Dramaturga, poeta i actriu, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) debuta al món de la narrativa amb Si no puc volar (Rosa dels vents, 2016). Sense fugir del llenguatge que demana la nova temptativa, l'obra no podria entendre's sense els altres formats on l'autora desenvolupa la seva creativitat artística. El germen del llibre, de fet, sorgeix quan els editors veuen Animals de companyia i li proposen, directament, escriure'n la novel·la. Després d'assimilar la proposta i lluny d'aprofitar l'èxit del precedent, Solé pren la decisió del risc: proposar alguna cosa nova que li permeti "tancar aquella porta".

Del teatre a la prosa, de l'èxit a la sensació de llençar-se al buit i de sentir, de nou, el vertigen de la incertesa. Tot i que la novel·la manté l vincle amb l'obra de teatre, la decisió de provar altres camins és un glop d'aire fresc: "la intensitat de l'obra teatral va ser una satisfacció, però també un llast que em va privar d'escriure més poesia o més teatre, i això em va acabar asfixiant", confessa. En aquest punt, amb la decisió presa, el següent pas era convèncer l'editorial de la necessitat d'assumir un projecte una mica diferent a la primera oferta, mentre Solé anava configurant una història amb el to que necessitava, amb uns personatges que tenen desigs i dubtes, que s'equivoquen i que també poden redimir-se
 
Una escriptura visceral i planera
 
És llavors, en aquell punt d'escriptura que s'encalla sense trobar el desllorigador, que apareix l'endometriosi. "Va ser un cop dur: em diagnostiquen la malaltia –explica Solé– i això canvia els esdeveniments, fent que em bloquegi creativament". I la vivència d'aquest procés vital fa que es presentin dos camins: "o abandonar i renunciar, o escriure sobre el que estava passant, mantenint sempre la línia de la ficció". I aquest va ser el punt que desencadena l'escriptura d'un llibre escrit "pràcticament a raig", de manera àgil, amb la frescor d'aquelles idees que arriben sense demanar permís i has de seguir, tant sí com no.

"L'escriptura de la novel·la és molt més visceral i inconscient que no pas premeditada o estructurada". I això genera, segons l'autora, "un to més planer". Potser com a sistema de defensa, Solé confessa que li agrada assumir les pròpies debilitats. "Sovint, a la meva vida privada parlo més de les coses que no em surten que dels èxits". Potser sigui la clau que fa que l'autora tingui una gran connexió amb la gent i els seus lectors. "L'Ànnia –la protagonista– no és perfecte i això és el que m'agrada, perquè m'agraden els antiherois. Els autèntics herois són les persones anònimes que tenen la capacitat de tirar endavant malgrat les adversitats".
 
Escrit en un moment vital molt sacsejat, el llibre sorgeix d'una necessitat. "L'Ànnia pateix molts dels meus mals, beu molt de les meves pròpies tares. No he intentat parlar de res del que no sé", assegura. Entre dèries, fílies i fòbies, i tenint clar quina mena de personatges són vàlids per explicar aquesta història, Solé confessa que es mou bé en aquest terreny de contrastos, febleses i lluites privades: "la contradicció humana és la meva gran font d'inspiració", rebla, conscient de la matèria primera que farceix la seva producció literària.
 
Càmera subjectiva i referents audiovisuals
 
Plantejada com si fos la "càmera subjectiva de la protagonista", la novel·la torna a tocar les relacions humanes líquides i permet que l'autora viatgi "als baixos fons emocionals", com ja passava a Animals de companyia. Els personatges no són perfectes i s'adonen dels propis defectes en una lliçó d'honestedat que remet a la claredat amb què l'autora defensa l'obra, una austeritat emocional que és al mateix títol: Si no puc volar. "Té a veure amb l'acceptació, amb una breu reflexió final que ens fa entendre que a la vida hi ha coses que no dependran de tu per més que facis o lluitis. A nivell artístic, has de saber veure els fils entre coses que aparentment no tenen connexió".
 
Un procés que mai renuncia a la senzillesa i a una construcció planera. "És una novel·la molt d'estiu, que la gent es pot endur a la platja o de vacances", explica. Una cordialitat que supera l'escull de tocar temes com la masturbació, per exemple. "En aquest punt, buscava el punt costumista i neuròtic de Woody Allen". Solé admira l'obra del cineasta novaiorquès, que treballa molt amb la debilitat dels personatges i sap retratar de manera magistral les atmosferes, una inspiració que s'afegeix a una notable llista d'influències audiovisuals. Solé té clar que, en un futur, s'haurà d'estudiar l'enorme incidència que han tingut les sèries per a l'actual generació d'escriptors. "Per moments, he deixat de llegir un llibre per mirar sèries, i em consta que també els passa a d'altres dramaturgs i escriptors actuals".
 
En el seu cas, aquesta influència ja és visible al text d'El pacte, inspirat en la sèrie Borgen. "També m'agrada molt Happy Valley. M'inspiren molt les dones que estan en comunicació constant amb elles mateixes i trien en cada moment l'eina que més els convé. Gent com Miranda July i Sophie Calle i el procés que viuen en relació amb elles i la seva obra em pot arribar a interessar més que una novel·la". Fascinacions que són qüestió d'impuls, de mirada i que marquen una manera d'entendre la literatura. "Crec que això m'ha influït en el sentit que sóc menys tècnica i més intuïtiva", valors que posen el focus en la mirada per esdevenir fonament d'un debut narratiu que, com passava a Animals de companyia, també parteix de la senzillesa com a garant d'un camí d'èxit.