El ChatGPT ja ha fet molt mal. I això que encara té l’edat mental d’un nen de cinc anys, per segons quines coses. No sap inventar-se un acudit del no-res, tot i que et pot redactar un assaig sobre la Guerra del Vietnam. Si li preguntes qui és Marta Ferrer, t’assegura que he guanyat un premi inexistent i que he treballat a llocs que ni tan sols conec. Però si et cal un resum sobre el Franquisme, segurament te’n farà un prou digne. Una de freda i una de calenta. Una que, de moment i per sort, només amenaça l’art des de la llunyania.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IAdCsNtEuBU[/youtube]
Però, com amb tot, el ChatGPT i la intel·ligència artificial ja ha arribat als artistes via l’art centenari de l’entrevista. A El suplement, la setmana passada, Albert Sánchez Piñol assegurava que la intel·ligència artificial no seria capaç d’escriure un llibre com ho fa un humà. Una certificació que han posat en dubte aquesta mateixa setmana els germans Joe i Anthony Russo (directors de pel·lícules tan singulars, originals, i amb una forta personalitat com Captain America: The Winter Soldier, Avengers: Infinity War i Avengers: Endgame) en compartir la seva inspirada visió que les intel·ligències artificials no només crearan pel·lícules i sèries en un futur, sinó que —agárrense que vienen curvas— ho haurien de fer. Que ho diguin dos homes que s’han fet d’or sota les ordres titellaires de Kevin Feige té guasa, però encara més quan t’adones que la seva filmografia postMarvel té la qualitat d’un tomàquet que se t’havia oblidat que tenies a la nevera i ara ha evolucionat en una mena de massa blanca llefiscosa que només pots llençar a les escombraries amb un profund i sentit fàstic.

Joe i Anthony Russo s’han convertit en el primer exponent d’un estil cinematogràfic i seriòfil que Netflix és expert en produir: el de “l’art per algoritme”, un terme que vaig llegir fa uns mesos al crític de Slash Film Chris Evangelista per descriure el film Red Notice, i que amb el seu permís manllevaré. Bàsicament perquè, des d’aleshores, el terme ha agafat tal dimensió, que s’ha convertit en un gènere per si sol. Un que, lamentablement, sembla que ha vingut per quedar-se.

A veure, siguem sincers: aquestes pel·lícules no són exactament una novetat en el panorama; han existit tota la vida. El que passa és que les feien a Telecinco els caps de setmana després de dinar, normalment eren de procedència alemanya, i quasi sempre involucraven una dona fugint d’un assassí, i títols com La cabaña del pasado o Amantes escondidos. Tenien la qualificació de TV movie —aquí, peli de tarde— i les apreciàvem pel que ens donaven: una bona horeta i mitja de migdiada que ni el Tour de France i una post-tertúlia agitada sobre si el marit realment era el dolent al grup de Whatsapp que tens amb les teves tietes. Que ara s’hagin convertit en un reclam, en unes pel·lícules amb actors protagonistes que —en principi— estan a l’altura i són superestrelles de Hollywood, i amb un pressupost superior al de tot el govern alemany, és preocupant. I si Netflix s’havia acomodat en el paper de Telecinco i Antena 3 i ho havíem acceptat, la malaltia ara sembla que també es propaga a altres plataformes.

L’última a confinar-se pel tema ha estat Apple TV, que ha estrenat Ghosted, una comèdia romàntica d’acció protagonitzada per Chris Evans i Ana de Armas que explica la trepidant i mai abans explorada història sobre un campechano de poble —tot lo poble que poden ser els afores de Washington DC, i ja us dic jo que no és Alcarràs— que s’enamora d’una bellíssima compradora d’art que, oh, sorpresa, no es podia saber, en realitat és una espia de la CIA. Una feina que, com comprendreu, posarà en dubte la viabilitat de la seva relació quan a Evans el segrestin i el portin a algun país subdesenvolupat on l’únic que el salvarà —i, per extensió, també a la pel·lícula, o això creuen els seus productors— són uns cameos tan surrealistes com cutres en el que només puc definir com un intent a la desesperada de distreure l’espectador de la vergonya aliena que genera el film.

Hi ha moltes coses que no s’entenen, de la pel·lícula. La primera és perquè sembla que Chris Evans i Ana de Armas funcionen pitjor com a parella que Risto Mejide i algú de la seva edat.  A Knives Out, on tenien una dinàmica força més interessant i turmentosa, hi havia quelcom entre els dos que intrigava. Aquí, però, quan les espurnes més han de saltar, cada petó entre ells provoca, directament, un rebuig físic tan gran a l’espectador que crec que hauria d’entrar en els annals de la història del cinema. I per què s’han oblidat d’actuar? No hi va haver una època, amb films com Snowpiercer i Blader Runner 2049, en què semblava que Chris Evans i Ana de Armas eren bons actors? Per què, aquí, de cop, són principiants que semblen estar concentrats només en estar ben col·locats, no tenen cap mena de timing còmic, i fan pauses tan llargues i incòmodes que volia llençar la tele per la finestra?

Seria fàcil assegurar que és culpa de Dexter Fletcher, l’home a qui se li ha encarregat posar ordre i dirigir el cotarro. Però vull creure que la persona que va idear Rocketman té força més talent del que mostra en aquesta pel·lícula. Aquí no fa bo ni un sol plano: en uns els efectes visuals són tan terribles que semblen fets amb un IBM PC per una persona que no ha vist mai la llum del sol i se la imagina sobre la marxa; un muntatge tan lent que sembla Raphinha driblant un rival, i una tria musical que ni el DJ de Malalts de Festa. No hi ha absolutament res que funcioni; si els coreògrafs de John Wick veiessin com són les escenes d’acció, crec sincerament que cometrien un atemptat terrorista.

Vull creure, i ho dic sincerament, que Dexter Fletcher no és el culpable que la pel·lícula marqui totes les caselles del que significa ser una pel·lícula algoritme —actors atractius però dolents, escenes d’acció gratuïtes, gags còmics tan fàcils que en comptes de riure fan pena, i seqüències de sexe perquè sí, perquè toca, perquè si no, no s’entén que és una pel·lícula romàntica. Però costa buscar un sol culpable en una pel·lícula tan descaradament pensada per atraure el públic general i no ofendre ningú ni intentar ser lleugerament creativa. Ja no trencadora, no —el llistó està tan baix que només li demano ser lleugerament original. Costa perquè mires el guió i entens que per molt que Dexter Fletcher sigui un bon director —i aquí fem un acte de fe perquè realment aquesta pel·lícula ens demostra tot el contrari— la feina que se li demanava per fer de la pàgina alguna cosa mínimament bona era tan extraordinària, que ni Spielberg, Coppola, Scorsese i Tarantino junts ho haurien aconseguit.

Perquè sembla que el guió és el resultat d’un exercici que ha fet un alienígena que, després de dos dies a la Terra, intenta explicar als seus compatriotes com actuen els humans. O, el que és el mateix, una intel·ligència artificial que, a base de mems, comentaris racistes, homòfobs i masclistes, bromes fal·locèntriques i consignes polítiques, ha parit un guió per la classe de Comunicació Audiovisual d’un alumne que s’ha fumat massa porros. És un desconeixement absolut de com es relacionen les persones; una acumulació d’escenes sense sentit en què la caracterització dels personatges canvia cada tres rèpliques i res es desenvolupa mai. No s’explica que rere la història hi hagi els tres cervells —humans— que ens van portar pel·lícules com Zombieland, Deadpool i Spider-Man: No Way Home. Que potser no són Casablanca, però que almenys semblen tenir una lleugera noció del que és una persona.

Espero, per tot el que és bo i pur en aquest món, que el futur s’assembli més al que prediu Albert Sánchez Piñol i no al que han visualitzat els germans Russo. Més que res perquè dedicar tots els anys que em queden fins que em retiri a analitzar i criticar pel·lícules fetes per un ordinador —un perill sobre el qual, per cert, el cinema i la televisió fa anys que alerten— em fa la mateixa il·lusió que veure un Barça-Cadis a les quatre de la tarda, amb la gespa seca, i sense Pedri. Si Hollywood ha de continuar apostant tan fort per les pel·lícules algoritme, que avisin, que encara soc a temps de dedicar-me a un altre tipus de periodisme, o directament a fer tuits per una multinacional. I, sobretot, que avisin els creadors que es resisteixen al conformisme de l’art fàcil que mai tindran l’oportunitat de realitzar la seva visió. Veurem com de molt ens agrada un cinema sense David Lynch, Christopher Nolan, Jane Campion i Greta Gerwig.