Jaime Urrutia (Madrid, 1958) és conegut sobretot per haver liderat durant els anys vuitanta i noranta el grup Gabinete Caligari, però la seva carrera artística va més enllà d'aquella banda. Autor de tres discos en solitari, 'Patente de corso (2002), 'El muchacho eléctrico' (2005) i 'Lo que no está escrito' (2010),a més del directe 'Jaime Urrutia en Joy' (2007), té intenció de treure'n un de nou a finals d'any. Alhora, reconeix que la seva afició a escriure ultrapassa la necessitat de fer lletres de cançons, i és per això que va dir sí a la proposta d'escriure 'Canciones para enmarcar' (Larousse, 2014) un recull de cançons subjectiu d'aquelles cançons que el van marcar durant la infantesa i la joventut i que permet recollir en el mateix volum des de temes com 'Disorder' de Joy Division fins a 'Romance de Curro 'El Palmo'' de Joan Manuel Serrat, passant per 'La leyenda del tiempo' de Camarón i 'Rock and Roll Star' de Loquillo y Los Intocables.

Fidel a la seva afició taurina, aprofita una curta estada a Barcelona per promocionar el llibre per mostrar-se disconforme amb la prohibició dels toros a Catalunya, un fet que, en tot cas, no vincula a un procés sobiranista que assegura entendre, tot afirmant que "si hi ha independentistes és per alguna raó", i afegint que, al seu parer, "si Catalunya exigeix ser independent, ho pot ser perfectament". 

-Com apareix la idea d'escriure un llibre com 'Canciones para enmarcar'?

-Ve d'un programa de ràdio, 'La ventana', amb Gemma Nierga a la Cadena Ser. Cap al 2008 després d'una entrevista em va proposar fer una secció dins del programa per parlar de cançons, juntament amb Ariel Rot. La secció va tenir força èxit durant cinc temporades, fins que es va acabar el programa. Després a editorial Larousse em van proposar fer una cosa semblant però en llibre, que de fet no te gaire a veure, perquè escriure és molt diferent a fer ràdio en directe. El cas és que Ariel no podia i jo sí, i a més a mi m'agrada molt escriure, així que ho vaig tirar endavant.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NYzBvZUuQiY[/youtube]
-Però vostè més aviat escriu poesia, és a dir, lletres de cançons.

-Bé, les lletres de cançons no són ben bé poesia, i tot i que tant amb Gabinete Caligari com amb jo mateix m'he dedicat a escriure cançons, també tinc una tradició periodística, el meu pare era periodista.

-De fet el seu pare escrivia de toros.

-Fonamentalment escrivia de toros, però no pas exclusivament. En tot cas a mi m'agrada escriure i aquest és un llibre periodístic, amb 56 temes dels quals m'he documentat i he escrit, però sobretot les he triat perquè són cançons que m'agraden i que puc explicar les meves vivències a partir d'elles, perquè són cançons d'infantesa i joventut.

-I molt variades, de Joy Division a Joan Manuel Serrat.

-Sí. També és la música que ens va marcar a Gabinete, que vam començar imitant Joy Division i vam acabar amb el txa-txa-txà. Jo sempre he dit que m'agrada tot tipus de música, no m'he decantat per cap estil. Vinc de la generació del punk, de Clash i Ramones, i Joy Division al cap de poc, però també escoltava Beatles i Rolling Stones, pels meus germans grans. Em sembla bé que hi hagi gent que es dediqui a un sol estil, però a mi m'agrada provar una mica de tot.

-Fa la impressió que la selecció combina els discos que vostè es comprava de jove amb la ràdio que escoltava la seva mare a casa.

-Efectivament. Si t'agrada la música tot se t'enganxa des que eres petit. Serrat escoltava copla perquè la seva mare n'escoltava, i jo a casa meva vaig poder escoltar tota la música dels seixanta, Beatles, Kinks, Rolling Stones, Simon & Garfunkel, Frank Sinatra i grups espanyols com Brincos i Bravos. Em vaig aficionar a la música amb les cançons que apareixen al llibre, per això l'última es del noranta i escai, perquè la música s'aprèn de petit i d'adolescent. Quan et fas gran costa més compartir l'entusiasme. No escolta la música d'ara amb la mateixa devoció.

  -Creu que amb l'edat canvia la percepció de la música? Comparteix la sensació que a partir de certa edat és molt difícil entrar en comunió amb un grup en un concert.

-Exactament, i al llibre ho explica, que per bé o per mal la vida avança, et fas gran i guanyes experiència, però perds il·lusió. És fotut, a qui no li agradaria tenir vint-i-quatre anys tota la vida? Però jo segueixo, a finals d'any vull treure un disc i al llibre explico la música que em va influir, la que m'enduria a una illa deserta.

-És per tant, una selecció subjectiva?

-Totalment, i forma part de la gràcia. Jo a la ràdio podia posar 'Yo quiero ser matador' d'Antonio Molina, perquè m'agrada la varietat i també m'agrada sorprendre.

-Perquè no hi ha cap cançó seva?

-Obvi, per elegància.

-Però vostè té cançons que mereixen ser al llibre.

-Crec que el llibre és sobre les cançons que m'han marcat per compondre les meves pròpies cançons, no era el lloc per parlar de les meves.

-Molts lectors revisaran l'índex buscant alguna de vostè.

-Sí, ja m'ho han dit, però és la meva mirada a la música d'altres.

-Posi'm algun exemple de cançó que li servís de referència.

-'Cuatro rosas' està inspirada en una cançó de Velvet Undergorund amb Nico, del disc de la banana, 'Sunday Morning', l'ambient, el tipus de veu. I 'Autosuficiencia' de Parálisis Permanente em serveix per explicar com vam fer el primer disc de Gabinete, i per explicar com va començar la independència musical dels anys 80 a Espanya. Explico coses que vaig viure, per això surt Loquillo, Derribos Arias, Radio Futura...

-Aprofita per explicar la història.

-Sí, jo vaig viure aquella època de primera mà.

-És al lloc que es mereix la 'movida madrileña'?

-És complicat respondre. Hi ha dues maneres de mirar-ho, la primera és reconèixer que es va fer molt bona música, i la segona és el fan pesat dels vuitanta. N'hi ha molts i a mi em carreguen força, que només coneixen un parell de cançons, 'Cuatro rosas' i 'Al calor del amor en un bar' i no saben que jo continuo traient discos, i això em molesta. A mi m'agrada el Bob Dylan dels seixanta, però estic al corrent de la seva carrera actual. I coses com festivals de velles glòries, com es fa amb els seixanta amb Sírex i Bravos, amb fa una certa angúnia. A més, als vuitanta es van fer molts bons discos, però també de molt dolents. Podem explicar que va ser com va ser per moltes raons, perquè se sortia de la dictadura, i segur que ara no es pot fer la mateixa música, però de talent sempre n'hi haurà. També s'han fet bons discos en els noranta i en els dos mil. I jo en tot cas, segueixo fent música i discos.

-Doncs digui'm, per quan un nou disc?

-Hi estic treballant, però sóc lent en això. D'altres van més ràpids i el fet d'escriure el llibre també m'ha endarrerit, però tinc la idea de treure un disc a finals d'any. Tampoc som als vuitanta, quan calia fer un disc cada dos anys.

-Hi havia més pressa en aquells temps?

-Sí. Després de fer 'Camino Soria' l'EMI ens va dir d'aprofitar l'èxit i treure un disc en un any. Ara els temps han canviat, es venen pocs discos i artistes com jo no tenen gairebé promoció.
   
-Tinc un estil de compondre molt meu, per a bé o per a mal. Puc fer un tema molt rocker i després una balada, però sobretot m'agrada escriure, més que compondre. Però sempre escric de vivències, d'amor, de la meva vida i de coses properes. Em grinyolen els artistes que es posen en pla protesta o que canten sobre política.

-Però a vostè l'interessa la política?

-Força.

-Li puc fer preguntes sobre aquest tema, doncs?

-És clar. Visc en aquest país, i tot i que no serveixi per la política n'estic interessat.

  -Digui'm doncs que en pensa de l'IVA cultural.

-És una gran putada. Se suposa que calia treure diners de no se sap on i entre d'altres, els artistes hem rebut. Diu Rajoy que amb esforços com aquest sortim de la crisi, però em sembla ridícul, quan a França és del 5,5 per cent o a Itàlia del 10%, que aquí sigui del 21, perquè afecta la cultura en general, que és una de les poques coses que alegren la vida a l'ésser humà.

-Està al corrent de la iniciativa del dia sense música?

-Sí, el 20 de maig. M'hi adhereixo, perquè cal fer alguna cosa, tot i que dubto que a Rajoy li molesti gaire que aquell dia no hi hagi concerts.

-A casa seva hi havia força afició als toros, i vostè utilitza sovint el llenguatge taurí en les seves lletres. Que en pensa del fet que a Catalunya estiguin prohibits?

-Em sembla malament, com a taurí que vols que et digui. Tinc amics taurins a Barcelona i vaig venir l'últim dia, a veure en José Tomàs, molt estimat a Barcelona, l'únic que omplia. Ara, podem entrar en que es maten animals per a moltes coses o que hi ha molta gent que viu del toro, però també et vull dir que el debat toros sí o toros no, m'avorreix.

-I del procés sobiranista català, quina opinió en té?

-Em sembla molt bé. Catalunya té la seva història i el fet que hi hagi un moviment independentista és per alguna raó. Jo vaig viure la repressió i la dictadura. Sóc de l'any 58 i en tenia disset quan va morir Franco i vaig veure què era la dictadura. Crec que si Catalunya exigeix ser independent ho pot ser perfectament.