Enric Calpena: «La capitalitat real d'un estat català seria molt positiva per a Barcelona»

Enric Calpena (Barcelona, 1960) és periodista, historiador i professor de Comunicació. Tres facetes que li han anat de primera per donar forma a Barcelona. Una biografia (Edicions 62, 2015), un assaig amb vocació divulgativa que recorre la història de la capital de Catalunya des de la prehistòria fins a l'actualitat amb la voluntat d'esdevenir una obra de referència sobre la ciutat. Amb to amè, sovint desenfadat i irònic, però amb el rigor necessari, l'autor perfila a través de les més de vuit-centes pàgines de l'obra la trajectòria de Barcelona i alhora el tarannà dels seus habitants.

Atent als canvis històrics que han fet de Barcelona una mena "d'ésser viu", equiparable a altres ciutats com París i Roma, Calpena descriu la manera de ser dels barcelonins com una barreja de "militar prussià i esperit anarquista" i els critica la tradició de viure "com si fóssim un Estat". És per això mateix que considera que una eventual independència seria un revulsiu per a la ciutat. "La capitalitat real d'un Estat català seria molt positiva per a Barcelona", assegura.

- La seva última obra és una novel·la, Memòria de sang i ara ha optat per l'assaig. Tocava canviar de registre?

- De fet sempre he escrit coses més properes a aquest llibre, sobre història i divulgació. En realitat la incursió va ser al revés, no és que vingui de la ficció i ara faci assaig, sinó a la inversa. Vaig fer una incursió en la ficció i en faré d'altres, però la meva preparació és per fer més aviat aquesta mena de coses.

- Ha estat tot un repte explicar la biografia de Barcelona?

- Oi tant. No vaig valorar prou bé la feina que em comportaria. Vaig ser una mica superb. Vaig agafar-me sis mesos de permís per redactar el llibre i no he tingut temps, al final han sigut vuit mesos de feinada. No vaig valorar una cosa tan senzilla com que la història de Barcelona està molt treballada en molts aspectes. Hi ha molts estudis, molts treballs i llibres al voltant de cada episodi de la història de Barcelona, i si vols ser rigorós n'has de consultar uns quants, deu o quinze per episodi.

- Com s'ho ha fet per combinar rigorositat amb un estil amè i divulgatiu?

- Vaig haver de fer proves, escrivint i provant tons, deixant reposar el què havia escrit. De fet, vaig començar per la meitat, el primer episodi que vaig escriure és la història de la visita de Cervantes a Barcelona, si és que va venir. I el segon és precisament el pròleg, que és una mena de resum del llibre. Quan vaig quedar satisfet amb el to vaig començar a produir.

- En tot cas no hi ha bibliografia ni notes a peu de pàgina.

- Sí, ho he fet a propòsit per a que el llibre arribi més fàcilment al lector. Quan fas un llibre d'història de divulgació mínimament ben fet tens un suport d'obres. Jo n'he consultat unes 300 però l'aparell bibliogràfic penso que era sobrer i allunyava el lector. En Georges Duby, gran medievalista del segle xx va fer llibres sense aparell bibliogràfic, com Guillaume le Maréchal ou le meilleur chevalier du monde, i altres historiadors han fet aquesta bibliografia i han trobat que tot estava documentat. Si algú volgués documentar bibliogràficament el meu llibre trobaria que cada paràgraf té un o dos llibres de suport al darrere.

- Cal estimar Barcelona per escriure un llibre com aquest?

- No cal, però és convenient. Si odies Barcelona i has d'escriure un llibre com aquest l'odiaràs tres vegades. Jo me l'estimo i me l'he estimat sempre. És la meva ciutat, és on he nascut, no és que hagi sigut la ciutat que he escollit, però he tingut oportunitat de viure en altres llocs en períodes curts i les altres ciutats m'han agradat molt, però a Barcelona li tinc una estima especial. Suposo que és una qüestió sentimental, però en tot cas la història de Barcelona es mereix una lectura encara que no siguis de Barcelona, perquè és la història d'una ciutat molt particular, realment atípica. Sí que en algunes coses pot ser molt típica i menys mal, però és molt atípica en moltes altres, és una ciutat realment singular. No és casualitat que tanta gent s'hagi fascinat per la ciutat perquè realment està carregada d'una història molt especial.

- Pot posar exemples d'aquesta singularitat barcelonina?

- Sí, per exemple hi ha moltes ciutats amb consells rectors o institucions, i Barcelona té una institució similar, el Consell de Trenta que després va ser el Consell de Cent, des del segle XIII. Això és molt poc habitual però no només pel fet de sortir tan aviat, sinó que és inhabitual perquè sorgeix a Catalunya, que és potser la societat més feudal del món, una situació on cada senyor se sentia molt senyor, el rei tenia molt poc poder i les ciutats eren una mena de senyoria. Per això, d'una situació tan horrible com és el feudalisme neix en última instància la tradició pactista i representativa catalana, perquè les ciutats s'afermaven i Barcelona és la gran ciutat de Catalunya des de sempre i per això aconsegueix aquest consell representatiu. No vol dir que sigui democràtic, per això en falta molt, però sí representatiu. Entre 1253 i 1714 aquest consell serà el rector de la ciutat i molt més democràtic del que ho serà la Generalitat. A Barcelona, un fuster o un sabater podia ser conseller primer, era la persona amb més poder institucional després del rei, i això és insòlit. I també puc dir que els barcelonins vivim Barcelona molt intensament, i això ens dóna un dels nostres defectes típics, que és la discussió permanent sobre com ha de ser la ciutat. Aquesta discussió és constant, a la Rambla hi ha una gran discussió sobre el tipus d'arbre que s'ha de plantar. Això és normal? No, no ho és. I ja no dic les discussions sobre les muralles, l'Eixample o la urbanització de la Vila Olímpica. Tot això és molt barceloní i molt poc habitual arreu del món.- En aquest sentit, Joan Fiveller, el membre del Consell de Cent que va reclamar al rei Ferran I el pagament d'un impost seria en certa manera la imatge del tarannà barceloní?

- Sí, i això que Fiveller era un tipus molt reaccionari, però hi ha coses que un barceloní no pot deixar passar. Els barcelonins tinc la sensació que som una barreja entre l'exèrcit prussià, amb una mentalitat molt ordenancista: Si és així s'ha de fer així, i si no es pot aparcar aquí, no aparquis aquí. Això és molt barceloní, però al mateix temps tenim un esperit molt proper a Bakunin, una barreja d'anarquia i llibertat: Ens ho podem fer nosaltres i a mi qui m'ha d'explicar què hem de fer. Aquesta barreja entre ordenancisme i anarquisme és també molt insòlita i ens fa encantadors i horribles.

- Barcelona és un ésser viu?

- El títol del llibre no és casualitat, una biografia és la descripció d'una vida, malgrat que en aquest cas és una metàfora. Però Barcelona, com altres ciutats, és un organisme viu. No és una ciutat feta d'acumulació. Madrid durant molts anys era una ciutat d'acumulació però ara ja és evident que és pot parlar d'una vida de Madrid. Però hi ha molt poques ciutats al món, París és claríssim i Roma més encara, que tenen vida pròpia. I la pròpia ciutat estructura molt la manera de ser dels habitants, la manera de veure el món i concebre'l, i també la manera que el món veu aquest territori. Barcelona és una d'aquestes ciutats, que transforma la visió tant de la gent que la viu com la que la veu des de fora.

- Barcelona no ha estat capital d'estat, no almenys en el sentit modern. Això ha influït en la manera de ser de Barcelona, en el sentit que s'ha hagut de fer a si mateixa?

- Els barcelonins funcionem molt amb el "com si", i això ens ha anat en general bastant malament. Funcionem "com si" fóssim un estat, com si les normes que nosaltres pensem son les lògiques. Jo crec que és un problema també del país. Intentem funcionar com si la realitat exterior hagués de plegar-se al que nosaltres considerem totalment lògic i ja veiem en el cas del procés que la realitat exterior no veu clar el que diem i això que nosaltres ho veiem claríssim.

- Percebo un cert desencantament pel que fa al procés sobiranista.

- Hi ha un cert atordiment respecte el que passa perquè hem funcionat com si el procés hagués d'acabar ràpidament i amb problemes menors i ara veiem que si acaba com tanta gent desitja no serà demà passat. La sensació era que ja començàvem a funcionar com un país independent i ara la sensació és que encara falta una mica.

- En tot cas, un estat català seria un revulsiu per a Barcelona.

-Sí, sembla lògic pensar que una república catalana amb capital a Barcelona faria que aquesta ciutat tingués un tracte i una manera de dirigir-se al món molt especial. És evident que la capitalitat real d'un estat català seria molt positiva per a Barcelona.

- Per acabar, en quins nous projectes treballa a hores d'ara?

- D'aquí a dos o tres anys faré una revisió d'aquest text. M'he plantejat fer una cosa semblant amb la historia de Catalunya, però seria d'aquí a uns anys, perquè hi ha parts molt connectades amb Barcelona, però també hi ha molts episodis que ni es comenten al llibre, com les hidroelèctriques, el canal d'Urgell o la segona i tercera guerra carlina. Però ara m'estic abocant en la segona novel·la, com a continuació de la primera. De moment aparco l'assaig, i ja tinc plans d'una tercera novel·la.

- Quan sortirà publicada?

- Calculo que no acabaré d'escriure fins després de Setmana Santa, per tant sospito que parlem del setembre.