Pelléas et Melisande.Feia gairebé mig segle que no s’escenificava al Gran Teatre de les Rambles, i apunt van estar de cancel·lar-la degut al xou de retallades i mobilitzacions d’aquesta tempestuosa temporada, però, feliçment, l’exquisida òpera de Claude Debussy - de qui enguany es commemora el 150è aniversari de naixement- Pelléas et Melisande va retrobar-se 49 anys després amb el coliseu barceloní.
Basada en el drama simbolista homònim de Maurice Maeterlinck (1892), aquesta singular òpera ens obre les portes a un nou concepte de teatre musical, on el valor de la prosòdia, la rítmica i la poètica textual, units a un sentit refinadament colorista i evocatiu en l’orquestració, inauguren una nova estètica del drama musical. El valors de la liquiditat poètica, en les veus, i l’atmosfera psicològica, en el fossat, situen a l’espectador enfront d’una realitat lírica i escènica innovadora, encara avui dia, més de cent anys després, summament moderna i revolucionaria.
Per aquesta històrica recuperació liceista es va optar per la reposició de l’extraordinari muntatge que Robert Wilson va estrenar el 1997, en coproducció amb l’Òpera de Paris, al Festival de Salzburg. El prestigiós director texà construeix un espectacle d’una subtil empremta poètica a partir d’una concepció minimalista de l’espai i del moviment escènic –reduït a una gesticulació ritualitzant, de gran valor plàstic i de ressonàncies coreogràfiques orientals- i d’un meticulós i acuradíssim sentit colorista de la il·luminació. Un plantejament escènic que emfatitza amb elegant plasticitat el simbolisme discursiu del text i de l’orquestració debussyniana.
La conducció escènica del nord-americà va ser laboriosament secundada per l’esplèndid repartiment d’intèrprets. Al capdavant dels rols femenins va despuntar la veterana soprano Maria Bayo, qui, tot i confessar l’enorme dificultat de les exigències escèniques plantejades per Wilson, va oferir una memorable encarnació de la misteriosa i fràgil Mélisande, tant en l’aspecte vocal com en l’escènic. Al seu costat van destacar, amb impecable dicció, l’intens Pelléas del baríton francès Jean-Sébastien Bou i el magnífic Golaud de Laurent Naouri, qui feu gala d’un cant d’allò més expressiu i d’una ferma presència escènica. Excel•lent el debut liceista del gran baix John Tomlinson en el paper de l’ancià rei Arkel, representat amb una sòlida línia vocal i autoritat escènica. Completaren el repartiment amb eficàcia, la notable Geneviève de Hilary Summers, el lluït Yniold de Olatz Saitua ( tot i que de volum un pèl escàs) i els més episòdics Metge i Pastor de Kurt Gysen.
El mestre Michael Boder posava fi a la seva etapa com a director titular de la Simfònica del Liceu amb aquesta producció, fent humil demostració, un cop més, de la seva gran vàlua i professionalitat com a concertador. Els efectius instrumentals de l’orquestra titular s’esforçaren, sense brillar, en executar les subtils i coloristes atmosferes de la partitura. Amb tot, a jutjar per les cròniques del dia de l’estrena, la seva interpretació va anar a més en les successives funcions fins a la darrera del passat 7 de juliol.
Cal lamentar, com a cirereta de les gasivitats de la temporada, la manca de programes de mà els darrers dies de funció. Confiem que la propera temporada la gestió administrativa estigui més a l’alçada dels continguts humans i artístics de l’històric equipament que representa.
