anys als EUA i que per a ella va ser com una catarsi, tot el que necessitava dir, fer i desfer tòpics sobre la complexitat d’aquest país.
 
- Encara que la seva vocació literària la desplega ja quan viu als Estats Units, realment es desperta en tot el que li explicava la seva àvia?
- Inicialment sí. La primera llavor de tot això és una veu, la veu de l’àvia, com li va passar a Garcia Márquez. Ella m’explicava històries a casa i crec que això va ser essencial. Després, ja des de petita llegia molt i tinc influències de lectures d’arreu del món. A casa no érem una família acadèmica, érem una família menestral.
 
- Li explicava històries de ficció o reals?
- De tot, i també inventava algun conte que a mi m’agradava molt, i experiències de la seva joventut. Tenia poca cultura formal, sabia llegir, escriure, sumar i poca cosa més, però era molt verbal i irànica, tenia sentit de l’humor, i això feia que les seves històries fossin interessants.
 
- Tres dels llibres de la seva producció estan dedicats a Barcelona, una trilogia que abraça un període entre el segle XIX i el segle XX en temps convulsos. Definiria aquesta trilogia com a novel·la històrica?
- Té parentesc, però tècnicament no les considero novel·les històriques perquè no se centren en fets històrics sinó ficticis i els personatges són de ficció. Però sí que tenen un rerefons social històric considerable que va necessitar anys de recerca; en tot cas seria més història social que política, encara que de vegades tot va plegat.
 
- Una novel·la riu, referent d’una època?
- No és una novel·la riu. Les tres novel·les no estan relacionades i formen una trilogia en un sentit vaga, per l’època i ciutat. No hi ha cap personatge en comú, ni hi ha continuïtat, es poden llegir per separat.
 
- Pel que fa al llibre que ara es publica  Cinc-cents bars i una llibreria, com el definiria ?
- És un llibre que s’allunya de la trilogia, és molt diferent. Se situa en els anys 70-80 del segle XX i algun capítol específic als anys 40, a la postguerra. Té dos fils narratius: un, en primera persona, que tracta d'una dona de Barcelona de classe acomodada, i l’altre, en tercera persona, es desenvolupa a la meseta castellana. Aquests dos mons diferents entren en contacte. La família castellana té més contacte amb la terra, no té res a veure amb la burgesia catalana del la qual prové la protagonista. Se sedueixen l’un a l’altre en més d’un sentit, però també els separen la tragèdia i els secrets. S'alternen les dues llengües, i les veus i els diàlegs són diferents.
 
- Com es documenta per a escriure una novel·la? Com es fa el pas de la realitat a la ficció? És un pas que el lector no sempre percep.
- Aquesta qüestió és critica. En part crec que la recerca l’has de fer però al mateix temps l’has d’oblidar. Hi ha una primera fase creativa, lliure, però quan has acumulat molts episodis i moltes històries, és temptador novel·lar-los: aquest és el gènere històric pròpiament dit, però no es el meu. Jo faig tota la recerca que em serveix de base, de fonament, però és el marc de l’obra, un cop m’he documentat bé, deixo volar la creativitat.
 
- A part de la pròpia experiència personal, s’escriu també a partir d’haver llegit altres novel·les, d’estar a l’aguait dels media o d’haver vist cinema?
- Això és cert i em passava, encara em passa, però no n’era conscient. M’ho van assenyalar els lectors: una senyora em va dir que la meva narrativa estava influïda pel cinema. Em va agafar per sorpresa perquè jo no m'ho havia plantejat, però tenia tota la raó, sóc una gran amant del cinema des de petita, sobretot del cinema negre, i em vaig adonar que subconscientment havia assimilat les seves imatges. Se que sóc una escriptora visual. De vegades, pinto el món en blanc i negre.
 
- La realitat com una gran ficció, confonem pel·lícules amb noticies reals... Vostè, una escriptora de ficció, com ho recull?
- Aquest concepte és molt antic, des de Calderón, a  La vida es sueño  i Shakespeare que compara el món amb un teatre. Potser sí que els escriptors ho veiem tot com una gran ficció, però hi ha un altre aspecte que a mi em fascina i és que de l’acte d’escriure jo sempre en dic una segona mirada, un segon esguard. La realitat m’interessa més recordada que viscuda. Mentre estic vivint, els moments no m’absorbeixen tant com quan els evoco, potser perquè la memòria és selectiva, potser perquè podem aïllar sorolls que no convenen o olors que no ens agraden, però l’acte d’evocar és el desllorigador de la meva narrativa.
 
- El passat com a lliçó?
- Obre la porta per tal que el lector tregui les seves conclusions, les meves novel·les desperten qüestions polítiques, històriques, morals, però no prediquen, per a mi seria imperdonable, el creador no ha de predicar mai. No li has de dir al lector el que ha de pensar, que ell faci la seva pròpia lectura. Les lliçons cauen de la banda del lector, no de la meva.
 
- Fa cent anys s’havia de ser modern,  els autors havien de fer quelcom nou. Es pot ser avui dia nou amb trames dels temes de sempre: amor, mort, comportaments humans, etc?
- Amb les trames és difícil canviar res, perquè poden ser les mateixes amb Shakespeare que amb els colobrots. El que canvia és el tractament, i aquí ve la innovació. Això és difícil i és el que busquem els autors, que voldríem innovar posant una empremta personal. Però aquesta és una qüestió d’estil i de tècnica, no de trames. Per exemple, les innovacions de Jaume Cabré són estilístiques més que argumentals. Les trames són més o menys tradicionals. A tots ens agradaria tenir un estil individual i propi.

- Però el lector continua demanant trama amb començament, nus i desenllaç tradicional?
- Una cosa no és incompatible amb l’altra, pot haver-hi una trama rica i densa i un estil innovador. Ara, al lector que demana trama, no l’interessen tant les qüestions estilístiques, encara que pugui tenir la impressió de llibre ben escrit o no, però no sap necessàriament perquè. No cal sacrificar una cosa per l’altra. Hi ha escriptors que tot ho aboquen a la trama i hi ha escriptors marginals, experimentals que rebutgen el suport argumental. No cal triar. Una novel·la és un organisme complex, un cos vivent.
 
- De tota manera, sembla que en la creació d’avui en tots els àmbits s’accepta allò del tot val, fes el que vulguis i allò que surti.
- No hi crec amb això. La literatura té una part de subjectivitat, però no és tant subjectiva com volem pensar. I hi ha un aspecte tècnic o artesanal. Una vegada vaig dir que nosaltres som més fusters que filòsofs: construïm un món i aquesta construcció per sostenir-se ha de seguir algunes regles que, per flexibles que siguin, cal respectar, unes regles del joc que tu mateix poses en marxa al començar. Nosaltres inventem i això és legítim, però el que no podem fer és enganyar.
 
- Criteris per establir la qualitat d’una novel·la?
- Cada vegada és més difícil enfocar aquesta qüestió. L'avaluació artística està estigmatitzada i se’t titlla d’elitista si intentes fer-la, però per a mi és fonamental. És problemàtic avaluar, ni nosaltres mateixos som capaços d’establir els criteris, som uns jutges incompetents; però hi ha d‘haver una voluntat de diferenciar i admetre que no totes les novel·les estan al mateix nivell.
 
- L’escriptor ha de ser un intel·lectual per reflectir bé la manera de ser del seu temps?
- Hi ha molts tipus d’escriptors. N’hi ha que produeixen obres excel·lents des de la torre de marfil, sense necessitat de baixar, hi ha escriptors que viuen exclusivament a la seva ment, i això és respectable. No és el meu cas, m’interessen les olors, els colors, les imatges i, sobretot, les veus. Per a mi l’escriptor és un voyeur, un tafaner que fica el nas on no l’ha de ficar; aquest és el meu temperament literari.
 
- Escriu en català, quan acadèmicament va estudiar filologia anglesa.
- Originalment escric en català, però jo mateixa em tradueixo al castellà i a l’anglès. El meu marit és nord-americà, escriptor i poeta, i les traduccions angleses les fem junts. Al no ser nativa sempre hi ha un marge de dubte. Escric en català perquè les veus que sento són catalanes. Encara que en aquesta última novel·la  Cinc-cents bars i una llibreria  hi ha capítols que es desplacen al centre d’Espanya, a la meseta, per tant hi ha veus castellanes entrellucades amb les catalanes. Aquest aspecte també em fascina, les veus col·loquials en una altra llengua. Estimar una llengua vol dir estimar-les totes i les que aprens també les fas teves.
 
- Vostè és professora de Literatura Espanyola. Els grans mestres que ensenya interfereixen en la seva pròpia obra, hi ha una correlació o influència en l’escriptura?
- Si, hi ha una correlació i per a mi és una escola. Vaig començar fent critica literària, però aquesta va començar a prendre una direcció que m’interessava molt poc en general. Llavors vaig fer traducció literària i vaig traduir una obra que em va ocupar molts anys de la meva vida:  Los pazos de Ulloa,  d’Emilia Pardo Bazán, i crec que això va ser el detonant de la meva escriptura. Admiro aquesta escriptora, que té un estil tan dinàmic i tan personal que em va marcar. I tot i que jo escric en català, part d’ella està en la meva obra. I llavors he traduït a la Carme Riera a l’anglès. També ha estat una influencia inevitable la Rodoreda, perquè no ets la mateixa persona després de llegir  La Plaça del Diamant .
 
- Vostè escriu des d’una distancia geogràfica i cultural considerable!
- La Rodoreda també va escriure  La plaça del diamant  des de l’exili, a Suïssa. La distància no és necessàriament un inconvenient a l’hora d’escriure, ho és a l’hora de donar-te a conèixer, perquè t’aïlla; però per a la creativitat la distància aguditza i neteja la lent, sempre i quan puguis anar tornant. Cada any vaig a Barcelona.
 
- Com podem donar a conèixer els autors catalans a l’estranger, i donat que vostè viu als EUA, en aquest país?
- Cal parlar de la disseminació, és a dir, cal fer circular les edicions angleses en llengua catalana. El patró que tenim és el següent: el Llull dóna beques per circulació i si l’escriptor o escriptora fa un viatge ho paguen. No podem dir que no tenim fons, l’ajut és raonable i positiu. El problema és que el sistema actual no funciona. En aquests moments tot depèn de l’escriptor individualment. Els escriptors i editors accepten publicar una obra en traducció, cosa de per si dificilíssima perquè el mercat de literatura contemporània nomes dedica un 1% a la traducció, excepte els clàssics -tens un  Madame Bovary  cada any-, però els autors d’ara estem totalment marginats. Però quan per fi es troba un editor prou valent com per editar una obra catalana en anglès, l’editor no hi dedica molts esforços perquè sap que aquesta obra no es vendrà gaire: l’autor rep una beca i organitza visites per punts del país on hi ha programes de català. Tot aquest esforç no està sincronitzat, és individual, la Llull no es pot fer càrrec de la situació, els editors saben que aquests llibres son els últims de la llista i l’autor sap que la seva obra no tindrà repercussió. En Jaume Cabré, el més reconegut, va venir a fer una tourné per als EUA i dubto que hagi marcat diferència.
 
- O sigui, caldria unir esforços...
- Autors, editors, la North American-Catalan Society (NACS) , l’Institut Català de Nova York i altres institucions d’aquí poden ajudar a introduir els llibres catalans en anglès al mercat, ser més sistemàtics, encara que no arribem a tenir best sellers.
 
- Es vendria novel·la catalana en anglès al mercat nord-americà ?
- El públic ha de sentir un nom i un títol diverses vegades. El primer objectiu per a mi no són les llibreries, sinó les universitats. Hi ha unes 17 universitats amb programes de català modestos que podrien sincronitzar les visites d’autors, a més d'altres entitats i patrocinadors que podrien conferències, presentacions, diàlegs, etc.. Difusió i insistència, que el nom soni.
 
- En tot cas, el cert és que als EUA, més o menys tothom sap què és Barcelona, però gairebé ningú no sap què és Catalunya.
- Si, Barcelona és una entitat coneguda i valorada, però no Catalunya. El concepte d’autonomia és desconegut perquè aquí tenen un sistema federal, -que és una paraula impronunciable a Espanya. A més a més són monolingües. Per tant els costa d’entendre el factor diferencial. Jo, a les meves classes, parlo del plurilingüisme no només a Catalunya sinó a Europa, però nosaltres no sempre encoratgem els viatges d'estudi a Barcelona perquè la nostra missió és ensenyar espanyol, és clar.

- Vostè ha vist l’Amèrica de Reagan, la de Clinton, els Bush, i Obama. A part del culte a la personalitat tant fort que hi ha, quines diferències ha observat?
- El president és el cap executiu, és una figura molt forta potser perquè no hi ha monarquies que brillin. Més que entre presidents, hi ha diferències quan governen republicans i demòcrates. A un nivell filosòfic i pràctic. Els republicans venen al públic la idea que Amèrica és el número 1, el millor país del món que mai no ha de canviar, cal tornar als valors seminals, patris, bàsics, establerts a la Constitució. No es parla de problemes i de coses que no es volen sentir. Els demòcrates parlen més de problemes socials, d’aspectes de la societat americana que no funcionen, estan més oberts al canvi, el discurs és diferent. Els demòcrates són més tímids i paguen un alt preu, però en aspectes com la sanitat o programes socials aboquen més energies i diners.
 
-  Se’n sortirà Obama?
- Ho té difícil. El concepte de majoria política ha canviat molt. Les reformes de Johnson o Roosevelt, que va crear la seguretat social, van passar amb l’ajut d’un tant per cent de republicans que eren centristes i acabaven votant amb els demòcrates. Actualment, si un sol republicà vota per una reforma es poden donar per contents; encara que es tingui majoria simple, rares vegades s’arriba als 60 vots que es necessiten. Obama ha passat la reforma sanitària, però amb unes oposicions enormes.
 
- I per acabar, anant al nostre petit país, com veu des de fora l’etern conflicte Catalunya -Espanya en el tema de la llengua, en tant que escriptora?
- Si els polítics tinguessin voluntat d’educar el poble en aquest sentit es podrien donar passes endavant. Hi ha una visió basada en l'error que els catalans ens expressem en català i el volem mantenir contra els espanyols, contra el castellanoparlant. No és així, simplement parlem la llengua que hem heretat i la compaginem amb la castellana. Els politics podrien mirar d’esclarir aquest núvol que pesa sobre Espanya i que dóna lloc a malentesos i a molta hostilitat. Quan en parles de tu a tu amb no catalans no és tan difícil, hi ha gent que ho entén; és qüestió de respecte i d'entendre que no es tracta d'un complex de superioritat nostre ni d’un assalt contra ningú, sinó de preservar una cultura i una llengua antiga i rica. I els que diem això no som radicals!
 
- L’independentisme puja a les enquestes. Com ho veu ?
- En part és degut a la frustració i la por dels catalans que la nostra cultura i llengua puguin morir. Quan es percep que aquesta herència cultural tan antiga, arrelada i estimada està en perill, llavors la resposta defensiva està assegurada. És com si a un espanyol li diguessin que el Quixot por desaparèixer. Com reaccionaria? Jo també estaria esgarrifada.