El primer cop que Oriol Pla va representar Ragazzo tenia 22 anys, pràcticament la mateixa edat que Carlo Giuliani –a qui interpreta– el dia que va morir assassinat per un agent de policia durant una manifestació a Gènova. És una obra que es va estrenar el 2015 al Teatre Eòlia, amb dramatúrgia i direcció de Lali Àlvarez, i que va obtenir dos Premis de la Crítica. Al cap d’uns anys, el 2018, es va tornar a representar en diferents equipaments culturals de proximitat dins el circuit Barcelona Districte Cultural i ara es pot veure a La Villarroel fins al 14 de febrer. I amb una exposició a la sortida de l’obra que dona tots els detalls històrics de la trama.
 
Oriol Pla encarna algú que ja no hi és, algú que l’espectador ja en coneix el destí fatal i parla amb tota la distància amb què això permet jugar. No vol ser un mite, ho té molt clar, no vol convertir-se en una estàtua de pedra. Carlo Giuliani va ser un jove italià assassinat per un carabinieri el 20 de juliol de l’any 2001 a Gènova, en el marc de la cimera del G-8 i la contracimera activista del Fòrum Social Global. Un personatge amb qui ens podem emmirallar nosaltres mateixos fàcilment o hi podem veure reflectit qualsevol dels nostres amics. És un jove que entoma un discurs crític contra la globalització i contra el sistema, sobretot contra uns estats pretesament democràtics, i a favor de la llibertat i la humanitat.

És un monòleg servit amb humor, amb suor i amb crits i salts, que és capaç de generar en poc menys de dues hores un ventall enorme de sensacions a l’estómac de l’espectador. No deixa de ser la crònica d’una mort injusta. Oriol Pla està sol dalt de l’escenari, però l’acompanyen (jugant un paper narratiu important) Núria Solina a la il·luminació –que és la mare de l’intèrpret, potser l’haureu vist darrerament a Travy– i Pau Matas construint l’espai sonor. A Pla, però, no li calen gaire complements. Sempre que el veig en directe em torna a sorprendre la seva tècnica i el seu nervi. Un amic amb criteri el va definir com a “atleta” i em va semblar molt precís.
 
Veure l’espectacle interpretatiu d’Oriol Pla em sembla motiu suficient per justificar les expectatives que des del 2015 hem dipositat tots plegats en Ragazzo. Sobretot perquè, en aquest sentit, mai decep. Després d’haver vist finalment l’obra, hi veig tot el sentit del món en l’aposta del 2018 per programar-la gratuïtament pels barris de Barcelona –és una història que mereix arribar a tots els racons, també a aquells on l’accés a la cultura és més limitat–, però encara hi veig més sentit en programar-la a un teatre com La Villarroel, amb un públic acostumat a veure un altre tipus de propostes i que, ja sigui per inèrcia o perquè és innegable que les recomanacions de Ragazzo estan a l’ordre del dia, podrà viatjar a Gènova de la mà d’un jove que sembla activista, però que, en el fons, no deixava de ser un noi que va morir amb el banyador posat sota els pantalons perquè no tenia molt clar si aquell 20 de juliol voldria passar o no per la manifestació abans d’anar a la platja.