Un acte al Congrés i la concessió del toisó d'or a la reina Sofia, l’expresident Felipe González i els dos ponents constitucionals vius, Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón, han estat el plat fort de la commemoració de 50 anys de monarquia, celebrada aquest divendres amb Felip VI i sense Joan Carles I. Però malgrat els esforços per edulcorar el paper de l'emèrit, la celebració no pot amagar la taca negra de l’origen franquista d’aquella instauració.
El 22 de novembre del 1975 no va ser la fi de la dictadura, sinó la instauració d’una monarquia nova, nascuda del franquisme i amb el monarca ungit pel general Franco. No va ser una restauració de la vella monarquia d’Alfons XIII. No ho va ser perquè, per astorament general, Franco va decidir saltar-se l’ordre dinàstic i deixar Joan de Borbó, el cap de la Casa Reial, en la cuneta de la història, oferint al seu fill el regne i el poder. La glòria és sempre més intangible.
La hipoteca de la monarquia: de la llei a la llei
Ignacio Sánchez-Cuenca, un dels analistes polítics més fins del país, ha recordat aquests dies que el paper del monarca va condicionar el camí cap a la democràcia. Joan Carles I va entendre de seguida que un franquisme sense Franco i sota corona no tenia futur. Els anys anteriors havien caigut les últimes dictadures del sud d’Europa, Grècia el 1973 i Portugal el 1974. Però el monarca no estava disposat a cedir en la seva posició, que al capdavall havia conquerit al preu de saltar sobre el seu pare.
Si per Andreu Mayayo la monarquia del 1975 era la continuïtat del règim i només la lluita al carrer va impossibilitar un franquisme sense Franco, Sánchez-Cuenca assenyala que el monarca sap que no pot trencar amb qui l’ha fet rei. D’aquí l’estratègia dissenyada per l’enrevessat Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts després de la mort del dictador: de la llei a la llei. D’aquí sorgirà la Llei de reforma política el 1976, que es tramita com una llei fonamental del règim, la vuitena. En sentit estricte, Joan Carles I no infringiria el jurament de fidelitat al Movimiento, encara que l’objectiu final sí que era enterrar l’edifici jurídic de la dictadura.
El rei emèrit justifica Franco
Joan Carles I sempre s’aproximarà amb cura a la figura de Franco. Qui va impedir que el seu pare regnés li va facilitar el seu accés al tron, el que devia generar sentiments enfrontats en el jove aspirant. Mai ha volgut fer declaracions crítiques amb el dictador, que mentre va viure va bandejar els intents i conspiracions per canviar de successor. Així va ser especialment després del casament de la seva neta Carmen Martínez-Bordiu amb Alfons de Borbó, cosí de Joan Carles. L’assassinat de l’almirall Carrero, gran valedor d’aquest davant les pressions del nucli familiar del Pardo, va espantar el príncep. Però per Franco ja era massa tard per refer el testament.
L’emèrit sempre havia explicat que quan demanava consell a Franco sobre com governar, el dictador responia: "Vostè governarà d’una manera molt diferent a la meva". Una manera d’intentar blanquejar la mirada de Franco sobre el futur, com si intuís que tot canviaria després d’ell. En el seu llibre autojustificatiu Reconciliación, l’emèrit diu del dictador: "El respectava enormement, apreciava la seva intel·ligència i sentit polític".
El model Joan Carles condiciona el futur
El model espanyol de transició va suposar un seguit de penyores que encara s’estan pagant. Va trigar 30 anys a plantejar-se una política de memòria. Amb el PP de José María Aznar, es va produir una recentralització i es va deixar sense efecte pràctic la referència constitucional a les "nacionalitats", concessió arrabassada als reformistes del franquisme. El rei va cedir sense dramatisme el poder heretat del dictador, cert. Tampoc va intentar, com Alfons XIII, intervenir directament en els assumptes de govern. Però també és veritat que va fer pagar car el seu paper com a "motor" de la Transició. Monarca europeu en el pla polític, va ser rei oriental en la gestió de la seva vida personal.
Canvi de règim sense transformació de l’Estat
Joan Carles I va pilotar un canvi de règim, però la monarquia no va voler liderar la transformació de l’Estat, i va acompanyar el gir regressiu donat en la reinterpretació reaccionària de la Constitució. El discurs de Felip VI el 3-O pot exemplificar aquest paper al costat dels sectors més reaccionaris, malgrat les ambivalències de Felip VI. Pel que fa a l’emèrit, el seu estil de vida va acabar simbolitzant la concepció patrimonial que de les institucions continua tenint una part de l’elit del país. La suma d’escàndols de tot ordre en el si de la família reial va tenir un abans i un després amb el cas Nóos (amb el processament per frau fiscal de Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin el 2013).
Un rei fora de control va coronar les seves aventures sentimentals amb la seva relació amb Corinna Larsen, mentre que l’accident a Botswana va sumar descrèdit contra la institució. El 2014, després d’unes europees on havia irromput Podem, en ple auge del 15-M i amb l’impacte de la crisi econòmica, es va accelerar la sortida d’escena del rei, que va abdicar. Les relacions amb qui el succeiria com a Felip VI ja eren dolentes. L’abdicació aplanaria el camí cap a l’ostracisme, a mida que es coneixien tots els afers en què estava implicat, des de les comissions rebudes per l'AVE a la Meca al cas de les targetes opaques. La fiscalia va detectar "irregularitats fiscals", però va arxivar el cas: els delictes havien prescrit o s’havien produït durant el seu regnat, quan era inviolable.
La fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs va ser l’últim capítol d’un serial que va erosionar molt la imatge de la Corona. El pare de Felip VI ha hagut de veure com el rei li retirava l’assignació oficial i era vetat en sessions solemnes, com quan es va celebrar els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, el 2017, o com ha passat aquest divendres, al no convidar-lo a l’acte institucional precisament de l’inici del seu regnat.
A Reconciliación, Joan Carles de Borbó narra la seva darrera conversa amb Franco, amb aquest ja al llit de mort. "Només li demano una cosa -diu que li va dir-. Mantingui la unitat d’Espanya". Sembla que, en la resta, li va donar llibertat.
