​Jordi Cussà: «El meu Guillem de Berguedà demana escenes de sexe explícit»

Jordi Cussà (Berga, 1961) va començar un idil·li amb el trobador Guillem de Berguedà fa més de trenta anys, i va compartir aquesta atracció amb el també escriptor i músic Francesc Ribera "Titot". Després d'haver-ne traduït els poemes, tant Ribera com Cussà han decidit dedicar-li una novel·la. La de Cussà ens presenta un Guillem ferotge, apassionat, sarcàstic i, en el fons, torturat per la seva pròpia essència. 

- Com va anar que escrivís sobre Guillem de Berguedà? Em va comentar que feia temps que ho portava de cap o, si més no, que coneixia el personatge. 

- El personatge, sí. El conec l'any 82 o el 81 perquè el Daniel Tristany estrena amb La Farsa Sòcrates o quasi una tragèdia grega. Llavors, escrivia teatre, i em va demanar que fes alguna cosa clàssica, perquè La Farsa ho pogués representar. Pink Floyd, no en sabem, em deia el Tristany. I llavors li vaig dir que li faria una tragèdia grega sobre Sòcrates, i em va dir que per aquí, sí. I em va regalar els llibres de Martí de Riquer sobre Guillem de Berguedà, de l'Abadia de Poblet, aquells dos volums que són biografia i obra. Em va fascinar de seguida, perquè el personatge se les porta. I vaig escriure una tragèdia que em sembla que es titulava Les tragèdies del trobador Guillem o alguna cosa així. I el nom "cuadeferro" ve d'allà, allà el vaig batejar. 

- També hi ha el treball conjunt que van fer amb Francesc Ribera, "Titot". 

- Sí, vaig ajudar en Titot a traduir els poemes, que ho vam fer entre els dos, encara que a vegades es descuidi d'explicar-ho, però és així (rialles). I vaig fer la versió operística pel Joan Casas, que no deu haver parit res, encara menys. I també vam fer una lectura amb els Anònims, de tota la tragèdia. Però va ser un muntatge molt fracassat perquè vam trigar molt. Molt esforç per molt pocs resultats. 

- I finalment, ha caigut la novel·la. 

- Jo no tenia pensat de fer-ne una novel·la però la veritat és que al llarg d'aquests trenta anys m'ho han dit tres-centes persones. I un dia, fa un any i mig o no gaire més, m'ho va dir la Nèlida –Fornell, propietària de la llibreria Quatre Cantons–, que per què no escrivia una novel·la sobre Guillem de Berguedà. Això, abans que el Titot es posés a escriure el seu. La Nèlida i la Marina m'ho van dir, i els vaig respondre que no em costaria gaire, perquè ja coneixia el personatge. I podia començar a escriure gairebé sense documentar-me que és el que sempre em fa més mandra. Vaig dir-los que no ho sabia, perquè el Titot pensava publicar-ne un, i el Campillo també hi estava treballant, i també té la novel·la acabada. Em feia mandra. Però aquell vespre, dormint, vaig somiar la primera escena, la sodomia. I no era jo el del somni, era el Guillem. Em vaig dir que ho havia d'escriure, perquè havia vingut ell i m'havia dit: Jordi, escriu aquesta escena, i després ja t'ho rumiaràs. 

- La primera escena ja és una bufetada. 

- Sí, és un "plaf!", per a mi va ser una patacada, també. I quan la tenia acabada, em vaig dir que bé havia de continuar. El personatge ja el veia claríssim a la primera escena. I vaig continuar. 

- I el sobrenom de "cuadeferro" diu que ja l'havia tret fa anys. 

- Això són coses que se t'acudeixen. Té el doble joc, el doble sentit, del feudal i del Casanova. I també pels ganxos de la novel·la. L'has acabada?

- Em falten cinquanta pàgines. 

- Ah, doncs així, callo, que hi ha sorpreses. Perquè hi ha coses que passen al principi que, quan la vaig escriure, no hi eren. I llavors, quan la vaig acabar, em vaig tornar a mirar el principi per posar coses de forma diferent. Planteges el que jo en dic el ganxo. Normalment, són quatre frases ben posades, no es tracta de fer gaires pàgines. 

- El que trobo més fascinant del llibre és la figura de Guillem, que amb tot el que li passa li veus com una espècie de patiment constant. 

- Crec que, com més gran es va fent, més patiment arrossega. Més conscient és de la seva pròpia persona, i de les coses de sí mateix que no li agraden. 

- S'estima però s'odia al mateix temps. 

- Sí. 

- Això és el que em fascina, la força del personatge, que contrasta amb el patiment que intenta amagar. 

- Té una angoixa que el persegueix sempre. Deus haver passat per Castella, i allà l'Elionor el defineix molt bé. Li diu: Tens un abisme al cervell que et separa la persona poètica, amable i sensible, d'aquest assassí venjatiu, iracund i furiós. I fins que no ho resolgui, no serà ni feliç ni gaire persona. 

- Li veig un punt d'orgull berguedà. 

- I tant, orgull del terròs. Però és que, a més, em sembla que ell n'anava molt més servit que nosaltres. 

- Què deu ser? Aquest coi de muntanyes, què li devien donar?

- Bé, en el seu cas es tracta d'un fatxenda rematat. I tant. Si no tenia ni un títol. Dins del món feudal, tenia més pes com a trobador que com a res més. El seu pare no tenia gaire pes com a vescomte, però és que ell ni tan sols arriba a ser-ho. I es permet insultar a Alfons el Cast, i lloar al Castella, i al revés. I es permet matar al Cardona. 

- Que és una vacil·lada important. 

- S'havia d'estar sonat. És com si ara matessis... no sé, algú amb molt poder. I ell va dir: el pelo, i em quedo tan ample. L'època també ho permetia, més que ara. Però, tot i així, s'havia d'estar molt sonat. 
 - Diria que el lector s'ho passa bé amb la novel·la perquè està molt compensada. Hi ha molta reflexió interna del personatge, hi ha vida, hi ha intriga, hi ha lluita, hi ha sexe... hi ha de tot. 

- No t'ha semblat que era un estil diferent de les altres novel·les meves?

- Absolutament, i es nota que és pel personatge. 

- Sí, perquè és ell qui marca la pauta. L'escriptura és omniscient, però és com si ho escrivís ell. A la quarta part, els personatges llegeixen la novel·la. Guillem de Berguedà convida uns amics a sopar al castell de Madrona, un dia de Sant Pere, que celebren la festa major. I els llegeix els capítols que ha anat escrivint sobre la seva vida. I fan un autèntic treball de metaliteratura. 

- Aquesta quarta part seria la que fa el tomb, i enganxa el personatge amb el seu estil. 

- Sí, després de dubtar molt, de fer la "cussanada" típica que trenca l'ordre cronològic, ens n'anem al final i passem del 1186 al 1196, l'any que el maten. Ens mengem quasi bé deu anys de cop. I aquests, en lloc de veure'ls cronològicament, com la resta de la novel·la, ens ho explica ell. Em va fer dubtar perquè vaig pensar que ja estava fent històries, com sempre. Però penso que sí, que era una decisió encertada, perquè aquí encara pateix més. 

- No m'estranya, seguint el fil del personatge. 

- Té un moment de glòria, té uns anys molt bonics i després, patam!, s'ensorra el castell. I aquí el veiem molt reflexiu, sobre sí mateix. Aquest tros és especialment introspectiu. Ell es torna personatge i s'autoanalitza. 

- També hauria pogut anar al principi, aquesta part. 

- Sí, però ens perdríem la sorpresa final i alguns detalls. A més, el començament m'agrada molt tal com és: puja al cavall i galopa. I com l'anem coneixent. Hi ha una escena que m'agrada especialment, la de com li cau un llampec molt a prop, aquí dalt a Capolat. I és ell sol amb les seves cabòries. Trobo que té molta força. I el cavall, que és tan protagonista com ell. 

- Ara ho anava a dir, que un element important és el cavall. 

- I també hi ha una sorpresa final, sobre el cavall. Perquè ell, al cap i a la fi, és un home. I el cavall té un punt de mític, té un punt de realisme màgic. Si li diguessis que es posés a parlar, pràcticament ho podria fer. Se'l veu capaç. 

- Em va fer molta gràcia el cavall, perquè encara és més poca-solta que l'amo. 

- Sí, estan fets l'un per l'altre. M'ho vaig passar molt bé escrivint aquesta novel·la. Sempre sol ser així, però aquesta especialment. 

- Lligant-ho amb l'escenari, amb el teu context. Això ho escriu sabent que el Francesc Ribera n'està escrivint un altre, de llibre, sobre Guillem de Berguedà. Potser se li està començant a donar la importància que es mereix, al personatge. 

- Jo diria que encara no hem començat. Si em perdones la pedanteria, diria que amb el Titot hem començat. O el Campillo, també. Però diria que no hem fet ni el 10% del que hauríem de fer. És el primer gran poeta català de la història. Perquè és fill de Puig-Reig, o de Berga, per aquí. No escriu en català, és veritat. Però és català. 

- Ell escriu en occità.

- En provençal, que és una de les dues variants, l'oriental. Una llengua que parlaven fins a Aquitània. Crec que el Duc devia parlar occità occidental. 

- La seva llengua quotidiana, però, la de Guillem, era el català?

- A Catalunya, sí. A fora, suposo que devien parlar en provençal. 

- En això, hi pensava, mentre llegia. En quina llengua devien parlar. 

- És molt probable que amb la reina Elionor parlés en occità occidental, perquè era l'idioma de culte. I sempre tenien una solució bastant fàcil, que era passar al llatí, perquè la gent culta el coneixia. I si llegien Ciceró, l'havien de conèixer. 
 
- Sobre el que descriu al llibre, del coneixement que tenien dels clàssics...

- Això m'ho invento. Però crec que n'havia de tenir força. Passa una mica amb Shakespeare. Havia estat a Itàlia? No ho sé, però havia llegit les obres que en aquella època s'escrivien a Itàlia. Si no, no escriuria Romeo i Julieta. I havia llegit Plutarc, perquè en cas contrari no hauria escrit Juli Cèsar com ho va fer. A través de les seves mateixes obres, n'hi hagi o no una constància explícita, és fàcil de deduir que ho coneix. Amb el Guillem no és tan senzill, però segur que les coneixia. I segur que coneixia el llatí, i a més a més, bé. És elemental en una persona mínimament il·lustrada, i ell ho havia de ser per força. No en va és un dels poetes... no és que fos un poeta de l'època, és que era el millor poeta de l'època. Ni que fos tan brètol o burro com jo, havia de ser una mica instruït, com jo. Jo no els conec en profunditat, els clàssics, perquè no he estudiat mai acadèmicament el tema, però una mica sí. 

- Vostè s'hi sent molt identificat. 

- Home, m'agradaria, però no sóc tan bèstia com ell, afortunadament. 

- Hi ha punts en què es nota molta complicitat amb el personatge. 

- Sí, és un fill de puta que em cau molt simpàtic. El considero un fill de puta i un sanguinari, i aquestes fascetes m'estimo més estalviar-me-les. Però em cau molt simpàtic. I encara et diré més. Fins als vint anys o més enllà, jo patia uns cops d'ira molt perillosos. Una mica com aquella critatura que mata ell al bosc. Que primer ho fas i després dius: què he fet? I el que intento traslladar-l'hi també és la capacitat d'autoeducar-se.

- Li veig un punt molt anarquista, perquè no respecta Déu, ni l'autoritat, ni res. Ho desprecia. 

- És que jo el veig molt així. Com a mínim, de jove, se li en fotia tres pitos tot. L'autoritat, el seu pare, ell mateix. Absolutament tot. Com una mena de cínic total. 

- Sorprèn en una època en què la religió pesa tant. 

- A ell, no. Mires la seva obra i és més ateu que una pedra. I se'n riu tant com pot. 

- Havia de ser una persona molt especial. 

- Sí, un bitxo curiós. 

- Pel que fa al Jordi Cussà, en quin punt es troba? El ritme de creació el té alt, amb Formentera Lady l'any passat, ara aquest, ja en prepara un altre... 

- Sí, estic content. 

- No anava pas a ritme de llibre per any, abans. 

- Bé, això és una mica casual. A vegades, en tens dos o tres d'acabats que no es publiquen, i passa un any que no en surten. Jo no tinc problemes per publicar. En aquest cas, vaig trucar al Jaume Huch, que ja se l'havia mirat, i li vaig dir si li semblava de publicar-la. Era a mitjans de novembre, un bon termini per llançar-la de cara a Sant Jordi. I de cap. I de moment bé, està agradant molt als que se la llegeixen. 

- I ara, està capbussat en un altre projecte. Algun detall?

- Hi ha una cosa que no la vull dir per guardar la sorpresa. Avançaria que estic escrivint un thriller, finalment. Un híbrid entre novel·la policíaca i negra, amb moltes intrigues i assassinats, que passa pràcticament tot a Madrid i voltants. 

- Un gènere que no havia tocat. 

- És un gènere que l'he intentat moltes vegades i no me n'he ensortit mai, per això aquesta vegada, perquè m'està sortint planer. Sempre que tracto aquestes matèries, em comencen a sortir problemes amb els forenses i els policies. No sé mai qui ha d'anar a aixecar el cadàver i qui se l'ha d'emportar. Si et comences a fer preguntes sobre procediment, ets mort. M'estimo més documentar-me sobre Gengiskan, o escriure sobre Alexandre Magne. És que els procediments... quan triguen a fer la prova de l'ADN? Quinze dies? O tres hores? A veure, com va això. A la televisió veus que ho fan en cinc minuts, però gent assessorada em va dir que en tres hores no es fa. I en tres dies, normalment, tampoc. 
 
- Clar, si s'ha de començar a qüestionar coses cada tres pàgines...

- A cada tres línies. Si comences amb el procediment, pares boig. En canvi, en aquesta que estic escrivint, no em preguntis per què, però ho he anat trobant. Segur que sortiran coses, segur que sortiran grapals. Amb les errades, ja hi compto. Forma part del mateix treball i aquí la capacitat de cadascú d'anar-ho veient. Per això, en una de les últimes correccions de la novel·la sobre Guillem de Berguedà, hi vaig trobar un vampir. I a la seva època, els vampirs no existien, hi havia rat-penats, que eren animals, i punt. Els vampirs no existien. La referència eren les làmies, d'origen grec. Uns monstres que s'alimentaven de carn de nens i de sang humana. Ens l'havíem llegit tots. L'autor, l'editor i també l'Albert Rumbo. Ja és la segona que em corregeix, com a historiador, i em tracta molt bé. Se l'ha llegit almenys dues vegades. Ell em diu a vegades que no és de la seva època, però jo li demano que hi faci un cop d'ull. I llavors ho busca tot. 

- Doncs esment a l'Albert Rumbo. 

- Sí, això va venir del Jaume, de quan estava escrivint els contes del bé i del mal, de la Patum. Li vaig dir que necessitava que algú hi fes una repassada patumaire. Em va dir que si era Patum, que parlés amb el Rumbo. I aquesta és una de les coses boniques de la literatura. Vam establir una relació d'e-amistat, amistat per correu. I de tant en tant em ve a veure, xerrem, i em fa unes correccions molt bones. Molt content de fer-ho, mai no li he de demanar dues vegades. L'emprenyo per bestieses i ell ho treballa. I em quedo molt tranquil. Per exemple, em va dir que sí que podia fer servir una església a Sant Pere de Madrona. Tot i això, no em va marcar el vampir. Ja l'espavilaré. (rialles). 

- Així, hi ha quedat al vampir?

- No, en uns primers exemplars encara hi és. A la definitiva, no. Ho vaig trobar al tercer joc de proves, a última hora. Repassant, vaig trobar el vampir i em va fer una mala ganya, això dels vampirs al s. XII... Perquè són del XVII, XVIII, i si m'apures, XIX. Però llavors vaig pensar que hi havia un bitxo que, a Grècia, sí, i vaig trobar les làmies. 

- Parlant de Sant Pere de Madrona, una cosa que pot agradar al públic berguedà és que redescobrirà paisatges. 

- I no els espantarà el sexe?

- Bona pregunta. 

- Jo també puc fer-ne una, de pregunta, no?

- Sí, i aquesta és molt oportuna. 

- Aquesta, me l'he fet dos cops. Em fa por que el sexe no els espanti. Jo sempre faig alguna cosa que m'espanta les vendes. 

- No ho sé. Pot ser. Depenent de a qui, això de les sensibilitats. Jo ho veig bé, que hi sigui. 

- N'hi podria haver una mica menys, però ser-hi, hi ha de ser. Amb aquest personatge. Potser el Titot l'ha escrit d'una altra manera, i no n'hi ha gens. No m'hi ficaré, per descomptat. Déu me'n guard. Perquè això depèn de com enfoquis el personatge, i aquest personatge ho demana. Demana algunes escenes de sexe explícit, clar i català. Ho tinc claríssim. I ja neix de la primera sodomia. Ell neix, és quan el veig i penso: mira'l, aquí el tens, el fill de puta de Queralt.

- I Guillem de Berguedà, on tenia el castell? 

- A Queralt, i es deia Madrona. Sant Pere de Madrona deu venir, precisament, perquè era la capella de Sant Pere al Quer de Madrona. Això es va dubtar durant molts anys. El llibre del Martí de Riquer, que em va regalar el Daniel en pau descansi, crec que encara no certifica on és el castell. Diu que el més probable és que fos a l'actual Serra de Queralt. Un dia, que vaig pujar a Queralt, vaig trobar que el Ballarín, que té aquestes coses...

- Ballarín ho diu, que ell dormia al castell de Guillem de Berguedà. 

- Jo crec que sí. Crec que Ballarín té tota la raó. Li havia dit més d'una vegada que em traspassés els drets de la cel·la. (rialles). A casa seva, diguéssim, al costat de l'església. Em feia molta gràcia aquella caseta sobre la vaga, amb una finestreta. Un dia que vaig pujar-hi, em vaig trobar que, pels seus nassos, havia fet posar una placa al costat d'on vivia que deia allò de en aquest Quer, Guillem de Berguedà hi va tenir el seu castell, i pam i pam. I li vaig dir que això, jo, no ho havia trobat enlloc. Bona cosa vaig haver dit. Em va clavar una explicació de mitja hora o més sobre les formes arquitectòniques dels edificis actuals, com el restaurant. Que si les formes hexagonals són les mateixes que les dels castells. I el que més em va convèncer de tota la xerrada va ser quan em va preguntar: Jordi, sent sincers, si no era aquí, on era? I clar, et poses a rumiar, i dius que sí. Perquè si no fos en aquella serra, hi hauria d'haver restes en una altra banda. O, si més no, els documents haurien especificat on era Madrona, si no era allà. A mi, em va convèncer.