El 14 d'agost del 2023 havia de ser un dia feliç per Francesc Torralba (Barcelona, 1967) i el seu fill Oriol, de 26 anys. El noi havia preparat amb cura una excursió de tots dos als Pics d'Europa. Un accident tràgic es va endur el jove, que va relliscar i es va precipitar muntanya avall davant l'astorament del pare.
Torralba és teòleg i filòsof, ha fet quatre doctorats, és catedràtic de la Universitat Ramon Llull i vicepresident d'Aldees Infantils SOS Catalunya. A No hi ha paraules. Assumir la mort d'un fill (Ara Llibres) ha escrit un llibre amb el qual, explica, "s'hi ha deixat la pell". Hi relata la mort de l'Oriol, els aprenentatges que ha fet d'aquesta desgràcia i un seguit de reflexions que poden ajudar a afrontar el cop que deixen les enormes absències imprevistes.
Vostè és una persona forta. Diu que ha deixat passar un temps després de la mort del seu fill, però ha passat poc més d'un any.
L'escriptura m'ha ajudat molt a curar-ho, a ordenar-ho, a posar-ho al seu lloc. Ha estat molt terapèutica.
No estem preparats per la mort d'un fill. Explica que ni tan sols hi ha a les llengües romàniques una paraula per designar un "orfe" de fill.
És curiós que no existeixi la paraula. Això deu ser perquè no contemplem que això pugui passar. I, en canvi, això passa i de manera més freqüent que no imaginem. L'única llengua que vaig trobar que contempla el cas d'un home que ha perdut el seu fill és l'hebrea, shjol.
Diu que no li agrada parlar de pèrdua.
La paraula pèrdua em sembla imprecisa. Perdem el temps, perdem les claus, perdem el nord, ens perdem en un bosc. Però quan les persones properes es moren, són absents. I com més present havia estat aquesta persona, més absent és en la teva vida. I has d'aprendre a viure amb aquesta absència. Però la paraula pèrdua em sona molt a un objecte.
Tampoc li agrada el terme superar.
No. Se superen unes oposicions. Aquí hem de parlar d'assumir, de fer-s'ho propi, d'arribar a conviure amb aquesta absència i fer-ho amb pau i serenitat. Però això és un procés llarg. Hi ha persones que poden necessitar anys i d'altres que no ho aconsegueixen mai. És integrar-ho en la pròpia vida.
"Com que soc un home de fe, confio que algun dia les preguntes tindran resposta i que tindrà algun tipus de sentit aquesta vida que vivim, aquest patiment i aquesta mort tan jove"
Creu que en aquests moments té assumida l'absència del seu fill?
Crec que ho tinc assumit, com també ho tenen totes les persones del meu entorn. A ritmes diferents. Però, és clar, això depèn molt de si estàs sol o acompanyat, de les teves creences, de les teves lectures... El temps, per si sol, no ho cura tot. Has d'estar en una posició activa. Si estàs assegut en un sofà seguint una plataforma digital, el temps no cura. Però si tu en parles, n'escrius, et deixes ajudar, normalment això té efecte.
És una persona de fe. Això implica buscar un sentit a la mort d'un fill?
Crec que preguntar pel sentit en situacions així és molt difícil. Sempre pensem que una vida plena és la que va desenvolupament les quatre estacions: infància, joventut, edat adulta i vellesa. Quan la mort arriba en la jovenesa, això ens indigna molt. Amb tota la vida per davant. Quin sentit té, com passa a vegades, que una persona neixi i mori al cap d'unes hores? No tenim resposta. I cada cop tinc més clar que hem d'aprendre a viure amb preguntes i amb silencis. Volem respostes per tot, però hem d'aprendre a viure amb preguntes i no torturar-nos. I com que jo soc un home de fe, confio que algun dia les preguntes tindran resposta i que tindrà algun tipus de sentit aquesta vida que vivim, aquest patiment i aquesta mort tan jove.
Parla molt dels gestos, les abraçades i les llàgrimes, que defineix com a "gramàtica de l'angoixa, esperanto del patiment".
És que en situacions així, no sabem què dir-nos ni com consolar-nos. Però tenim gestos i els gestos són importants. L'abraçada, com la carícia i el petó, són importants i tenen valor balsàmic i consolador. I la llàgrima és un llenguatge universal. Ploren a Gaza, ploren a Ucraïna, ploren als camps de refugiats, a les unitats de cures intensives, a les presons. El que passa és que ens censurem molt, ens mutilem molt, ens castrem emocionalment, sobretot els homes. Però plorar és molt enriquidor.
"La llàgrima és un llenguatge universal, el que passa és que ens censurem, ens castrem emocionalment, sobretot els homes; plorar és enriquidor"
Fa reflexions en perspectiva de gènere. Assenyala que hi ha pocs homes en grups de dol. Els homes encara patim de "continència emocional"?
No tenim la capacitat d'alliberar aquestes emocions, ens tanquem hermèticament i ho vivim més a porta tancada. Això és un error. Ens falta l'audàcia i, sobretot, la humilitat per reconèixer que som vulnerables i necessitem ajuda.
Aconsella no posposar el dol.
No posposar-lo, afrontar-lo. Crec que s'ha de fer un moviment doble: afrontar-lo, has de plorar, deixar-te acompanyar, i després també has de tenir evasions, sigui el cine, l'esport o parlar d'altres temes. Això ajuda. L'evasió permanent, però, no és bona, és escapar per la tangent.
Diu que cal donar gràcies en vida.
Això és un aprenentatge. Donem moltes gràcies quan no hi és aquella persona. Això forma part dels rituals funeraris. "Era tan bona persona...". Però ningú li ha dit mai en vida. Hem d'agrair a les persones tot el que ens han donat quan hi són i quan ho poden comprendre.
Diu que qui resta afligit a peu de tomba pensa també en la mateixa mort, pensament que pot "glaçar la sang" però també convida a viure diferent.
Un fet així té un efecte transformador. Et pots quedar allà, agafat melancòlicament, i fins i tot pots morir en vida. Però també pot ser un revulsiu. Adonar-te que ets viu, que el temps és limitat, que no hi seràs sempre. Ell ja no hi és però tu sí. Pot ser un revulsiu vital perquè t'adones de com és d'efímer tot.
Vostè té més fills. Creu que una tragèdia així encara és més profunda si ets pare d'un fill únic?
Té interès la pregunta. Crec que cada ésser humà és únic. La mort d'un fill és irreparable. L'altre fill no la cobreix. Deixa un buit. El que passa és que si hi ha una comunitat més àmplia i veus que l'altre fill creix i es va desenvolupant, això t'omple. Si has centrat la teva vida únicament en el teu fill, era la raó de la teva vida, és molt més difícil assumir-ho.
A la part final fa unes consideracions més filosòfiques a partir de frases de Kierkegaard ("la mort no fa aliances amb ningú"). És un autor que l'ha influït.
Molt. Vaig fer la tesi sobre ell. El vaig traduir del danès al català. I en el llibre comento diverses frases seves, una és la que he dit abans que la mort pot ser un revulsiu, que t'has de dir a tu mateix que ets viu. En una situació com la mort d'un fill, no et pots deixar anar, has de buscar altres projectes, altres raons per viure i segur que les pots trobar.
Ell era protestant i vostè és catòlic.
Era luterà, sí. Jo soc catòlic, però me n'he fet un tip de llegir teòlegs i filòsofs luterans, i amb aquestes idees sobre la mort i com afrontar la finitud sense sortir per la tangent ni buscar evasions fàcils, hi coincideixo plenament. Miro sempre de buscar el que em pot unir a les persones, sigui ateu, agnòstic o creient.