La darrera jornada del Vida Festival tenia nom i cognoms: Fleet Foxes. L’actuació de Robin Pecknold i la seva banda a l’escenari principal era una de les mes esperades i potser un dels motius pels quals el recinte estigués lleugerament més poblat que el dia anterior. L’univers de les seves composicions –arrelades als boscos, la natura i els rius– encaixa gairebé de manera orgànica a l’entorn del festival de Vilanova i la Geltrú, de manera que l'actuació prometia ser un dels grans moments de la jornada i, també, del certamen.
 
Els nord-americans, a més, venien amb disc nou sota el braç després de gairebé sis anys de silenci. Crack-up (2017) ha estat gestat durant el temps en què Pecknold va viure a Nova York frega la perfecció temàtica i musical: harmonies vocals que s’enlairen entre arranjaments finíssims, d’una solemnitat gairebé litúrgica i una complexitat aclaparadora. Aquesta perfecció potser els va anar un pèl en contra en un públic que potser no estava preparat ni per la concentració que exigeix la proposta, ni per la deliberada monotonia del mig temps lletànic que va predominar durant la major part del concert.
 
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6GqgNebPm50[/youtube]
La banda de Seattle va arrencar la seva actuació amb el tríptic de gairebé set minuts que obre el disc, I am all that I need / Arroyo seco / Thumbprint scar, una torrentada de folk èpic que actua com a obertura perfecta per a un disc que explora la soledat, les emocions i la dicotomia ciutat-natura amb una voluntat gairebé narrativa. Durant la seva actuació, en què van predominar els temes d’aquest Crack-Up, també va haver-hi temps per retornar a clàssics de la banda com Mykonos o la molt celebrada per l’audiència White Winter Hymnal.
 
Just abans, els barcelonins Mishima, també amb nou treball acabat de sortir del forn, van congregar una multitud pròpia de gran banda al mateix escenari principal per oferir un concert de caire festiu que es va encomanar fins i tot, als temes més tranquils com Un tros de fang. Clàssics de la banda com l’Olor de la nit, Guspira estel o carícia o Tot torna a començar van alternar-se amb els temes d’Ara i res (2017) en un espectacle que va comptar amb la predisposició i la complicitat d’un públic fidel i engrescat, que va cantar i ballar devotament totes les cançons de la banda de David Carabén.
 
Sorpreses de petit format
 
Una de les propostes que teníem més ganes de veure s’amagava a un dels escenaris més acollidors del recinte. Els eclèctics Fumaça Preta van dur la seva inclassificable proposta a La Cabana on un públic nombrós, atret pel boca-orella que circulava els dies previs al festival, va ballar i cridar en portuguès amb l’enèrgic Alex Figueira durant quaranta minuts en què la banda va fer desfilar sons d’influències tan dispars com el metal, els ritmes Caribenys i Tropicals o l’Àcid House en un directe frenètic i sense treva que, sens dubte, va ser una de les grans descobertes del festival.
 
Al mateix escenari, només mitja hora més tard, Anímic mostrava amb contundència el seu gir electrònic amb una Louise Samson en estat de gràcia que va posar-se el públic a la butxaca, tota presència i torrentada vocal. La banda de Collbató va fer desfilar els temes de Skin (2016), un grapat de cançons que conserven l’esperit fosc de treballs anteriors però que evolucionen cap a paratges deliberadament industrials, amb un marcat component social a les lletres. Temes com Slave, sobre les noves formes d’esclavitud social o Glass, amb la crisi de refugiats de fons, conjuguen sofisticació i missatge. A La Cabana vam poder comprovar, un cop més, perquè Anímic són una de les propostes amb més projecció de casa nostra.
 
Cal destacar també, d’entre les propostes de petit format, el concert de Pau Vallvé a la Cova o l’actuació de Rosalía i Refree a La Barca, que va quedar petita per acollir tot el públic que es va acostar a comprovar en directe el "duende" de la cantant. L’habitual sessió de DJ’s va servir per tancar la quarta edició del Vida, que ha superat de llarg els 30.000 visitants durant els quatre dies i que es confirma com un dels festivals imprescindibles de l’estiu català.