01
de març
del
2024
Actualitzat
el
02
de març
a les
11:31h
Guillem Gisbert (Barcelona, 1981) diu que no sabria amb quina cançó quedar-se de totes les que ha compost al llarg de la seva trajectòria. És periodista de formació, però no de vocació. De fet, de vocació no en tenia, era vagament de lletres, confessa, i d’aquí que decidís estudiar periodisme. Amb la música s’hi va trobar i, aquest camí, el va captivar. Mai s’hauria imaginat que seria cantant d’un grup de pop ni escriptor de cançons. No formava part dels seus plans, ni tan sols d’aquelles coses que somies i que no t'atreveixes a dir, explica. Ha estat la veu cantant de Manel durant 15 anys, però ens diu que, malgrat tot, no es considera músic, sinó que practica l’ofici de compondre, que és escriure lletres i fer-ne melodies, envoltant-se, això sí, de bons músics. No desconnecta gaire, però quan ho fa, opta per caminar, sortir a córrer o anar a nedar.
Balla la masurca! és el seu primer àlbum, que agrupa 11 cançons i es publica aquest divendres. El primer disc en solitari, però de llarg, el disc amb el qual ha treballat amb més gent, concretament, amb cinc equips de producció diferents. Li venia de gust descobrir nous mons, confessa, i diferents formes de treballar, fet que ha provocat que el disc resulti força variat. Preveu la possibilitat que el camí que ha iniciat en solitari pugui no sortir-li bé, però l’afronta amb curiositat i sense pors. Això sí, és plenament conscient que no tindrà la repercussió o l’èxit que tindria un disc de Manel. Així ho expressa en aquesta conversa amb Nació, que té lloc a una xocolateria del barri barceloní de Gràcia. Gisbert ja ha exhaurit les entrades dels primers concerts.
Té algun tipus de por a l'hora d'emprendre aquest camí en solitari després de l'èxit que arrossegava amb Manel?
La paraula no crec que sigui por, sinó curiositat. Els quatre membres de Manel hem fet molt bona feina, hem format un molt bon equip. Ara hauré de donar de mi coses que fins ara no havia donat, perquè cadascú tenia els seus rols dins el grup. M'he trobat amb dificultats i sorpreses que no m'esperava, però de mica en mica. Aturar-nos era una cosa que la teníem tots bastant clara. Era moment per frenar i perquè cadascú agafés camins diferents. Si la por aquesta la respons amb il·lusió i amb la seguretat d'estar fent una cosa que et ve de gust fer, que era el cas, doncs no passa res. Sensació de, bah, això és divertit!
Fins a quin punt hi ha part de realitat en les cançons que compon?
Les cançons no són la meva vida privada, aquesta no l’exposo. Necessites tenir unes emocions per escriure, la part d'experiència com a ésser humà, però a partir d'aquí, les disfresses per fer-ne cançons. I una cançó no té per què ser un rastre d'experiències, en el meu cas no ho és. S'hi poden trobar coses, però són rastres inevitables.
O sigui, el "Em deia 'balla la masurca!' i jo ho vaig fer" -que és la dansa tradicional polonesa- que diu a la cançó que dona nom a l’àlbum, ningú li ha dit mai?
No, la paraula important a la cançó és masurca, evidentment, però hi ha el concepte de complaure que diu el personatge quan puja a l'escenari per complaure a l'autoritat. La idea de fer les coses, en aquest cas de pujar a l'escenari, per complaure a algú. És el motor de fer una cosa que sigui per complaure una persona externa, que és un motor com qualsevol altre, i que va més enllà de mi i d'un artista. Ens pot passar a tots. Les motivacions pel qual fem les coses són un misteri i les vocacions també.
Vaig triar "Balla la masurca!" de manera molt intuïtiva, és una cosa habitual el fet d’utilitzar una cançó per fer el títol del disc. Em va semblar que funcionava i que quedava bé amb la foto de portada, on se'm veu en un entorn de festa, de ball, on estic a punt de marxar. Se m'enganxa en un moment de solitud envoltat de gent i vaig pensar que tenia gràcia la combinació. Un títol és molt arbitrari i, en aquest cas, aquest disc també s’hauria pogut dir diferent.
El disc es publica per Ceràmiques Guzmán que, a banda de ser una cançó de Els millors professors europeus, el primer àlbum de Manel, és també la discogràfica dels membres que forma el grup. Canta sense la banda, però continuen treballant plegats. Com es porta aquest canvi de rols?
Sí, la vam crear per gestionar els discos de Manel i, fa un parell d'anys, els de la Ludwig band ens van demanar si els podíem ajudar amb un disc seu que vam coeditar. Però en el cas d’una discogràfica no treballem vuit hores al dia junts, perquè al final és una gestió d'uns discos que es van fent i qui en fa aquesta gestió és en Martí, baixista de Manel que, a més, ara, m'està fent de mànager d'aquest projecte en solitari. En Roger i l'Arnau estan fent altres coses.
Els quatre sempre hem estat amics i sempre hem fet vida plegats, que vol dir treballar i trobar-nos el cap de setmana o anar de vacances junts. Ha estat una comunitat que des del principi ha existit d'una forma molt saludable. En la part professional, sobretot en l'àmbit artístic, t'ho has de treballar molt perquè la relació no s'erosioni. Hi ha moments en els quals no estàs d'acord o bé que hi poden haver tensions. Però ens n'hem sortit molt bé i ara en la relació, com que no hi ha l'aspecte professional i només queda la part d'amistat i de projecte en comú, està en un lloc molt bo i tranquil perquè no tenim aquesta erosió del dia a dia.
Hi haurà qui es pensi que el punt i seguit de Manel era perquè estaven cansats els uns dels altres, però el 'Balla la masurca!' el dedica precisament "a l’Arnau, en Martí i en Roger, amb qui sempre hem pensat que dedicar els discos és una cursileria".
D'alguna manera, em va semblar que era una dedicatòria que funcionava perquè al final, fer un disc en solitari ha estat precisament no comptar amb l'opinió del grup. El grup no feia dedicatòries, doncs ara que no hi sou us el puc dedicar. És una forma de reconèixer una unió amb el que vol dir jo fent música. Evidentment, tot l'aprenentatge l'hem fet junts i hem anat creixent professionalment. Això que quan un grup se separa està barallat, no ha estat el nostre el cas. Òbviament que els anys erosionen i és una feina que demana molta energia. I òbviament que aquesta energia ha anat disminuint, comences amb 20 anys i ja en tens 40 i pocs. És diferent, és normal i no passa res, es pot dir sense que representi un daltabaix. No és un distanciament profund. És una cosa més petita i de matisos on cadascú necessita cultivar la seva individualitat i buscar fer coses amb altra gent.
Amb el grup, hem estat sincronitzats durant uns anys, i ara ens hem dessincronitzat i haurem de trobar la manera de tornar a sincronitzar-nos de nou. Abans de 10 anys hi haurà algun nou disc amb Manel, vaig dir en una entrevista amb en Basté, i no ho diria si no estigués convençut que ens trobarem abans.
Manel va tenir una evolució al llarg del temps. Molts els van seguir del primer concert a l’últim. En canvi, d’altres, potser es van perdre pel camí. Fins a quin cert punt és important experimentar i evolucionar amb la música?
L'experimentació en la música és una forma de resistir. Per estar tants anys escrivint cançons i dedicar-se a això, has de trobar recursos que et mantinguin motivat, inspirat o amb ganes. Per mi, una forma de mantenir això és canviar, posar-me nous reptes i aquesta és la raó. Em vaig enamorant d'estètiques d'artistes i de maneres de fer que utilitzo per a la música que faig.
És conscient, però, que aquest canvi pot no agradar a tothom?
Sí, però el 2010, quan vam publicar el segon disc i vam aparcar l'ukelele, molts ens van dir que on era, perquè se'ns relacionava molt amb aquest instrument. Si arribem a escoltar el que molta gent opinava, ens hauríem quedat encallats allà, amb aquell instrument. Vam passar pàgina i ens vam anar movent, que és més interessant. S'ha de continuar endavant i tirar milles. Sempre trobaràs opinions contràries a allò que estàs fent, però no et pots quedar escoltant-les perquè no et serviran de res. Els anys passen per tothom i la gent va evolucionant i provant coses noves.
A la recent gala dels Premis Gaudí el vam poder veure estrenant Un home realitzat, amb una platea dispersa i un públic que anava a la seva. Un fet que va despertar molta crítica perquè, precisament, aquest el formava bona part del sector cultural. Com ho va viure des de dalt l’escenari?
(Riu). Va ser horrorós! No passa res, fa riure. Era la primera vegada que actuava en directe [en una gala], i de cop surto i em trobo amb això. Sempre passa que quan puges a un escenari, hi ha tota la teva vida privada que està dalt l'escenari i després hi ha l'espectacle que passa dalt l'escenari. Des del meu punt de vista de la meva vida privada, era un moment molt important, perquè era la primera vegada que sortia a un escenari a cantar sol, sense els altres, i va ser allò! (Riu). Al meu cap, havia de ser tot molt més emocionant, era una cançó que creia que estava bé i que tenia sentit cantar-la en aquella gala. No va ser culpa de ningú.
Els de l'Acadèmia volien que allò fos diferent. Van aparèixer uns anuncis i la gent evidentment es va aixecar, va ser un petit problema d'organització, però pel que fa a la realització televisiva, quedava fatal. Una cosa molt patètica i que fa bastanta gràcia. També t'adones de la importància de la litúrgia quan puges dalt un escenari a cantar una cançó. Fa gràcia perquè fas el mateix, però el que passa a l'altra banda és diferent i canvia el significat. Estic bastant convençut que la gent es pensava que estàvem en publicitat.
Un company de Nació el va sentir dir una vegada que "la gent no enyorava Manel, sinó que enyora el 2008, l'any que vam irrompre". És una bona definició del que ens passa a tots amb la música, que ens recorda o ens transporta a moments vitals, no?
Sovint, els grups musicals connecten sempre amb el públic de la seva quinta. Ets jove i connectes amb gent de la teva edat i vas fent. Però arriba un moment en el qual també ets artefacte nostàlgic, perquè la cançó et porta allà, en aquell moment i agafa més temps. Les cançons tenen aquest poder i els grups de vegades acaben convertint-se en aquesta mena de màquines del temps. És inevitable que passi i no em sembla malament, però també penso que la meva manera d'intentar fer música pop al llarg de la vida i de les dècades que em queden de feina, serà intentant controlar aquesta nostàlgia. A mi m'interessa mirar endavant i fer coses noves. He d'intentar trobar un equilibri en el qual, quan vulgui pugui donar aquestes píndoles de nostàlgia, però al meu dia a dia m'interessa el que estic presentant ara o el que faré demà. I això té a veure amb el canvi o en ser reticent a fer el paper d'artista que dona les píndoles de nostàlgia.
Si li demanés que es quedés amb una cançó de totes les que ha compost, quina seria?
És absurd, no pots escollir. N'hi ha alguna que em sembla més fluixeta, però totes tenen un sentit i totes han format part d'un disc i d'una història. No tinc la sensació de tenir cap cançó terrible. Al mar!, per exemple, és una cançó que va tenir un èxit molt especial en un moment donat quan va sortir i que no saps exactament per què. De cop encaixa en un context i fa una feina que moltes de les altres cançons que he escrit no han fet. Per què? No ho sé. M'agrada Al mar!? Sí, és una bona cançó i estic agraït perquè ens va generar a la banda la possibilitat de fer una carrera dins el món de la música. Hi ha cançons que et canvien la carrera iAl mar! és una d'elles. Les que tenen més escoltes a Spotify són... (Mira el mòbil). Benvolgut, Al mar!, Ai dolors, Boomerang, Aniversari... Són cançons del primer i del segon disc que ens van generar una carrera.
I amb un moment viscut que li hagi donat la música?
M’agrada molt i em fa molt feliç aquell moment quan es desbloqueja una cançó i trobes el final o la paraula que tanca bé la lletra. És dels moments més agradables que té la feina i que et fa sentir més realitzat. Fer música és una cosa molt divertida que et dona un tipus de vida que val la pena viure, que està molt bé. És un tipus de vida que va des de la composició, fins a estar amb tres amics treballant amb cançons, directes, gires... És una vida privilegiada, i en som i n'hem estat sempre conscients. Només pel fet de formar part d'una banda, el fet de formar part d'un equip, és molt agradable i una sensació contrària a la solitud. Ara faig el contrari, treballant amb productors, i és una altra experiència.
Trobarà a faltar els companys de Manel amb la gira que té ara al davant i que inicia el pròxim mes de maig?
Segur! La part aquesta de treballar amb altra gent està molt bé, però ja fa molts anys que tinc aquests companys amb els quals m'entenc molt i, per tant, a vegades en situacions petites de compartir coses els trobes a faltar. En moments més importants dius, “hòstia, aquest m'ajudaria i no hi és”. Però forma part de l'experiència el treball amb altra gent i, en aquest sentit, estic molt enfocat amb el que toca ara. A la gira vaig amb tres músics; Jordi Casadesús -que ha produït tres cançons del disc-, Arnau Grabolosa i Glòria Morel -que els he conegut després del disc-. Amb Manel hem acabat d'una forma molt bona aquesta primera etapa i els trobo a faltar, és clar que sí!
Balla la masurca! és el seu primer àlbum, que agrupa 11 cançons i es publica aquest divendres. El primer disc en solitari, però de llarg, el disc amb el qual ha treballat amb més gent, concretament, amb cinc equips de producció diferents. Li venia de gust descobrir nous mons, confessa, i diferents formes de treballar, fet que ha provocat que el disc resulti força variat. Preveu la possibilitat que el camí que ha iniciat en solitari pugui no sortir-li bé, però l’afronta amb curiositat i sense pors. Això sí, és plenament conscient que no tindrà la repercussió o l’èxit que tindria un disc de Manel. Així ho expressa en aquesta conversa amb Nació, que té lloc a una xocolateria del barri barceloní de Gràcia. Gisbert ja ha exhaurit les entrades dels primers concerts.
Té algun tipus de por a l'hora d'emprendre aquest camí en solitari després de l'èxit que arrossegava amb Manel?
La paraula no crec que sigui por, sinó curiositat. Els quatre membres de Manel hem fet molt bona feina, hem format un molt bon equip. Ara hauré de donar de mi coses que fins ara no havia donat, perquè cadascú tenia els seus rols dins el grup. M'he trobat amb dificultats i sorpreses que no m'esperava, però de mica en mica. Aturar-nos era una cosa que la teníem tots bastant clara. Era moment per frenar i perquè cadascú agafés camins diferents. Si la por aquesta la respons amb il·lusió i amb la seguretat d'estar fent una cosa que et ve de gust fer, que era el cas, doncs no passa res. Sensació de, bah, això és divertit!
Fins a quin punt hi ha part de realitat en les cançons que compon?
Les cançons no són la meva vida privada, aquesta no l’exposo. Necessites tenir unes emocions per escriure, la part d'experiència com a ésser humà, però a partir d'aquí, les disfresses per fer-ne cançons. I una cançó no té per què ser un rastre d'experiències, en el meu cas no ho és. S'hi poden trobar coses, però són rastres inevitables.
"Les cançons no són la meva vida privada, aquesta no l’exposo"
O sigui, el "Em deia 'balla la masurca!' i jo ho vaig fer" -que és la dansa tradicional polonesa- que diu a la cançó que dona nom a l’àlbum, ningú li ha dit mai?
No, la paraula important a la cançó és masurca, evidentment, però hi ha el concepte de complaure que diu el personatge quan puja a l'escenari per complaure a l'autoritat. La idea de fer les coses, en aquest cas de pujar a l'escenari, per complaure a algú. És el motor de fer una cosa que sigui per complaure una persona externa, que és un motor com qualsevol altre, i que va més enllà de mi i d'un artista. Ens pot passar a tots. Les motivacions pel qual fem les coses són un misteri i les vocacions també.
Vaig triar "Balla la masurca!" de manera molt intuïtiva, és una cosa habitual el fet d’utilitzar una cançó per fer el títol del disc. Em va semblar que funcionava i que quedava bé amb la foto de portada, on se'm veu en un entorn de festa, de ball, on estic a punt de marxar. Se m'enganxa en un moment de solitud envoltat de gent i vaig pensar que tenia gràcia la combinació. Un títol és molt arbitrari i, en aquest cas, aquest disc també s’hauria pogut dir diferent.
Guillem Gisbert Foto: Hugo Fernández
El disc es publica per Ceràmiques Guzmán que, a banda de ser una cançó de Els millors professors europeus, el primer àlbum de Manel, és també la discogràfica dels membres que forma el grup. Canta sense la banda, però continuen treballant plegats. Com es porta aquest canvi de rols?
Sí, la vam crear per gestionar els discos de Manel i, fa un parell d'anys, els de la Ludwig band ens van demanar si els podíem ajudar amb un disc seu que vam coeditar. Però en el cas d’una discogràfica no treballem vuit hores al dia junts, perquè al final és una gestió d'uns discos que es van fent i qui en fa aquesta gestió és en Martí, baixista de Manel que, a més, ara, m'està fent de mànager d'aquest projecte en solitari. En Roger i l'Arnau estan fent altres coses.
Els quatre sempre hem estat amics i sempre hem fet vida plegats, que vol dir treballar i trobar-nos el cap de setmana o anar de vacances junts. Ha estat una comunitat que des del principi ha existit d'una forma molt saludable. En la part professional, sobretot en l'àmbit artístic, t'ho has de treballar molt perquè la relació no s'erosioni. Hi ha moments en els quals no estàs d'acord o bé que hi poden haver tensions. Però ens n'hem sortit molt bé i ara en la relació, com que no hi ha l'aspecte professional i només queda la part d'amistat i de projecte en comú, està en un lloc molt bo i tranquil perquè no tenim aquesta erosió del dia a dia.
Hi haurà qui es pensi que el punt i seguit de Manel era perquè estaven cansats els uns dels altres, però el 'Balla la masurca!' el dedica precisament "a l’Arnau, en Martí i en Roger, amb qui sempre hem pensat que dedicar els discos és una cursileria".
D'alguna manera, em va semblar que era una dedicatòria que funcionava perquè al final, fer un disc en solitari ha estat precisament no comptar amb l'opinió del grup. El grup no feia dedicatòries, doncs ara que no hi sou us el puc dedicar. És una forma de reconèixer una unió amb el que vol dir jo fent música. Evidentment, tot l'aprenentatge l'hem fet junts i hem anat creixent professionalment. Això que quan un grup se separa està barallat, no ha estat el nostre el cas. Òbviament que els anys erosionen i és una feina que demana molta energia. I òbviament que aquesta energia ha anat disminuint, comences amb 20 anys i ja en tens 40 i pocs. És diferent, és normal i no passa res, es pot dir sense que representi un daltabaix. No és un distanciament profund. És una cosa més petita i de matisos on cadascú necessita cultivar la seva individualitat i buscar fer coses amb altra gent.
"L’aturada de Manel no és un distanciament profund, és una cosa més petita i de matisos, on cadascú necessita cultivar la seva individualitat"
Amb el grup, hem estat sincronitzats durant uns anys, i ara ens hem dessincronitzat i haurem de trobar la manera de tornar a sincronitzar-nos de nou. Abans de 10 anys hi haurà algun nou disc amb Manel, vaig dir en una entrevista amb en Basté, i no ho diria si no estigués convençut que ens trobarem abans.
Manel va tenir una evolució al llarg del temps. Molts els van seguir del primer concert a l’últim. En canvi, d’altres, potser es van perdre pel camí. Fins a quin cert punt és important experimentar i evolucionar amb la música?
L'experimentació en la música és una forma de resistir. Per estar tants anys escrivint cançons i dedicar-se a això, has de trobar recursos que et mantinguin motivat, inspirat o amb ganes. Per mi, una forma de mantenir això és canviar, posar-me nous reptes i aquesta és la raó. Em vaig enamorant d'estètiques d'artistes i de maneres de fer que utilitzo per a la música que faig.
És conscient, però, que aquest canvi pot no agradar a tothom?
Sí, però el 2010, quan vam publicar el segon disc i vam aparcar l'ukelele, molts ens van dir que on era, perquè se'ns relacionava molt amb aquest instrument. Si arribem a escoltar el que molta gent opinava, ens hauríem quedat encallats allà, amb aquell instrument. Vam passar pàgina i ens vam anar movent, que és més interessant. S'ha de continuar endavant i tirar milles. Sempre trobaràs opinions contràries a allò que estàs fent, però no et pots quedar escoltant-les perquè no et serviran de res. Els anys passen per tothom i la gent va evolucionant i provant coses noves.
Gisbert, durant la conversa amb Nació Foto: Hugo Fernández
A la recent gala dels Premis Gaudí el vam poder veure estrenant Un home realitzat, amb una platea dispersa i un públic que anava a la seva. Un fet que va despertar molta crítica perquè, precisament, aquest el formava bona part del sector cultural. Com ho va viure des de dalt l’escenari?
(Riu). Va ser horrorós! No passa res, fa riure. Era la primera vegada que actuava en directe [en una gala], i de cop surto i em trobo amb això. Sempre passa que quan puges a un escenari, hi ha tota la teva vida privada que està dalt l'escenari i després hi ha l'espectacle que passa dalt l'escenari. Des del meu punt de vista de la meva vida privada, era un moment molt important, perquè era la primera vegada que sortia a un escenari a cantar sol, sense els altres, i va ser allò! (Riu). Al meu cap, havia de ser tot molt més emocionant, era una cançó que creia que estava bé i que tenia sentit cantar-la en aquella gala. No va ser culpa de ningú.
Els de l'Acadèmia volien que allò fos diferent. Van aparèixer uns anuncis i la gent evidentment es va aixecar, va ser un petit problema d'organització, però pel que fa a la realització televisiva, quedava fatal. Una cosa molt patètica i que fa bastanta gràcia. També t'adones de la importància de la litúrgia quan puges dalt un escenari a cantar una cançó. Fa gràcia perquè fas el mateix, però el que passa a l'altra banda és diferent i canvia el significat. Estic bastant convençut que la gent es pensava que estàvem en publicitat.
Un company de Nació el va sentir dir una vegada que "la gent no enyorava Manel, sinó que enyora el 2008, l'any que vam irrompre". És una bona definició del que ens passa a tots amb la música, que ens recorda o ens transporta a moments vitals, no?
Sovint, els grups musicals connecten sempre amb el públic de la seva quinta. Ets jove i connectes amb gent de la teva edat i vas fent. Però arriba un moment en el qual també ets artefacte nostàlgic, perquè la cançó et porta allà, en aquell moment i agafa més temps. Les cançons tenen aquest poder i els grups de vegades acaben convertint-se en aquesta mena de màquines del temps. És inevitable que passi i no em sembla malament, però també penso que la meva manera d'intentar fer música pop al llarg de la vida i de les dècades que em queden de feina, serà intentant controlar aquesta nostàlgia. A mi m'interessa mirar endavant i fer coses noves. He d'intentar trobar un equilibri en el qual, quan vulgui pugui donar aquestes píndoles de nostàlgia, però al meu dia a dia m'interessa el que estic presentant ara o el que faré demà. I això té a veure amb el canvi o en ser reticent a fer el paper d'artista que dona les píndoles de nostàlgia.
Guillem Gisbert debuta amb el seu primer àlbum en solitari Foto: Hugo Fernández
Si li demanés que es quedés amb una cançó de totes les que ha compost, quina seria?
És absurd, no pots escollir. N'hi ha alguna que em sembla més fluixeta, però totes tenen un sentit i totes han format part d'un disc i d'una història. No tinc la sensació de tenir cap cançó terrible. Al mar!, per exemple, és una cançó que va tenir un èxit molt especial en un moment donat quan va sortir i que no saps exactament per què. De cop encaixa en un context i fa una feina que moltes de les altres cançons que he escrit no han fet. Per què? No ho sé. M'agrada Al mar!? Sí, és una bona cançó i estic agraït perquè ens va generar a la banda la possibilitat de fer una carrera dins el món de la música. Hi ha cançons que et canvien la carrera iAl mar! és una d'elles. Les que tenen més escoltes a Spotify són... (Mira el mòbil). Benvolgut, Al mar!, Ai dolors, Boomerang, Aniversari... Són cançons del primer i del segon disc que ens van generar una carrera.
"Hi ha cançons que et canvien la carrera i Al mar! és una d'elles"
I amb un moment viscut que li hagi donat la música?
M’agrada molt i em fa molt feliç aquell moment quan es desbloqueja una cançó i trobes el final o la paraula que tanca bé la lletra. És dels moments més agradables que té la feina i que et fa sentir més realitzat. Fer música és una cosa molt divertida que et dona un tipus de vida que val la pena viure, que està molt bé. És un tipus de vida que va des de la composició, fins a estar amb tres amics treballant amb cançons, directes, gires... És una vida privilegiada, i en som i n'hem estat sempre conscients. Només pel fet de formar part d'una banda, el fet de formar part d'un equip, és molt agradable i una sensació contrària a la solitud. Ara faig el contrari, treballant amb productors, i és una altra experiència.
Trobarà a faltar els companys de Manel amb la gira que té ara al davant i que inicia el pròxim mes de maig?
Segur! La part aquesta de treballar amb altra gent està molt bé, però ja fa molts anys que tinc aquests companys amb els quals m'entenc molt i, per tant, a vegades en situacions petites de compartir coses els trobes a faltar. En moments més importants dius, “hòstia, aquest m'ajudaria i no hi és”. Però forma part de l'experiència el treball amb altra gent i, en aquest sentit, estic molt enfocat amb el que toca ara. A la gira vaig amb tres músics; Jordi Casadesús -que ha produït tres cançons del disc-, Arnau Grabolosa i Glòria Morel -que els he conegut després del disc-. Amb Manel hem acabat d'una forma molt bona aquesta primera etapa i els trobo a faltar, és clar que sí!