Concert de l'orquestra Acadèmia 1750 del passat divendres dia 5 Foto: Toni Leon

El darrer cap de setmana de juliol s’inaugurà el 31è Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, un dels certàmens musicals estiuencs més interessants del panorama estatal. Davant la proliferació desorganitzada i heterogènia de vetllades musicals estiuenques arreu del territori català, Torroella de Montgrí ha seguit fidel als valors que va esgrimint des de fa més de tres dècades: el rigor en els continguts, l’aposta  pel producte propi i la prescripció d’excel·lències. Cosa que li ha valgut el reconeixement i la fidelitat dels nombrosos melòmans que, estiu rere estiu, desfilen per la platea improvisada a l’Església de Sant Genís.

Tot i que ja en la passada edició, i malgrat estar considerat un festival estratègic pel Govern català, van haver de sortejar una retallada de gairebé una quarta part del seu pressupost, un any més, els seus responsables han sabut teixir una programació exemplar fent, com s’acostuma a dir, de la necessitat virtut. La recepta ha estat, com en l’anterior edició, concentrar el calendari de concerts, ampliant-ne fins i tot el nombre, realitzar-los tots a l’església i deixar de banda les propostes de gran format, fent una aposta qualitativa pel recital i el format de cambra.

El resultat de tot plegat: la consolidació de l’orquestra històrica del festival, l’Acadèmia 1750, amb la presentació de tres noves produccions dirigides pel seu titular Stefano Demicheli; el cultiu de l’excel·lència amb la presència d’intèrprets de prestigi internacional com Magdalena Kozená, Philippe Jaroussky o Nathalie Stutzmann; l’aposta per a la recuperació i la divulgació del patrimoni musical, amb la programació d’obres de Joan Cererols i Manuel Pla, així com també per a la promoció d’intèrprets emergents com Gemma Coma-Alabert, Josep Domènech o la brillant pianista germano-japonesa Alice Sara Ott. Sense renunciar, tampoc, a la presència de grans figures esdevingudes ja tot un clàssic d’aquest festival, com ara Joaquín Achúcarro o l’esplèndida soprano Maria Bayo.

Ras i curt, tot un exemple de com amb molt menys que d’altres pomposos escenaris veïns, es pot fer més i millor.