10
de setembre
de
2023, 17:00
Actualitzat:
11
de setembre,
14:11h
Encara hi ha moltes coses que no se saben de la Guerra de Successió i, sobretot del segle XVIII, després de la instauració del règim de Nova Planta. L'historiador Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ens revela a Vençuda però no submisa(Edicions 62) tot un segle en què mai es deixa de fer política, malgrat la pèrdua de les institucions pròpies.
Albareda, un dels màxims coneixedors d'aquell període, deixeble de Pierre Vilar i Josep Fontana, i influït per Ernest Lluch, ha volgut fer una història total de la Catalunya sorgida de la derrota del 1714 i desmenteix algunes versions del suposat reformisme borbònic. La mirada de l'investigador ajuda a fer llum en aquesta Diada i ens descobreix una societat catalana molt més rebeca del que ens havien explicat.
Vençuda però no submisa resumeix el segle XVIII català?
Sí, intenta donar una visió global del segle XVIII, un segle que ens és conegut en alguns aspectes, sobretot en l'economia, però on teníem oblidada la política. Com es va fer política durant un segle sense tenir institucions pròpies? Aquesta és la qüestió. Ens semblava que no hi havia hagut política i el que he pogut constar és que certament n'hi va haver.
Quin tipus de política es feia?
Una política que es va haver d'adaptar als canals del moment, amb repressió, sense llibertats, amb una estructura absolutista, però hi ha moltes expressions polítiques contra l'absolutisme, la repressió i sobretot contra la corrupció, especialment la que hi va haver als municipis amb la venda dels càrrecs de regidors, trencant amb la tradició d'elegir-los. Que no era abans un sistema democràtic però sí representatiu. El sistema de Nova Planta es basava en nomenar directament els regidors o vendre el càrrec de manera perpètua com es va fer el 1739. Els efectes van ser desastrosos. Es van vendre els càrrecs per les necessitats financeres de la monarquia. S'havia fet ja el segle XVII i a França es va fer sistemàticament amb Lluís XIV. Va ser desastrós perquè el cadastre, el nou impost que s'ha volgut fer passar per modern, el repartien els regidors. Es van fer moltes martingales.
Hi va haver una reacció enfront això?
Hi va haver moltes protestes entre el 1740 i el 1770, organitzades bàsicament pels gremis, que eren l'única estructura que quedava de les institucions anteriors a la Nova Planta. S'inicien plets, denúncies, es fan caixes de resistència. En algun cas se'ls dona la raó des del Consell de Castella, però molt poques vegades els responsables de corrupció són apartats del càrrec.
Tot un corrent d'historiadors ha sostingut que el règim borbònic va ser positiu per a Catalunya, que el XVIII va ser un segle de reformisme que va impactar en favor del creixement del país. El llibre dona una altra explicació.
Crec que és hora de deixar-nos de mites i voler edulcorar el reformisme borbònic, que el que pretén realment és consolidar la monarquia. Creure que volia la prosperitat de Catalunya, territori considerat vençut, conquerit i insubmís és una candidesa. No deixen de repetir durant tot el segle que els catalans són insubmisos. Les bases del creixement econòmic de Catalunya, com ja va explicar Pierre Vilar, estaven posades a finals del segle XVII. L'emfiteusi és el que permet al pagès accedir a la terra, a diferència d'altres territoris de la monarquia. L'especialització econòmica ja està assentada el XVII, quan cada comarca es dedica a les activitats que li són més favorables. Això implica un mercat. No et pots dedicar a una cosa si no la pots vendre, és produir per vendre. Això no ho porten els Borbons. Vicens Vives també ho va deixar molt clar quan va dir que el model modern era l'anglès, on el Parlament controlava l'Estat.
El creixement no va ser gràcies a la monarquia.
Darrerament ha vingut un grup d'historiadors que pretenen establir que el creixement va ser gràcies als Borbons. Sí que hi va haver estímuls a l'economia que els catalans van saber aprofitar. Per exemple, l'abolició de l'estrangeria. Deixar de ser estrangers a Espanya va permetre els catalans inundar els mercats espanyols, inundar de tèxtil a la Castella tèxtil, va permetre conquerir tota la pesca de la sardina a Galícia, la provisió de vestits per a l'exèrcit. L'abolició de les duanes interiors i la creació de la Companyia de Comerç, com la liberalització del comerç amb Amèrica van ser mesures positives.
Assegura en el llibre que el decret de Nova Planta sí que no va ser cap avenç.
Crec que va ser un retrocés polític. Només cal llegir el que diuen els contemporanis, que s'estan queixant constantment. El cadastre, que racionalment era una bona idea com a impost únic, en realitat va acabar sent la meitat dels impostos que es cobren a Catalunya. No és un impost equitatiu perquè com hem dit el gestionaven els regidors corruptes. Van eliminar el Tribunal de Visita, que era un instrument de control dels polítics quan acabaven la seva gestió.
El llibre fa molts matisos, potser no agradarà a convençuts de diverses sensibilitats.
Ho he fet de manera deliberada. La història ha de ser raonada. Ens ha d'ajudar a pensar, no pot ser una història per convèncer-nos del que ja pensem ens equivocarem.
Quantes coses encara es coneixen poc de la guerra de Successió?
Falten coses per aclarir. Sobre les relacions internacionals d'aquell moment, sabem que es fan fins a sis propostes per convertir Catalunya en una república i se'n sap poc. Es guarden documents d'aquestes sol·licituds fetes pels comuns catalans, però s'ha d'acabar d'estudiar més. Tampoc no s'ha acabat d'explicar perquè Jordi I, el nou rei d'Anglaterra, diu a l'ambaixador català, el comte Ferran, que envia tropes des de Maó per protegir Barcelona. Però hi ha un moment a Anglaterra de canvi de regència i això no s'aplica. Ens falten dades que ens ajudarien a entendre millor la resistència. Per què es resisteix? Perquè en el fons, desesperadament, s'esperava una gestió que ha de venir de Viena i Londres per aturar l'entrada dels Borbons a la ciutat. De paraula, Jordi I diu que ho fa, però no pren possessió fins a tres setmanes després i hi ha un període d'interinatge en què la regència anglesa no fa res.
Té morbo històric aquest tema.
És un tema que s'ha d'estudiar més. Hi ha una cosa que s'ha de fer que és buidar sistemàticament l'arxiu de la Reial Audiència amb totes les denúncies fetes al llarg del XVIII. Tindríem una visió molt definitiva. Jo n'he fet una aproximació, com han fet els companys Josep Maria Delgado i Torras Ribé, però els fons de l'Audiència són immensos. Jo he mirat fons de Simancas, denúncies que arribaven, sobretot contra militars, contra el marquès de la Mina i molts corregidors per casos de corrupció. Si es buidés aquest fons tindríem un retrat completíssim de la dissidència.
El que els investigadors han demostrat és que el 1714 l'austriacisme no va desaparèixer, sinó que fins ben entrat el segle va mostrar brots de protagonisme.
Desapareix a partir del 1740, però està molt reduït a l'exili. Aquí no tenia cap marge per actuar. Agustí Alcoberro ha descobert que hi havia correspondència amb l'exili, s'escrivien cartes que mostren que hi havia confiança en el front diplomàtic, entorn la Pau de Cambrais de 1722-23. S'esperaven canvis en el camp internacional.
Hi va haver catalans amb molt de poder a Europa. Ramon de Vilana-Perles era una persona important a Viena.
Sí, però no hem d'oblidar que allí hi havia diverses faccions. Una era el partit espanyol, on hi eren els catalans, els valencians, els aragonesos i algun castellà com Amor de Soria, que és una figura admirable i fa una crítica al sistema borbònic defensant que les Corts són les que han d'aprovar les lleis i els pressupostos.
Quins personatges li resulten més apassionants d'aquest període?
Amor de Soria, sens dubte. Ernest Lluch s'hi va aproximar molt. L'Ernest era com un investigador privat. Ell es pensava que Amor de Soria era aragonès però recentment hem sabut, gràcies a un investigador de Madrid, que era castellà, de Lagartera. A Madrid també hi ha gent que estudia l'austriacisme. Amor de Soria defensava el model parlamentari que s'havien carregat a Villalar amb la derrota dels comuners. Vilana-Perles és una altra figura, però és més un polític. Que no s'oblida mai dels catalans. És gràcies a ell que es despenja el cap del general Moragues, que estava penjat en una gàbia. Vilana-Perles no para fins que, gràcies a la pressió diplomàtica, des de Viena, ho aconsegueix. Quan Espanya signa la Pau de Viena, Vilana-Perles pressiona perquè s'abaixin els impostos a Catalunya i es recuperin les llibertats, que es reobri la Universitat de Barcelona. L'ambaixador de Viena ho intenta, però deixa clar que Felip V té travessats els catalans. I el 1725 hi ha l'amnistia.
La va donar Felip V?
Es va donar l'amnistia a tots els austriacistes, que podien tornar de l'exili. Primer es va donar un indult que excloïa els qui havien estat implicats en la defensa de Barcelona. Era un indult descafeïnat. Pensem que van fugir 30.000 persones. De tot Espanya, però molts catalans. Però el 1725 és una amnistia que afecta l'exili, les propietats incautades i els títols nobiliaris. Va ser un senyal de reconciliació.
Hi va haver una pugna interna a la cort per l'amnistia?
Felip V no la volia de cap manera, però finalment la va donar. Era un dels punts de la Pau de Viena amb els austríacs.
Explica que va ser el XVIII, i no abans, quan es forja un cert sentiment de nació espanyola. El paper del benedictí Benito Jerónimo Feijoo...
Feijoo, que és un intel·lectual del règim, fa una aportació interessant i es pregunta perquè hi ha hagut tantes guerres a Europa i busca una idea de pàtria menys vinculada a les dinasties i més als ciutadans. Però això ho formulen molt millor altres, en el cas català, Romà i Rossell, que assenyala que el mercat necessita bona entesa entre els territoris i defensa que el castellà sigui oficial perquè servirà per enllaçar els territoris i unes bones comunicacions. Defensa un mercat actiu, no com el de Cadis, que només exporta, en canvi el port de Barcelona ven productes que s'han produït al territori. I fa una defensa de la indústria i dels gremis, propis de Catalunya. I Romà i Rossell diu una cosa important: que els vencedors han d'aprendre dels vençuts, i que és hora que l'Estat miri amb uns ulls diferents als vençuts i els ha d'escoltar, fent polítiques diferenciades a cada territori.
Que modern! I quin ressò va tenir aquest pensament en els mitjans oficials?
No en va tenir. Romà i Rossell va acabar molt desil·lusionat. El van enviar de virrei provisional de Mèxic, on va emprendre mesures reformistes. Era fill d'austriacistes, però veu que la derrota del 1714 és irreversible.
El seu llibre trobo que són molts llibres. La galeria de personatges ja seria un estudi propi.
Hi ha un contrast de personatges interessants. El marquès de la Mina, el capità general, era un absolutista amb poder total a Barcelona, que quan venen temps de carestia, enfoca els canons cap a Barcelona, per si de cas, però negocia amb els gremis i al final no passa res, fa reformes urbanístiques, aconsegueix que es torni a fer el carnaval. O el cas de Francesc Ametller, un felipista absolutista que és el salvador del dret civil, contrari al cadastre i al poder del capità general. Un felipista a qui a Castella veuen com a massa "catalanista".
Sembla que és en el segle XVIII quan es forja la imatge del català treballador, "industriós", centrat en la feina i, al capdavall, poc lliurat a l'èpica.
Sí. Això de treballador tos els viatgers ho constaten i diuen que quan entren a Catalunya s'adonen que entren a un altre país. I la majoria acaben dient que Catalunya és una terra insubmisa. Els militars ho diran fins a finals del XVIII.
Toca el tema de la llengua i cita una frase del pare Feijoo: "Primero se quita a un reino la libertad que el idioma".
La llengua pateix però no es deixa de parlar. Oficialment deixa de ser la llengua del país. Quan es reuneixen les darreres Corts abans del 1714, Vilana-Perles intervé en nom del rei parlant en català. Amb Nova Planta, hi ha la imposició oficial del castellà, el que fa que els municipis tinguin molts problemes i han de llogar persones que escriguin en castellà. S'estableix el castellà a les escoles i en els tractes comercials. Alguns han volgut treure importància al fet que el català deixés de ser la llengua oficial. Hi havia diglòssia des d'abans, sí, i el castellà tenia prestigi. El que no es va poder és fer oblidar el català perquè la població no estava alfabetitzada. Quan s'instaura l'escolarització obligatòria, a inicis del segle XX, creix la castellanització. La identitat es preserva a partir de la llengua, la pervivència del dret civil, que és la pedra de la prosperitat catalana, i el record de les llibertats perdudes.
La societat catalana va ser més rebeca, després de la derrota, del que s'havia dit.
Sí, i amb més constància i solidesa del que ens pensàvem. Quan sumes documentació militar i denúncies a l'Audiència, més la documentació dels viatgers, que és impressionant. La gran majoria de viatgers coincideixen en què hi ha prosperitat però es paguen massa impostos i batega un esperit de rebel·lió.
Conèixer el segle XVIII és bàsic per conèixer-nos com a poble?
Sí, perquè el segle XIX ja ens és més conegut. Però el segle XVIII passen coses molt decisives per Catalunya: políticament, perdem l'Estat i, de fet, tot una cultura política. D'altra banda, hi ha un salt econòmic que situa el país a les portes de la industrialització, que acaba de fer més diferent la societat catalana en relació a Espanya. A la vegada que un governant espanyol, Campomanes, defensa que el model de prosperitat ideal és Galícia, un model agrarista i rural. A Catalunya hi havia uns altres grups socials, la burgesia i els treballadors. A les fàbriques treballaven el que aleshores s'anomenava els vagos. No vol dir que fossin ganduls sinó que no pertanyien als gremis. Cobraven pel dia i podien ser conflictius. Tenen un paper important en les revoltes del pa.
En el coneixement del XVIII català, la figura d'Ernest Lluch sempre s'ha de subratllar, oi?
Lluch és fonamental. A La Catalunya vençuda incorpora al que ja sabia del pensament econòmic la política i la cultura, i va obrir la perspectiva d'una Catalunya il·lustrada. Quan va fer la versió en castellà, en va dir Las Españas vencidas. Una manera de dir que amb l'absolutisme hi va perdre tot Espanya. I reivindica l'existència d'una alternativa ben formulada que és la de Juan Amor de Soria. L'Ernest era molt heterodox. Altres que van fer molt bones aportacions foren Vilar i Josep Fontana.
Vostè a Lluch el va conèixer molt de prop.
Quan va deixar la política, va tornar a la universitat i va formar part del grup de recerca que jo coordinava a la UPF.
La seva mort el devia impactar.
Molt. Va ser a casa un mes abans que l'assassinessin. Ell estava convençut que si el mataven seria a Barcelona perquè al País Basc duia escorta.
De tots aquests historiadors esmentats, el que més l'ha impactat quin ha estat?
Els tres que he dit. A Pierre Vilar el veia a París quan hi anava. Era una persona encantadora, propera. Quan el trucava, em deia: "Ja ets aquí? Doncs anem a dinar". Em convidava i parlàvem molt de política. Perquè amb ell sempre es parlava de política. Sabia deixar de banda les seves posicions ideològiques, no era dogmàtic, i va formular el concepte d'història total, que és molt difícil i jo ho he intentat en aquest llibre, que és intentar comprendre la globalitat d'una societat. Però d'investigadors interessants n'hi ha hagut molts. Torras i Ribé va fer un estudi excepcional sobre els municipis catalans. Agustí Alcoberro, Josep Maria Delgado, un grup nombrós d'historiadors.
Davant de la Diada d'aquest any, com veu l'historiador aquesta societat catalana que viu un moment polític complex?
Bé, estem en un moment molt complicat, certament. Hi ha poques coses que es vegin amb claredat de cara al futur. Al final del franquisme, ho vèiem molt clar. Calia acabar amb aquella estructura i havíem d'anar cap a on anava Europa. Ara és més complicat perquè, per començar, Europa no va tan bé. Hi ha tendències populistes i xenòfobes que fan posar la pell de gallina. La situació als Estats Units és molt preocupant. Però la nostra continua sent una societat dinàmica. El nostre sistema universitari no està pas malament dins dels rànquings internacionals, malgrat la migradesa de recursos. La creació de start-up també és un bon senyal. Falta recuperar terreny pel que fa a la llengua. Aquí ens hem adormit. Diria que el procés ha relegat un element tan important com la llengua. Hem de tornar a aconseguir que el català torni a tenir un ús social indiscutible. I falta també recuperar un cert compromís cívic. Que la gent que està en les institucions no ho faci per fer carrera política. Jo vaig ser regidor a Manlleu fa molts anys i no cobràvem.
D'on era regidor?
De Manlleu, en una candidatura independent d'esquerres. Vam treballar molt i ens vam entendre bastant amb Convergència pels temes que compartíem dels anys antifranquistes. Caldria superar el partidisme. Jo vaig estar molt implicat a l'Assemblea de Catalunya i allí hi érem tots. Això ho hem perdut. La societat es va polaritzar massa durant el procés i hem de recuperar l'espai transversal del catalanisme. Tenim dret a decidir què volem ser, però s'ha de recórrer el camí fent els passos adequats i amb polítics assenyats que facin les coses bé.
Creu que l'actual moment polític pot dur a "acords històrics" o té més de polítiques del moment, més tacticistes?
Crec que si hi ha algun polític té capacitat per aconseguir acords històrics és Pedro Sánchez perquè té una audàcia que no ha tingut cap altre dirigent socialista. Algú com Felipe González, per exemple, va poder fer moltes coses que no va fer, com el català al Congrés, i ara no les estaríem discutint. Un tema com el dels lectors de català. N'hi ha molts més a l'estranger que a les universitats espanyoles. Tot el tema de les balances fiscals. A Alemanya ho han resolt fa temps.
Albareda, un dels màxims coneixedors d'aquell període, deixeble de Pierre Vilar i Josep Fontana, i influït per Ernest Lluch, ha volgut fer una història total de la Catalunya sorgida de la derrota del 1714 i desmenteix algunes versions del suposat reformisme borbònic. La mirada de l'investigador ajuda a fer llum en aquesta Diada i ens descobreix una societat catalana molt més rebeca del que ens havien explicat.
"Vençuda però no submisa" és el darrer llibre de Joaquim Albareda. Foto: Hugo Fernández
Vençuda però no submisa resumeix el segle XVIII català?
Sí, intenta donar una visió global del segle XVIII, un segle que ens és conegut en alguns aspectes, sobretot en l'economia, però on teníem oblidada la política. Com es va fer política durant un segle sense tenir institucions pròpies? Aquesta és la qüestió. Ens semblava que no hi havia hagut política i el que he pogut constar és que certament n'hi va haver.
Quin tipus de política es feia?
Una política que es va haver d'adaptar als canals del moment, amb repressió, sense llibertats, amb una estructura absolutista, però hi ha moltes expressions polítiques contra l'absolutisme, la repressió i sobretot contra la corrupció, especialment la que hi va haver als municipis amb la venda dels càrrecs de regidors, trencant amb la tradició d'elegir-los. Que no era abans un sistema democràtic però sí representatiu. El sistema de Nova Planta es basava en nomenar directament els regidors o vendre el càrrec de manera perpètua com es va fer el 1739. Els efectes van ser desastrosos. Es van vendre els càrrecs per les necessitats financeres de la monarquia. S'havia fet ja el segle XVII i a França es va fer sistemàticament amb Lluís XIV. Va ser desastrós perquè el cadastre, el nou impost que s'ha volgut fer passar per modern, el repartien els regidors. Es van fer moltes martingales.
Hi va haver una reacció enfront això?
Hi va haver moltes protestes entre el 1740 i el 1770, organitzades bàsicament pels gremis, que eren l'única estructura que quedava de les institucions anteriors a la Nova Planta. S'inicien plets, denúncies, es fan caixes de resistència. En algun cas se'ls dona la raó des del Consell de Castella, però molt poques vegades els responsables de corrupció són apartats del càrrec.
"Es van fer fins a sis propostes per convertir Catalunya en una república abans del 1714 però d'això encara en sabem poc"
Tot un corrent d'historiadors ha sostingut que el règim borbònic va ser positiu per a Catalunya, que el XVIII va ser un segle de reformisme que va impactar en favor del creixement del país. El llibre dona una altra explicació.
Crec que és hora de deixar-nos de mites i voler edulcorar el reformisme borbònic, que el que pretén realment és consolidar la monarquia. Creure que volia la prosperitat de Catalunya, territori considerat vençut, conquerit i insubmís és una candidesa. No deixen de repetir durant tot el segle que els catalans són insubmisos. Les bases del creixement econòmic de Catalunya, com ja va explicar Pierre Vilar, estaven posades a finals del segle XVII. L'emfiteusi és el que permet al pagès accedir a la terra, a diferència d'altres territoris de la monarquia. L'especialització econòmica ja està assentada el XVII, quan cada comarca es dedica a les activitats que li són més favorables. Això implica un mercat. No et pots dedicar a una cosa si no la pots vendre, és produir per vendre. Això no ho porten els Borbons. Vicens Vives també ho va deixar molt clar quan va dir que el model modern era l'anglès, on el Parlament controlava l'Estat.
Joaquim Albareda durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández
El creixement no va ser gràcies a la monarquia.
Darrerament ha vingut un grup d'historiadors que pretenen establir que el creixement va ser gràcies als Borbons. Sí que hi va haver estímuls a l'economia que els catalans van saber aprofitar. Per exemple, l'abolició de l'estrangeria. Deixar de ser estrangers a Espanya va permetre els catalans inundar els mercats espanyols, inundar de tèxtil a la Castella tèxtil, va permetre conquerir tota la pesca de la sardina a Galícia, la provisió de vestits per a l'exèrcit. L'abolició de les duanes interiors i la creació de la Companyia de Comerç, com la liberalització del comerç amb Amèrica van ser mesures positives.
Assegura en el llibre que el decret de Nova Planta sí que no va ser cap avenç.
Crec que va ser un retrocés polític. Només cal llegir el que diuen els contemporanis, que s'estan queixant constantment. El cadastre, que racionalment era una bona idea com a impost únic, en realitat va acabar sent la meitat dels impostos que es cobren a Catalunya. No és un impost equitatiu perquè com hem dit el gestionaven els regidors corruptes. Van eliminar el Tribunal de Visita, que era un instrument de control dels polítics quan acabaven la seva gestió.
El llibre fa molts matisos, potser no agradarà a convençuts de diverses sensibilitats.
Ho he fet de manera deliberada. La història ha de ser raonada. Ens ha d'ajudar a pensar, no pot ser una història per convèncer-nos del que ja pensem ens equivocarem.
Quantes coses encara es coneixen poc de la guerra de Successió?
Falten coses per aclarir. Sobre les relacions internacionals d'aquell moment, sabem que es fan fins a sis propostes per convertir Catalunya en una república i se'n sap poc. Es guarden documents d'aquestes sol·licituds fetes pels comuns catalans, però s'ha d'acabar d'estudiar més. Tampoc no s'ha acabat d'explicar perquè Jordi I, el nou rei d'Anglaterra, diu a l'ambaixador català, el comte Ferran, que envia tropes des de Maó per protegir Barcelona. Però hi ha un moment a Anglaterra de canvi de regència i això no s'aplica. Ens falten dades que ens ajudarien a entendre millor la resistència. Per què es resisteix? Perquè en el fons, desesperadament, s'esperava una gestió que ha de venir de Viena i Londres per aturar l'entrada dels Borbons a la ciutat. De paraula, Jordi I diu que ho fa, però no pren possessió fins a tres setmanes després i hi ha un període d'interinatge en què la regència anglesa no fa res.
Té morbo històric aquest tema.
És un tema que s'ha d'estudiar més. Hi ha una cosa que s'ha de fer que és buidar sistemàticament l'arxiu de la Reial Audiència amb totes les denúncies fetes al llarg del XVIII. Tindríem una visió molt definitiva. Jo n'he fet una aproximació, com han fet els companys Josep Maria Delgado i Torras Ribé, però els fons de l'Audiència són immensos. Jo he mirat fons de Simancas, denúncies que arribaven, sobretot contra militars, contra el marquès de la Mina i molts corregidors per casos de corrupció. Si es buidés aquest fons tindríem un retrat completíssim de la dissidència.
"La història ens ha d'ajudar a raonar, no ha de servir per acabar de convèncer-nos del que ja pensem"
El que els investigadors han demostrat és que el 1714 l'austriacisme no va desaparèixer, sinó que fins ben entrat el segle va mostrar brots de protagonisme.
Desapareix a partir del 1740, però està molt reduït a l'exili. Aquí no tenia cap marge per actuar. Agustí Alcoberro ha descobert que hi havia correspondència amb l'exili, s'escrivien cartes que mostren que hi havia confiança en el front diplomàtic, entorn la Pau de Cambrais de 1722-23. S'esperaven canvis en el camp internacional.
Joaquim Albareda reconeix el mestratge de figures com Pierre Vilar i Josep Fontana. Foto: Hugo Fernández
Sí, però no hem d'oblidar que allí hi havia diverses faccions. Una era el partit espanyol, on hi eren els catalans, els valencians, els aragonesos i algun castellà com Amor de Soria, que és una figura admirable i fa una crítica al sistema borbònic defensant que les Corts són les que han d'aprovar les lleis i els pressupostos.
Quins personatges li resulten més apassionants d'aquest període?
Amor de Soria, sens dubte. Ernest Lluch s'hi va aproximar molt. L'Ernest era com un investigador privat. Ell es pensava que Amor de Soria era aragonès però recentment hem sabut, gràcies a un investigador de Madrid, que era castellà, de Lagartera. A Madrid també hi ha gent que estudia l'austriacisme. Amor de Soria defensava el model parlamentari que s'havien carregat a Villalar amb la derrota dels comuners. Vilana-Perles és una altra figura, però és més un polític. Que no s'oblida mai dels catalans. És gràcies a ell que es despenja el cap del general Moragues, que estava penjat en una gàbia. Vilana-Perles no para fins que, gràcies a la pressió diplomàtica, des de Viena, ho aconsegueix. Quan Espanya signa la Pau de Viena, Vilana-Perles pressiona perquè s'abaixin els impostos a Catalunya i es recuperin les llibertats, que es reobri la Universitat de Barcelona. L'ambaixador de Viena ho intenta, però deixa clar que Felip V té travessats els catalans. I el 1725 hi ha l'amnistia.
La va donar Felip V?
Es va donar l'amnistia a tots els austriacistes, que podien tornar de l'exili. Primer es va donar un indult que excloïa els qui havien estat implicats en la defensa de Barcelona. Era un indult descafeïnat. Pensem que van fugir 30.000 persones. De tot Espanya, però molts catalans. Però el 1725 és una amnistia que afecta l'exili, les propietats incautades i els títols nobiliaris. Va ser un senyal de reconciliació.
Joaquim Albareda al seu despatx de la UPF. Foto: Hugo Fernández
Hi va haver una pugna interna a la cort per l'amnistia?
Felip V no la volia de cap manera, però finalment la va donar. Era un dels punts de la Pau de Viena amb els austríacs.
Explica que va ser el XVIII, i no abans, quan es forja un cert sentiment de nació espanyola. El paper del benedictí Benito Jerónimo Feijoo...
Feijoo, que és un intel·lectual del règim, fa una aportació interessant i es pregunta perquè hi ha hagut tantes guerres a Europa i busca una idea de pàtria menys vinculada a les dinasties i més als ciutadans. Però això ho formulen molt millor altres, en el cas català, Romà i Rossell, que assenyala que el mercat necessita bona entesa entre els territoris i defensa que el castellà sigui oficial perquè servirà per enllaçar els territoris i unes bones comunicacions. Defensa un mercat actiu, no com el de Cadis, que només exporta, en canvi el port de Barcelona ven productes que s'han produït al territori. I fa una defensa de la indústria i dels gremis, propis de Catalunya. I Romà i Rossell diu una cosa important: que els vencedors han d'aprendre dels vençuts, i que és hora que l'Estat miri amb uns ulls diferents als vençuts i els ha d'escoltar, fent polítiques diferenciades a cada territori.
Que modern! I quin ressò va tenir aquest pensament en els mitjans oficials?
No en va tenir. Romà i Rossell va acabar molt desil·lusionat. El van enviar de virrei provisional de Mèxic, on va emprendre mesures reformistes. Era fill d'austriacistes, però veu que la derrota del 1714 és irreversible.
"La societat es va polaritzar massa durant el procés i hem de recuperar l'espai transversal del catalanisme"
El seu llibre trobo que són molts llibres. La galeria de personatges ja seria un estudi propi.
Hi ha un contrast de personatges interessants. El marquès de la Mina, el capità general, era un absolutista amb poder total a Barcelona, que quan venen temps de carestia, enfoca els canons cap a Barcelona, per si de cas, però negocia amb els gremis i al final no passa res, fa reformes urbanístiques, aconsegueix que es torni a fer el carnaval. O el cas de Francesc Ametller, un felipista absolutista que és el salvador del dret civil, contrari al cadastre i al poder del capità general. Un felipista a qui a Castella veuen com a massa "catalanista".
Joaquim Albareda: "Nova Planta va suposar un enorme retrocés per Catalunya". Foto: Hugo Fernández
Sembla que és en el segle XVIII quan es forja la imatge del català treballador, "industriós", centrat en la feina i, al capdavall, poc lliurat a l'èpica.
Sí. Això de treballador tos els viatgers ho constaten i diuen que quan entren a Catalunya s'adonen que entren a un altre país. I la majoria acaben dient que Catalunya és una terra insubmisa. Els militars ho diran fins a finals del XVIII.
Toca el tema de la llengua i cita una frase del pare Feijoo: "Primero se quita a un reino la libertad que el idioma".
La llengua pateix però no es deixa de parlar. Oficialment deixa de ser la llengua del país. Quan es reuneixen les darreres Corts abans del 1714, Vilana-Perles intervé en nom del rei parlant en català. Amb Nova Planta, hi ha la imposició oficial del castellà, el que fa que els municipis tinguin molts problemes i han de llogar persones que escriguin en castellà. S'estableix el castellà a les escoles i en els tractes comercials. Alguns han volgut treure importància al fet que el català deixés de ser la llengua oficial. Hi havia diglòssia des d'abans, sí, i el castellà tenia prestigi. El que no es va poder és fer oblidar el català perquè la població no estava alfabetitzada. Quan s'instaura l'escolarització obligatòria, a inicis del segle XX, creix la castellanització. La identitat es preserva a partir de la llengua, la pervivència del dret civil, que és la pedra de la prosperitat catalana, i el record de les llibertats perdudes.
La societat catalana va ser més rebeca, després de la derrota, del que s'havia dit.
Sí, i amb més constància i solidesa del que ens pensàvem. Quan sumes documentació militar i denúncies a l'Audiència, més la documentació dels viatgers, que és impressionant. La gran majoria de viatgers coincideixen en què hi ha prosperitat però es paguen massa impostos i batega un esperit de rebel·lió.
Conèixer el segle XVIII és bàsic per conèixer-nos com a poble?
Sí, perquè el segle XIX ja ens és més conegut. Però el segle XVIII passen coses molt decisives per Catalunya: políticament, perdem l'Estat i, de fet, tot una cultura política. D'altra banda, hi ha un salt econòmic que situa el país a les portes de la industrialització, que acaba de fer més diferent la societat catalana en relació a Espanya. A la vegada que un governant espanyol, Campomanes, defensa que el model de prosperitat ideal és Galícia, un model agrarista i rural. A Catalunya hi havia uns altres grups socials, la burgesia i els treballadors. A les fàbriques treballaven el que aleshores s'anomenava els vagos. No vol dir que fossin ganduls sinó que no pertanyien als gremis. Cobraven pel dia i podien ser conflictius. Tenen un paper important en les revoltes del pa.
Joaquim Albareda és un dels màxims experts en el segle XVIII català. Foto: Hugo Fernández
En el coneixement del XVIII català, la figura d'Ernest Lluch sempre s'ha de subratllar, oi?
Lluch és fonamental. A La Catalunya vençuda incorpora al que ja sabia del pensament econòmic la política i la cultura, i va obrir la perspectiva d'una Catalunya il·lustrada. Quan va fer la versió en castellà, en va dir Las Españas vencidas. Una manera de dir que amb l'absolutisme hi va perdre tot Espanya. I reivindica l'existència d'una alternativa ben formulada que és la de Juan Amor de Soria. L'Ernest era molt heterodox. Altres que van fer molt bones aportacions foren Vilar i Josep Fontana.
Vostè a Lluch el va conèixer molt de prop.
Quan va deixar la política, va tornar a la universitat i va formar part del grup de recerca que jo coordinava a la UPF.
La seva mort el devia impactar.
Molt. Va ser a casa un mes abans que l'assassinessin. Ell estava convençut que si el mataven seria a Barcelona perquè al País Basc duia escorta.
"Si hi ha algun polític té capacitat per aconseguir acords històrics és Pedro Sánchez perquè té una audàcia que no ha tingut cap altre dirigent socialista"
De tots aquests historiadors esmentats, el que més l'ha impactat quin ha estat?
Els tres que he dit. A Pierre Vilar el veia a París quan hi anava. Era una persona encantadora, propera. Quan el trucava, em deia: "Ja ets aquí? Doncs anem a dinar". Em convidava i parlàvem molt de política. Perquè amb ell sempre es parlava de política. Sabia deixar de banda les seves posicions ideològiques, no era dogmàtic, i va formular el concepte d'història total, que és molt difícil i jo ho he intentat en aquest llibre, que és intentar comprendre la globalitat d'una societat. Però d'investigadors interessants n'hi ha hagut molts. Torras i Ribé va fer un estudi excepcional sobre els municipis catalans. Agustí Alcoberro, Josep Maria Delgado, un grup nombrós d'historiadors.
Joaquim Albareda: "El procés ha relegat un aspecte tan important com la llengua". Foto: Hugo Fernández
Davant de la Diada d'aquest any, com veu l'historiador aquesta societat catalana que viu un moment polític complex?
Bé, estem en un moment molt complicat, certament. Hi ha poques coses que es vegin amb claredat de cara al futur. Al final del franquisme, ho vèiem molt clar. Calia acabar amb aquella estructura i havíem d'anar cap a on anava Europa. Ara és més complicat perquè, per començar, Europa no va tan bé. Hi ha tendències populistes i xenòfobes que fan posar la pell de gallina. La situació als Estats Units és molt preocupant. Però la nostra continua sent una societat dinàmica. El nostre sistema universitari no està pas malament dins dels rànquings internacionals, malgrat la migradesa de recursos. La creació de start-up també és un bon senyal. Falta recuperar terreny pel que fa a la llengua. Aquí ens hem adormit. Diria que el procés ha relegat un element tan important com la llengua. Hem de tornar a aconseguir que el català torni a tenir un ús social indiscutible. I falta també recuperar un cert compromís cívic. Que la gent que està en les institucions no ho faci per fer carrera política. Jo vaig ser regidor a Manlleu fa molts anys i no cobràvem.
D'on era regidor?
De Manlleu, en una candidatura independent d'esquerres. Vam treballar molt i ens vam entendre bastant amb Convergència pels temes que compartíem dels anys antifranquistes. Caldria superar el partidisme. Jo vaig estar molt implicat a l'Assemblea de Catalunya i allí hi érem tots. Això ho hem perdut. La societat es va polaritzar massa durant el procés i hem de recuperar l'espai transversal del catalanisme. Tenim dret a decidir què volem ser, però s'ha de recórrer el camí fent els passos adequats i amb polítics assenyats que facin les coses bé.
Creu que l'actual moment polític pot dur a "acords històrics" o té més de polítiques del moment, més tacticistes?
Crec que si hi ha algun polític té capacitat per aconseguir acords històrics és Pedro Sánchez perquè té una audàcia que no ha tingut cap altre dirigent socialista. Algú com Felipe González, per exemple, va poder fer moltes coses que no va fer, com el català al Congrés, i ara no les estaríem discutint. Un tema com el dels lectors de català. N'hi ha molts més a l'estranger que a les universitats espanyoles. Tot el tema de les balances fiscals. A Alemanya ho han resolt fa temps.