Va ser una de les primeres veus (i de les més crítiques) en demanar responsabilitat editorial d'empreses tecnològiques, com ara Google o Facebook, molt abans que Donald Trump arribés a la Casa Blanca i tothom comencés a parlar de fake news i postveritat.
És coautora de nombrosos informes i llibres sobre la transformació del periodisme en l’era digital, com Post Industrial Journalism: Adapting to the present (2012), juntament amb C. W. Anderson i Clay Shirky; Journalism After Snowden (2017), en què també hi participen Alan Rusbridger, Jill Abramson i el mateix Edward Snowden, entre d’altres; i The Platform Press: How Silicon Valley Re-engineered Journalism (2017), amb Taylor Owen.
Ens trobem amb l'Emily Bell al Pulitzer Hall de la Columbia University, després de la seva participació al debat: De les companyies privades al president Trump: en defensa del discurs públic, organitzat pel Knight First Amendment Institute and the Tow Center for Digital Journalism. Amb ella parlem sobre la complexa relació entre les empreses periodístiques i tecnològiques, de les notícies falses (fake news), bots i trolls. I de la polarització de la societat postmoderna que únicament consumeix informació de les xarxes socials per reforçar les pròpies creences.
- Les xarxes socials han transformat la manera en què produïm i consumim notícies. Hi ha nombroses proves que demostren que van tenir un paper fonamental en les darreres eleccions presidencials dels Estats Units disseminant propaganda i notícies falses. Vostè va ser una de les primeres en demanar la responsabilitat editorial a les empreses tecnològiques. Aquestes han canviat el relat i diuen voler contribuir a millorar el discurs públic. És possible?
- Penso que és significatiu que hagin creuat la barrera de la responsabilitat editorial, el que és realment significatiu. Construir una nova esfera pública no és una tasca fàcil i ens durà molt de temps, necessitarem diferents grups de suport (stakeholders). Una de les primeres preguntes que ens hem de plantejar és què és avui l’esfera pública. És un espai tancat controlat per companyies privades? Això és el que tenim ara. Google i Facebook, amb els seus interessos comercials, controlen l’espai de discussió digital. Fins ara, només es definien com a plataformes de distribució, però hem vist que, arran de les passades eleccions presidencials, el discurs ha canviat.
[blockquote]Avui l'esfera pública és un espai tancat controlat per Google i Facebook[/blockquote]- Com creu que podran fer efectiu el discurs que promouen ara?
- Google ha contractat recentment milers de moderadors pel canal de YouTube. I Facebook ha anunciat el mateix per combatre l’efecte de les notícies falses. Les empreses tecnològiques són els guardians de la informació (gatekeepers) del segle XXI, però cal distingir entre unes i altres. Per exemple, Google i YouTube són més proclius a connectar informacions, no són espais de conversa. Facebook, en aquest sentit, és una criatura única. Per tant, estem en un moment interessant en què ens plantegem quin tipus de societat connectada tenim i quina volem tenir. Els problemes existeixen des de fa temps, però almenys ara els abordem.
- Comentava les decisions de Google i Facebook de contractar més moderadors per controlar els continguts. Creu que són les mateixes empreses tecnològiques les que han d’autoregular-se? Amb quins criteris contractaran aquests moderadors?
- Aquestes tecnològiques han admès ara que tenen un rol com a empreses editores, però encara no entenen exactament el seu paper. En els darrers anys, el discurs ha estat que les empreses periodístiques havien d’assemblar-se a les tecnològiques. Ha estat un moment de transició molt difícil pels mitjans de comunicació, en què els fluxos d’informació han hagut d’agilitzar-se per adaptar-se a les noves tecnologies. Ha arribat el moment que les empreses tecnològiques aprenguin de les periodístiques. Podrien beneficiar-se de la verificació dels fets (fact checking) periodístic i de les estratègies de gestió de riscos abans de publicar una informació, per exemple. Però les tecnològiques encara trigaran a canviar perquè fan prevaldre uns interessos comercials que no van en la línia de millorar el discurs públic. Hem d’exigir més transparència respecte les decisions que prenen i per què les prenen, ja que ens afecten a tots. Per tant, penso que la regulació és necessària. Europa està més avançada en això. Als Estats Units anem endarrerits en aquest sentit.
Emily Bell durant la seva conferència Foto: Susana Pérez
- I nosaltres, com a ciutadans, quina responsabilitat tenim en la construcció d’aquesta nova esfera pública?
- Com a ciutadans hem de ser conscients dels canvis que hi ha en els mitjans, i en la manera en què es produeixen i consumeixen les notícies. Els sociòlegs i filòsofs ens diuen que res no és nou en els reptes que afrontem (notícies falses, propaganda, desinformació...), però sí que hi ha novetat respecte la seva formulació. Els problemes no són nous, però la forma en què es presenten sí. Les empreses tecnològiques han estat negligents a l’hora d’assumir la seva responsabilitat, i els mitjans no han anticipat ni explicat bé aquests reptes als ciutadans. Almenys ara sabem que hi ha aquests reptes i ho hem vist a les darreres eleccions presidencials, amb el Brexit al Regne Unit, o amb el procés a Catalunya. Les informacions que circulen a les xarxes socials configuren el discurs públic, i sovint aquestes estan segades i/o manipulades. Cal més educació sobre el que està passant perquè si no tenim un pensament crític, ens colen la propaganda i la desinformació. No hem de confiar a cegues en cap mitjà, i encara menys en aquests nous mitjans que anteposen la ideologia als fets. Ni tampoc, per descomptat, en la informació que circula en els mitjans socials. Ser imparcial, i allunyar-se de posicions partidistes, és difícil i és una tasca que no només interpel·la als mitjans, sinó també als pares, professors i tothom que vulgui un sistema democràtic més just. És un gran repte que tenim al davant com a societat.
[blockquote]Les xarxes socials, amb els algoritmes, personalitzen la informació i així les companyies treuen grans beneficis econòmics[/blockquote]- En els darrers mesos estem associant la polarització de les societats al fenomen de les bombolles filtre, és a dir, al fet que consumim a través de les xarxes socials només aquelles informacions que reforcen les pròpies idees. Però què passa amb la televisió? Encara és el mitjà més consumit i el que té més influència entre la gent.
- No és un problema binari. A diferència dels mitjans tradicionals, Internet ens permet dirigir el missatge de manera totalment personalitzada. I, com a societat, encara no entenem el que això vol dir. Afrontem reptes similars als que hi va haver durant el naixement de la BBC, l’any 1922, un temps convuls, com ara. Es tractava d’un període d’industrialització, on les fronteres locals es definien, on l’alfabetització massiva estava en la seva infància, el sistema de transport es feia més eficient i la distribució dels mitjans començava a canviar. Tot just després de la primera guerra mundial, els ciutadans rebien tot tipus de missatges propagandístics i el govern britànic respon a aquesta fragmentació amb la creació de la BBC. El govern va intervenir per garantir un discurs públic equilibrat. Va fer una intervenció en la comunicació pensant en el futur.
- No és exactament el mateix, per descomptat. Gràcies a Déu no hi hagut una guerra mundial, però hi ha conflictes oberts arreu. Només cal mirar l’Orient Mitjà. Les organitzacions terroristes avui fan servir les noves tecnologies per connectar-se i enviar els seus missatges al món. I no hi ha un pla per afrontar aquests reptes, tant en l'àmbit global com nacional. Ni tampoc l’accountability d’uns anys enrere. Les empreses tecnològiques pensen que si tenen totes les dades, no necessitaran periodistes. I crec que avui dia tothom sap que els periodistes són necessaris per investigar. Fer notícies requereix temps i és una feina. La televisió encara té molta influència, tot i que la manera de veure-la també canvia. Els meus fills petits no consumeixen televisió, sinó que ho miren tot per streaming o per Youtube.
- Un dels avantatges dels mitjans tradicionals és que incentiven que els missatges no s’adrecin només a una única persona, sinó que es preserva una emissió compartida, general, per explicar les notícies. Darrere les grans emissions hi ha les empreses periodístiques. Els mitjans socials, en canvi, fomenten els continguts personalitzats. Els algoritmes treballen per oferir aquesta personalització, i així les companyies treuen beneficis econòmics. Aquesta és la seva lògica i negoci. El disseny mateix de les plataformes alimenta aquest consum. Hem de tornar a guanyar les emissions generalistes, en lloc de les personalitzades. I les empreses tecnològiques s'han de sentir interpel·lades per la ciutadania en aquest sentit. Ara hi ha consens que l’esfera pública no passa pel seu millor moment. Cal solucionar els problemes abans que sigui massa tard. Hi som a temps, però cal un debat i fixar noves normes.
- A Catalunya fa temps que travessem un procés polític complex. Durant la campanya que acabem de tancar s'ha parlat sovint de les notícies falses que corren per Internet. Té constància que estiguéssim sotmesos a propaganda digital?
- No, no en tinc cap dada precisa, però aquest és un fenomen global. El problema és que en la propagació de continguts online mai no saps per on aniran les coses. Als Estats Units hi va haver molt bona feina per part dels fact checkers en la cobertura de les eleccions presidencials i ningú no estava pendent de la propaganda russa digital. És que és difícil fer prediccions. Però és important entendre com funciona aquesta propaganda digital i prevenir-la.
Emily Bell (dreta) al debat de la Columbia University Foto: Susana Pérez
