Arriba a les sales de cinema "Joy", la darrera pel·lícula protagonitzada per la popular actriu | El film, dirigit per David O. Russell, explica com Joy Mangano es va convertir en una estrella de la "televenda" americana
Jennifer Lawrence és Joy Mangano, una mare coratge que persegueix el triomf
David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d'agradar i, sobretot, d'agradar els grans factòtums que mouen els fils dels premis més preuats de la indústria, ja siguin els Oscar o els Globus d’Or, on aquesta Joy (2015) anirà a parar directament. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia ja no es mou ni un centímetre de l’stablishment, en una cursa que combina el gust per atraure la claca a les sales de cinema i per aconseguir el favor de la crítica més gasiva.
Alguna cosa, però, hi ha de bo en aquesta estranya habilitat de saber agradar. Rusell sap quins són els seus punts forts i, malgrat que de vegades es desdibuixen en un pastitx irregular –seria el cas de Joy, en part, sense parlar de l'extravagància inusual d'Extranyes coincidències (2004)–, cal destacar l’aposta per dignificar el valor dels personatges, per mantenir un to entre una comicitat sense acudits i una vivència humanament inversemblant, i, també, per posar la càmera en llocs on mai posarien el focus aquestes majors que sempre acaben aplaudint-lo.
La mare coratge que desafia la societat fins a triomfar
Joy conté tots els valors que fan valuós el cinema de Rusell, seduint a través d’una comèdia de tocs lleugers i que vol fer-se gran en el viatge de la seva protagonista fins arribar a tocar els fruits del somni americà. Jennifer Lawrence fa oblidar l'error flagrant de càsting amb una actuació convincent com a Joy Mangano i esdevé l'argument, en si mateixa, d’un biopic que es centra en una humil treballadora de Long Island que acaba convertint-se en l’arquetipus de mare coratge.
Joy va acabar sent un dels rostres més coneguts de la "televenda" americana, gràcies al seu carisma i a haver patentat més d’un centenar de productes per a la llar. Increïblement, totes aquestes idees kitsch la van fer triomfar, malgrat el fre que imposa la família i la desconfiança que ofereix el seu producte estrella. La lliçó, amable i amb algun tic d’emotivitat prou discreta, és fer de carn i ossos el mantra del mite fundacional americà, que diu que tothom qui ho vulgui, sigui de l’origen que sigui, pot aconseguir fer-se multimilionari.
Actors habituals amb incorporacions de primera línia
De nou, Russell es val d’un elenc interpretatiu de primera línia on sobresurt una sòlida Jennifer Lawrence, actriu de l'equip habitual del director. Digna en tot moment, emotiva i entregada, el seu capteniment la fa sempre creïble. No és el cas de Robert DeNiro, que ha agafat una perillosa tendència autoparòdica i de tantsemenfotisme interpretatiu, o de Bradley Cooper, totalment anodí i molt més inexpressiu del que ja és habitual. Millor podem considerar el repartiment femení, amb secundàries de pes com Virgina Madsen, Diane Ladd i Isabella Rossellini, genial en la comesa de resultar irritant i insuportable.
En resum, Joy treu bona nota perquè no se li pot demanar més del que ofereix. No és fàcil aconseguir sonar sempre bé i acabar posant les coses a lloc, gairebé sense despentinar-se. Tot és a lloc, fins i tot aquest benintencionat intent de fer extraordinari l'ordinari, subratllant l’acció amb una banda sonora excel·lent i fent que la música marqui la pauta de l’optimisme. I què esperàvem? A fer-ho, a somiar que és possible que la vida, qualsevol dia, ens canviï i tingui el regust del triomf d’haver agafat les regnes.
