És difícil combatre l'atractiu dels documentals de true crime que estrena Netflix setmana rere setmana. Siguin en format sèrie o en pel·lícula, aquest gènere és una salvaguarda immensa per a moltes plataformes que intenten remuntar diverses ensopegades d'hores consumides als seus respectius catàlegs. Ara bé hi ha un d'aquests serveis audiovisuals que segueix a bon ritme, amb una comunitat sòlida i esdevenint l'única que no ha modificat preus de la quota mensual en tota la seva història. Filmin, concebuda per uns com un cau d'esnobs cinèfils que fumen pipa mirant la llar de foc, i per a altres com el seu refugi idoni per a pel·lícules, sèries i documentals, ha estrenat aquesta setmana un títol no apte per a aprensius. Un viatge a les profunditats -literalment- del cos humà a través d'unes imatges que van sacsejar el Festival de Cannes del 2022.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=zIogZtnJ_BQ[/youtube]
De humanis corporis fabrica, una producció francesa dirigida pels documentalistes Lucien Castaing-Taylor i Verena Paravel, és una inclassificable exploració de l'anatomia humana a través de les eines tecnològiques i audiovisuals que existeixen en l'actualitat. Al més pur estil del director David Cronenberg -considerat el pare cinematogràfic de "la nova carn"-, el documental posiciona l'espectador en una situació incòmoda i a la vegada fascinant. Durant dues hores se li mostren les entranyes de la nostra existència mentre es van sentint de fons les converses banals, de vegades irreverents, dels metges que treballen per cuidar aquests cossos. Qui no ha viscut una situació semblant en un quiròfan? Humanitza o ens deshumanitza? I si ho veiem des de la perspectiva més surrealista possible, és a dir, com si fóssim... un òrgan del cos?

Aconseguir gravar tot aquest contingut no va ser gens fàcil. Els creadors relaten que les portes van començar a obrir-se davant seu gràcies a François Crémieux, aleshores director de cinc hospitals públics al Nord de París, "que els va deixar rodar pràcticament el que els va donar la gana". Sense ser una obra esnob ni pontificadora, els creadors intenten mostrar als espectadors una realitat que pot semblar una dissonància cognitiva absoluta per a tots aquells que no treballen en un hospital i, a la vegada, una realitat quotidiana per als que sí que hi desenvolupen tasques laborals. Des d'un cirurgià a l'infermer que ajuda en una operació. 

"Quan sentim els metges parlant sobre assumptes no quirúrgics -converses que podrien xocar per la seva banalitat o manca de respecte pel seu deure o els seus pacients-, vam entendre que eren conscients de la nostra presència, i que acceptaven, i de vegades fins i tot desitjaven activament, que això també es mostrés a la pel·lícula", explica Paravel, a través de la plataforma Filmin. És en aquest escenari on més desenvolupen el debat moral de la trama del documental.

"Sense la possibilitat de crear distància o de crear certa banalitat en els actes que realitzen, els seria impossible sostenir aquest treball", ha rematat la documentalista. Ho acceptaran els pacients, que, en part, són els espectadors? El màxim atractiu, però, segueixen sent les imatges. Per posar-vos en context: seria com si Hi havia una vegada... el cos humà el dirigís Lars Von Trier. Qui no tingui estómac que ho deixi estar.

[plantillavirals]