Els catalans no són «kitsch» (II)

Professionals del sector relacionen el caràcter de Catalunya amb la manca de kitsch català | Hi ha qui destaca que seria una forma més d'identitat nacional

Publicat el 24 de novembre de 2013 a les 16:15
Rodolfo Chikilicuatre, un exemple de 'kitsch' espanyol fet per catalans

El caràcter reservat dels catalans fa que a Catalunya no hi hagi una cultura kitsch pròpia i, si n'hi hagués, hi ha qui creu que fomentaria la identitat nacional. Així es podrien resumir algunes de les opinions de professionals del sector en relació a l'assaig d'Andreu Pujol Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d'un kitsch nacional (A Contravent).

El portal vinculat al Grup Nació Digital Adolescents.cat és "un dels pocs casos de kitsch en català", segons un dels seus creadors, Ernest Codina. "Creiem que aquí hi ha mercat, gent que vol consumir aquest tipus de producte en català", assegura Codina. Una opinió totalment oposada a la de la directora de producció de 8TV, Eulàlia Carbonell: "A Catalunya no seria ben acollit un programa d'estètica kitsch fet des de Catalunya".

Un altre exemple de kitsch seria la revista del cor Lecturas, que es gesta des de Catalunya i té un petit suplement en català, tot i que se centra més aviat en programació televisiva. La seva subdirectora, Mònica Artigas, és del parer que a Catalunya no només hi ha una manca de kitsch: "Hi ha moltes manifestacions culturals que ens han vingut d'Espanya i aquí no les hem produït: des de les revistes de teatre fins a un tipus de comèdia, el cinema més comercial o el pop comercial". Artigas remarca que "no és bo ni dolent que Catalunya no hagi produït kitsch", ja que "seria com demanar-nos per què el britpop d'Anglaterra no té èxit aquí". Per la subdirectora del Lecturas, però, el programa El convidat, d’Albert Om, i les sèries de sobretaula de TV3 ja són una mostra de "cor a la catalana". En el cas de les sèries, diu, ja cobreixen els estrats mitjans i baixos de la cultura.

De Josmar al Chikilicuatre

Sembla que a Catalunya no es produeix cultura kitsch amb referents catalans però sí amb personatges espanyols i per al mercat espanyol. És el cas de Rodolfo Chikilicuatre, que va ser creat pel programa de l'humorista català Andreu Buenafuente i va acabar representant Espanya a Eurovisió el 2008, on va aconseguir el desè lloc. "El Chikilicuatre és un cas total de kitsch com a paròdia", explica el periodista i guionista Jair Domínguez, coautor de la cançó d'aquest personatge. "Teníem l'objectiu de fer un personatge histriònic i hortera. Havia de ser un gag d'un sol dia, no la bomba que se'n va fer; es va convertir en un símbol nacional", rememora.

"Crec que a Catalunya no hi ha una cultura kitsch perquè el seny català ho impedeix", sosté Domínguez. "Si alguna vegada n'hem fet, ha sigut per error o inconsciència", rebla. Es refereix al fet que el kitsch català sol fer-se en clau de comèdia, imitar el kitsch per fer riure. "A Madrid en saben fer. Aquí no, per vergonya, conservadorisme...", afegeix. Josmar, el precedent català del Chikilicuatre, també era un kitsch paròdic. Així el defineix Xavier Cassadó, que havia dirigit el programa Malalts de tele, l'espai que va catapultar a la fama a aquest personatge.

Els freaks, el kitsch del segle XXI

Per Cassadó, el kitsch té a veure amb ser "extemporani" i funciona per èpoques. Ara no se'n fa, diu, mentre que "a l'època de Josmar existia", tot i que "d'una manera una mica residual". El director de televisió relaciona el kitsch amb el concepte de lletjor i ho emparenta amb els hipsters i amb allò freak: "El freakisme és el kitsch del segle XXI". D'altra banda, de la mateixa manera que Jair Domínguez i Cassadó, Ernest Codina considera que el kitsch no va amb el tarannà dels catalans: "Ens costa més exposar-nos i publicar segons quines coses".

Una altra raó de la manca d'aquest tipus de cultura, segons l'impulsor d'Adolescents.cat, és el volum de negoci: "És llaminer treballar en castellà, perquè tens l'Estat espanyol i Sud-Amèrica". Codina explica que al portal van intentar crear referents kitsch catalans, però que al final "anem un pèl mancats i moltes vegades hem de tirar de fora", sobretot del món anglosaxó. A nivell de kitsch musical, les incursions que s'hi han fet des de l'escena musical catalana no acaben de triomfar, com diu Codina: "En ràdioformula encara tenim la música catalana com un estil de segona, costa molt que arribi al número 1 de llistes". Sak Noel, el DJ que va promoure música dance en català, i Xana, que ara mateix n'està fent, estan lluny de les llistes d’èxits.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=oRqzSdbTu1E[/youtube]

Respecte a la manca d'un kitsch nacional, Codina creu que "si hem de ser un país, ho hem de ser des de l'arrel fins a la copa, i també necessitem aquest tipus de cultura en el nostre idioma". Jair Domínguez hi està d'acord, però amb un matís: "Tot el que sigui tenir entitat pròpia aporta, però no sé si ens hem de rebaixar a fer un kitsch nacional". Cassadó també creu que aportaria normalitat, tot i que el kitsch a Catalunya és "residual". I matisa: "Si es volgués fabricar un kitsch, ja no seria kitsch. No deixa de ser un moviment alternatiu, underground, que ha de fluir sol, amb naturalitat i aquest punt antisistema".