"El rostro del tiempo és la primera novel·la que vaig escriure, ara fa 22 anys. N'he fet vint versions diferents", explica. La vida, però, té moments per viure-la i d'altres per escriure-la. "Escriure és el que més m'agrada i vull seguir mantenint la llibertat que no hi hagi ningú esperant", sense por que aquesta llarga espera condicioni la lectura que se'n faci, amb massa gent desitjant un èxit com el de la seva novel·la anterior. "No pots controlar les expectatives, però sí que pots controlar els tempos".
Turbau sap de què parla, i ho expressa amb la convicció de ser-ne conscient, de voler controlar allò que publica. Entremig de les dues obres, l'autora gironina ha escrit més novel·les, però procura donar als editors material "que estigui totalment acabat". En aquest sentit, l'escriptora no ha notat la pressió editorial. "En cap moment. Ser escriptor t'obliga a estar molt de cara enfora i jo sóc més de mirar a dintre. També tenia la necessitat de construir una identitat literària i no volia conviure amb la pressió d'haver d'escriure per viure. Necessitava evitar que l'escriptura es convertís en una feina", sosté.
Una història de misteri, amb un punt inquietant
El rostro del tiempo és una novel·la que té una novel·la a dins, una història d'amor a dues velocitats. "Et fa reflexionar sobre el temps i la mort. Sempre pensem en la solitud de l'autor, però al lector també li reclamem que estigui molt de temps sol, llegint. El que vull és que el lector guanyi altres vides. La literatura és temps per guanyar a la vida". Turbau ho té clar, més encara després d'enllestir aquesta novel·la. "El temps no s'acaba, el que s'acaben són les vides. Tenim una progressió d'espai. Però el temps és una cosa immanent".
Imma Turbau Foto: Jordi Jon Pardo
"La novel·la sorgeix de la voluntat de pintar el rostre del temps", una experiència que comparteix amb la protagonista. "Tenia una idea de com es podia fer, però li he hagut de donar moltes voltes, perquè només era una intuïció". Potser per això no calen grans escenaris o grans recorreguts: a El rostro del tiempo tot passa en una casa aïllada, sense mòbils, sense internet, sobre un penya-segat al costat del Mediterrani. Una escenografia amb una gran poder. "Segurament, la mateixa visió que tenia la romana que s'hi asseia fa dos mil anys. El temps es repeteix. I això té un punt inquietant, però també positiu", assegura.
L'amor, una qüestió "de ficció"
El misteri, però, s'entrellaça amb l'amor. "Un amor entre gent que ja és gran i explicat des del punt de vista d'ell. M'interessava molt posar-me a la pell d'un home i fer que el lector tregui les seves pròpies conclusions", explica. El llibre és ple de pistes i d'enllaços, com per exemple que el nom dels dos protagonistes: Carlos i Carla. Dues cares de la mateixa moneda? "Penso en l'amor com una projecció. No són la mateixa persona, però ho podrien ser", detalla. "L'amor és la manera més palpable de fabulació que tenim. És una qüestió de ficció i de creença, però alhora és material i palpable".
Ple d'atzars que omplen de sentit, el protagonista d'El rostro del tiempo té la immensa fortuna que la vida li somriu i ell se n'adona. "Això passa molt poques vegades", exclama Turbau, reforçant les connexions que omplen la novel·la i que fan anar més enllà del que es diu –i es veu– a primera vista. "En Carlos és un arquitecte que construeix llocs de pas. I un altre dels protagonistes és l'espai, la casa sobre el penya-segat". Qui fa que els espais tinguin vida? El lloc en si o la gent? La resposta, entre moltes altres, en una novel·la feta amb precisió i gust, amb la calma de saber quines tecles es volen tocar per deixar els lectors amb una agraïda sensació de felicitat.
