Jordi Puntí: «Tots som, com Xavier Cugat, molts més personatges dels que ens pensem»

Som una ficció feta a mida? Quina part de la nostra vida són giravolts de la imaginació? L'escriptor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) comença amb aquestes reflexions la seva novel·la Confeti, guanyadora del Premi Sant Jordi. Una obra que té com a protagonista un català universal com Xavier Cugat (Girona, 1900 - Barcelona, 1990) músic, director d'orquestra, dibuixant i, per damunt de tot, un gran creador del seu propi personatge. O de més d'un.

Jordi Puntí s'ha capbussat durant prop de 10 anys en la biografia de Cugat i retrata l'aventura d'aquest artista que va fer les Amèriques, va triomfar als EUA, es va casar quatre vegades, va guanyar diners i assaborir la fama, va tenir relació amb figures destacades de la màfia i va morir al Ritz, anys després de tornar a Catalunya. Hi conversem precisament a l'hotel Ritz, on ens parla de la novel·la i d'altres passions seves, com el Barça.

Pot ser que molts lectors no recordin o no coneguin pas el protagonista de la seva novel·la. Qui era Xavier Cugat?

La gent més jove no l'ha conegut. Va ser una figura mundial de la música i l'espectacle, va introduir la música llatina als Estats Units i la va acabar transformant, va ser un actor discutible però molt present i va ser un gran promotor de si mateix. Va saber entendre com funciona la promoció personal i com la publicitat molt sovint t'ajuda a arribar on vols. Era un malalt de l'èxit i la fama. Necessitava tenir els focus a sobre constantment. 

Un malalt de l'èxit...

Per no dir un ionqui, que seria molt negatiu. Necessitava l'èxit per sentir-se viu. Això és una intuïció meva. En una novel·la sempre tens el dubte de fins a quin punt és real o no. En el fons, faig el que fan els biògrafs: interpretar a partir de fets i ho faig a través d'un narrador que és un personatge de ficció.

Del que explica en la novel·la, quina part hi ha de ficció seva i quant hi ha de fets reals?

És clar, està tot barrejat. Hi ha un moment en què el narrador diu: escriuré coses que us pensareu que són mentida i són veritat, i d'altres que van passar de debò i no us les creureu. Probablement, diria que un 80% és veritat i un 20% és invenció. Però el 20% meu és més important, perquè els fets biogràfics al final són un trampolí per a la imaginació. La vida en general no té sentit. Li donem el sentit nosaltres quan construïm el relat i expliquem què hem fet avui. Jo dic que és una antibiografia perquè està feta des de la ficció. El que importa és que tota la construcció et transmeti una època. Cugat també va ser qui introdueix el merchandising.

Expliqui-ho això.

Per exemple, durant un Nadal, el regal de moda a Nova York van ser les maraques, en una hi posava Xavier i en l'altra Cugat. I a casa els nens anaven amb les maraques. Sempre va tenir aquest punt d'invenció. Sobre això de donar sentit a la vida, entén, i per això per mi és un personatge literari, s'adona que quan la realitat el desmenteix i la vida no és tan feliç com voldria, ha de donar-hi la volta i explica una mentida.
 
Una de les coses que explicava és que Caruso el va apadrinar, però sembla que era fals.

Per mi és fals. Quan va tornar a Catalunya, va publicar unes memòries que es titulaven Yo, Cugat. S'havia de titular Mis cinco suegras, però els editors li van dir que no, que no es vendria. Vaig llegir-lo, ja fa deu anys, i explica això del Caruso. Explicava que va arribar sol a Nova York amb una targeta que li havia donat el gran tenor, amb 15 anys, va a l'hotel on viu i li diuen que ja no hi és. I aleshores diu que va dormir algunes nits al Central Park amb el violí com a coixí. És èpic.

I no va ser ben bé així.

Vaig anar als Estats Units, començo a remenar dades i veig que això és mentida. El seu germà ja hi vivia, ell hi arriba amb la resta de la família. Ell no va escriure la seva biografia, sinó una novel·la. I escriure una novel·la sobre una novel·la és molt complicat. I el que faig és inventar-me un personatge que es miri aquesta vida i ens pugui explicar què és veritat i què no. Però sempre amb aquest punt de dubte.   

"Per mi, hi ha un moment definitori en la vida de Cugat que és quan decideix posar-se perruca, el 1942. Aquest dia passa de persona a personatge"

L'escena primera de la seva arribada a Nova York amb vaixell des de l'Havana és real? Ell toca el violí, el capità el convida a un sopar i fa un petit concert on ell té la punyeteria de tocar l'himne dels EUA, ja que és 4 de juliol. 

Aquest és un bon exemple per explicar això. El que és real és que ell viatja aquells dies concrets de l'Havana a Nova York. Tinc la fitxa d'entrada a Ellis Island, amb tota la família. Jo em vull imaginar què passa en aquell viatge. Sé quin vaixell és. Estan a primera o a segona? A segona perquè no tenen un duro. I a partir d'aquí vaig construint. El 4 de juliol! Cugat toca l'himne. No sé si ho va fer, però és prou murri per fer-ho. En el fons el que m'interessa no és tant la veritat com la versemblança.  
 
Va arribar com a violinista, després va mostrar-se com a caricaturista. Va dirigir l'orquestra del Waldorf-Astoria. Quantes vegades es va reinventar?

Molt sovint. Era un gran supervivent. Hi ha un canvi per mi definitori, que és quan es posa perruca, que deu ser cap al 1942. Ja no se la traurà mai més. És quan li comencen a dir Cugi, que és Fred Astaire qui ho fa primer. Aquest dia, passa de ser una persona a ser un personatge. 

Curiós.

La perruca, el gos chihuahua, l'americana de color vermell amb solapes negres. Són coses que va repetint sempre. Per què? Pensem que en aquella època no hi ha tele. La gent que té diners segueix les orquestres a l'hotel. Els qui no tenen diners, les escolten per la ràdio. Ell, cada dissabte a la nit, té una hora de ràdio nacional junt amb Benny Goodman. Després se'n van a tocar a l'hotel, on se sopa i s'estan fins a la matinada. A moltes cases, la gent que no té diners, aparta les cadires del menjador i balla. Després van al cine i el veuen a la pantalla. I tothom el reconeix. Als EUA, avui dia, tothom que té més de 40 anys sap qui era Xavier Cugat. Després, als anys 80, torna aquí i fa una nova reinvenció. Apareix en un moment en què està en la decadència absoluta, però aquí l'entrevista tothom, surt a la televisió, se'l rifen. 

Què va aportar a la cultura nord-americana? Abans deia allò de la música llatina. 

Ell va començar amb la música clàssica. Vol ser un geni, veu que no ho és i es va adaptant a la música popular amb una orquestra. En un primer moment, toca amb violins, amb ressons de sarsuela. Un dia veu que això queda antiquat. Benny Goodman introdueix el swing. Ell era el rei de la rumba i veu que Goodman ho revoluciona tot amb el swing. I fa la gran troballa, que és introduir congues i maraques, música cubana que introdueix en els ritmes tradicionals americans. I d'alguna manera, els suavitza, els fa més dolços perquè la societat nord-americana els entengui. Els despulla d'aquesta cosa més africana i els fa més comprensible. Però l'escolten tocar i troben que és d'un gran exotisme. 

Com era la seva orquestra?

Té músics cubans, mexicans o porto-riquenys, però sobretot cubans. Estan amb ell un temps i després munten la seva pròpia orquestra o es fan solistes. Un cas molt clar és el de Nilo Menéndez, el pianista. Toca amb ell i compon una cançó de la qual de seguida se'n fan versions en anglès, Aquellos ojos verdes. No té ni un músic negre. Al Waldorf encara no hi poden anar. Però hi haurà un moment en què veu que ha de tenir músics negres, sobretot per a les gires europees, on és una novetat. Sempre va trobant alternatives.  

"Cugat no era un geni, però era un 10 en promoció personal"

Curiós el que diu que es va adonar que no era un geni.  

Bé, és un 10 en promoció personal. Com a actor era pèssim. En les orquestres, sabia triar bons músics. En això era molt bo.

Cugat va entendre Amèrica de seguida.

Sí, és un self made man. Forma part d'aquella estirp molt nord-americana que no els fa res explicar que es van arruïnar per poder tornar a dir que després ha tornat a guanyar milions. Saber tractar amb la màfia...

Li ho anava a dir. Un capítol especialment atractiu de la seva biografia és la seva relació amb la màfia. Havia explicat que va conèixer Al Capone. Això era una invenció, oi?

Segons la meva apreciació no és veritat, per lògica cronològica. Ara bé, sí que és veritat que si tu volies treballar en el món de l'espectacle i els casinos, havies de tractar amb gent que tractava amb la màfia. A l'oest predominaven els jueus i a l'est els italians. A Nova York hi havia Frank Costello, a qui sí que va conèixer. Costello va ser un dels membres de les grans famílies que es van reunir a l'Havana i decideixen matar Bugsy Siegel, que és l'home que contracta Xavier Cugat per actuar en la inauguració del Flamingo, el primer gran casino de Las Vegas. Aquestes relacions hi són. Però ell no en té prou amb això. Ha de ser Al Capone, perquè és el que tothom coneix.  

Amb Bugsy Siegel eren pràcticament veïns, pel que explica en la novel·la.

Era una època en què Hollywood encara s'està construint. Cugat vivia al costat de James Stewart. Bugsy Siegel volia viure al costat de la jet-set i es va fer construir una casa allà, a 10 minuts a peu de la casa de Cugat. El vincle entre molts artistes i la màfia era habitual en aquells anys. De fet, crec que continua sent molt habitual. Cugat coneixia bé Bugsy i també a la seva amant, Virginia Hill, que acabaria marxant amb els diners i es refugia a Suïssa, i no torna ni per l'enterrament. Aquesta és una cosa que passa sovint en la vida de Cugat, que estires un fil i et trobes amb una altra història que donaria per un altre llibre. 

Durant la Guerra Civil, quan ell ja vivia als EUA de feia anys, va mostrar alguna simpatia per algun bàndol?

Ell està sobretot al servei del negoci. I com més gran es fa, més conservador és. Quan ve aquí, tot i que ha tingut una vida dissipada, s'escandalitza per determinades coses. És un senyor gran, de 80 anys, i viu els anys del destape i s'escandalitza. Políticament, hi ha un moment, durant la guerra, en què se significa a favor dels republicans perquè té els pares vivint a la Bisbal de l'Empordà i els vol treure, que ho aconsegueixen i els tornen a dur a Cuba. Cugat fa als EUA una cosa que fan totes les orquestres quan actuen, que és fer shows pensant en els soldats destinats al front durant la Segona Guerra Mundial. Durant la Guerra Civil, Cugat farà alguna menció a la Brigada Lincoln, que agrupa els nord-americans que van a lluitar a Espanya del costat de la República. Però quan la cosa s'inclina cap al bàndol franquista, fa un concert amb cançons dels dos bàndols. I celebra el Día de la Raza el 12 d'octubre, que després serà el dia de Colom. 

I quina actitud manté amb el franquisme?

Ell vindrà a actuar algunes vegades, però amb distàncies. No es compromet. No he trobat enlloc posicionaments en favor o en contra de Franco. Quan ve l'any 1962, amb la seva dona d'aleshores, Abbe Lane, i actuen a la Monumental, es presenten mil persones a rebre'l a l'aeroport. Quan no havia actuat allí des de feia 30 anys. Un periodista li pregunta com és que ha vingut. I Cugat respon una cosa que crec que duia preparada: "Vinc a recuperar els dòlars que els EUA han donat a Franco", referint-se als diners que va rebre el règim dels EUA. Fa una broma que posa una mica el dit a la nafra.  

Va conèixer Ronald Reagan, com ell explicava?

Suposo que sí. Estant a Hollywood, crec que sí. Molta gent es trobava en festes i ell hi anava amb l'orquestra.  
 
Va viure els darrers anys al Ritz de Barcelona, on som ara.

És un home que en aquell moment ja està de baixada. Quan als EUA acabes actuant a Las Vegas o Atlantic City, vol dir que malament rai. Ja has entrat en la via morta de l'espectacle. Explica també com va descobrir a la cantant Nina. A Las Vegas els casinos no tenen rellotge. El temps ha desaparegut i és una mena de territori on vius sense temps. És una bombolla. En canvi, la seva dona, Charo Baeza, se separa artísticament d'ell i comença a fer gires per tots els EUA. Ell veu que allí ja no pinta res i escriu una carta a un amic seu d'aquí i li demana que li busqui una casa a l'Empordà, que es vegi el mar i sense cases al davant. Però ve cap al Ritz. En realitat, el que vol és vida d'hotel. Baixar als salons i trobar-se l'un i l'altre.

"Cugat torna a Catalunya en un moment en què necessitàvem catalans universals i ell ho viu com una manera de tornar a ser important"

Ell torna en un moment en què ja s'ha iniciat la represa després del franquisme.

És una societat canviant que està necessitada d'ídols. Necessitàvem catalans universals. I ell ho viu com una manera de tornar a ser important. Esmorzava a l'habitació i baixava i es trobava cinc persones esperant-lo, una per un autògraf, un per regalar-li no sé què... 

Explica també com va descobrir a la cantant Nina. Ja és un moment dels darrers anys.

Però la Nina no deixa de ser un episodi enmig de molts altres. Ella ho ha definit molt bé en dos o tres llocs. Jo no l'he entrevistada. Per ella forma part d'una època molt passada. Probablement es va sentir utilitzada. Ell potser va jugar a l'equívoc amb aquest episodi. Quan inaugura una exposició de dibuixos i caricatures a Girona, ja amb 89 anys, fet una piltrafa, hi arriba amb un Rolls-Royce i dues models negres que ha contractat i el porten de bracet. 

Quan diu que Cugat va crear el seu personatge, d'alguna manera no és el que fan tots els éssers humans? Tots intentem posar-nos una perruca.

Sí, una perruca abstracta. Jo crec que tots som molts més personatges dels que ens pensem. És aquest perfil una mica empordanès. Ara mateix, tenim l'Albert Serra, que es crea un personatge que portes enfora és una cosa, i de portes endins segur que n'és una altra. Però en general, a la vida quotidiana tots ens anem fent pel·lícules. No som una sola persona, som moltes persones. A casa som uns, en relació amb la feina som uns altres, amb els veïns igual. Una vegada em va passar una cosa amb un cambrer que em va cridar l'atenció. Hi tenia molt bona relació, però una bona relació de barra. I un dia em diu: a veure si un dia anem al Barça junts. Home, parlàvem del Barça, però mai m'hauria passat pel cap anar-hi amb ell perquè jo potser hi vaig per una banda i ell per una altra. Mai hi vam anar. Imagini's ara amb tots els altres àmbits, en els jocs de seducció, amb el sexe. Tots ens construïm un personatge. 
 
Creu que Cugat va ser bona persona?

Sí, crec que sí. Crec que no era envejós, cosa que en aquell món ja és molt. Crec que era bona persona en la mesura en què ajudava els altres, era generós. Però amb aquest rerefons de jo, jo i jo. Yo, Cugat és el títol de les seves memòries. I l'epitafi de la seva tomba, a Girona, diu: "Cugat, que va viure".

Què més ha après escrivint el llibre?

Sempre s'aprèn. Si vas a un altre país has d'entendre que les relacions personals en un ambient de treball, posem per cas, són diferents de les d'aquí. Els nord-americans, per exemple, no els costa gens preguntar-te quant guanyes. Fas una trobada per primer cop i marxes amb quatre targetes de visita que te la donen perquè sàpigues on viuen. Perquè on vius a Manhattan diu moltes coses. Si ets a l'East Side o al West. També em va sorprendre molt que quan et conviden a una festa et diuen que durarà, per exemple, de 7 a 9, i és així. Vol dir que fins i tot l'oci pot ser vist com un negoci. El poeta Walt Whitman, que defineix el ritme urbà de Nova York, diu: "Soc enorme, continc multituds".   

"No hem fet el dol pel Messi, no hem entès que era una transició, un dol sempre és una transició. I s'hi ha afegit la motxilla d'uns deutes i mala gestió brutals"

Permeti'm que li faci altres preguntes. Parlant de realitat i ficció, vostè que és un expert en el Barça, creu que el club està pagant els excessos d'il·lusió de Laporta?  

Crec que estem pagant aquests excessos, evidentment. Però crec que és una conseqüència d'altres coses. No hem fet el dol pel Messi, hem viscut 10-12 anys, potser més, amb un jugador que ens ho arreglava tot. No hem acabat d'entendre a nivell futbolístic que era insubstituïble i que potser s'havien de buscar fórmules diferents, i no hem entès que això ha de ser una transició. Un dol sempre és una transició. 

Està bé això.

Si, a més, s'hi afegeixen problemes econòmics d'una junta anterior, el trasllat a Montjuïc, un contrast per mi massa bèstia entre jugadors grans i joves... Jugadors grans que tenen unes ganes de guanyar relatives. Lewandowski primer molt bé, però ara ja no ens el creiem tant. I crec que tot això agreuja el fet que no pots estar pensant que passaran tres o quatre anys que potser no guanyarem res, però estem creant alguna cosa. No, els problemes econòmics necessiten que estiguis a la Champions, que guanyis i tinguis presència de cara als anunciants. Una tempesta perfecta. Afegint-hi el tema de l'entrenador. Fitxen Xavi pensant que sigui un Guardiola i això és pensament màgic. La realitat és que no sabíem com sortiria, com tampoc en el seu moment amb Guardiola. Quan encara no havien fitxat Xavi, TV3 passava partits de la Lliga de Qatar perquè veiéssim com entrenava. Si us plau, no ens interessa. O ens posaven partits de Messi al Paris Saint-Germain. Al Madrid li va passar igual amb el Cristiano. Però al darrere hi havia calés. Aquest any només han fitxat Bellingham, però els ha solucionat la Lliga. Aquí no tenim això, al contrari, tenim una motxilla de deutes i mala gestió brutal. 

Va escriure Tot Messi i més. Quan se'n va el millor, és inevitable passar a la penombra?

Sí, entendre que durant tres o quatre anys havíem de reconstruir. Cosa difícil de fer des de Montjuïc, on els socis no hi van i és molt més fred. L'opció de tenir un entrenador que se n'anirà a final de temporada és molt arriscada. Vivim massa del pensament màgic i el futbol, ja pots anar fent travesses que si no t'entra la pilota, ja veus. Em fa patir també que hi hagi jugadors joves als qui estiguem cremant mentalment.

"La gent que ve de països on hi ha més d'una llengua, com els sud-americans que parlen quítxua o aimara, no tenen problema per aprendre el català"

Un dels seus llibres, Els castellans, retrata les transformacions viscudes al seu Manlleu, amb una nova immigració. Ara la immigració ha esdevingut un tema central en el debat públic. Com veu aquesta nova societat catalana i com afronta el problema de la integració?

Per mi, és un problema que no ha deixat d'existir mai. El que passa és que si el país va bé econòmicament, tothom està content. La intenció d'Els castellans era explicar que allò que ens estava passant sobretot amb la població magribina a Manlleu ja ho havíem viscut amb la immigració espanyola. Amb dues diferències essencials: la llengua i la religió. En el tema de la llengua, qui ha volgut, més o menys, ha pogut fer una integració. I amb la religió no hi havia problema. Ara, amb la nova immigració africana, amb la subsahariana, és diferent. Si no es necessita de manera essencial per viure, el català serà sempre subsidiari. La religió és l'autèntic cavall de batalla.
 
I què creu que s'hauria de fer?

S'hauria d'intentar fer un reajustament perquè qui arriba s'adapti a les circumstàncies. En una societat laica, s'ha de fer entendre amb aprenentatge, amb educació, amb acceptació de la diferència però no convertint-ho en un greuge i un conflicte. Vivim en un moment complicat, però si no es fa el gir d'integració màxima i alhora acceptació de la diferència, malament. La cultura francesa avui dia, sense tota l'herència de la colonització, sense les veus que venen del Magrib, no seria res. Ho veiem a Anglaterra, amb tota la colònia que ve de la Commonwealth. En la mesura que passem d'aquella primera generació a una segona en què ja es poden expressar en català i poden fer de mediadors entre pares i veïns. La situació requereix paciència i comprensió, però no és fàcil. A Els castellans volia explicar això. Hi ha la metàfora dels pisos de Can Garcia, on vivia tota l'emigració espanyola, i després la magribina, pisos que ja no existeixen.

Què va passar?

Es van aterrar. La manera d'integrar no és crear guetos i creant pisos pastera, sinó destruir-los.    

La immigració és un repte també pel que fa a la continuïtat de la llengua. Comparteix els plantejaments més pessimistes? 

A mi em fa patir molt. Hi ha un pessimisme real perquè no deixem de ser una llengua petita sense un estat al darrere. Però a mi m'inquieta més la gent que fa 30 anys que viu aquí i continua sense acceptar el català que la gent que arriba. Perquè els que arriben tenen altres prioritats i ja l'aprendran. I hi ha una altra cosa: la gent que ve de països on hi ha més d'una llengua, penso en els sud-americans que parlen el quítxua o l'aimara, no tenen cap problema per aprendre el català. És una llengua més. No li donen aquesta càrrega ideològica que té el castellà, per exemple, per molts argentins, per molts peruans. Si són de classe mitjana alta, mai l'aprendran. Penso en el meu sogre, educat en una escola de La Salle al Perú, i tenien els llibres de l'editorial Bruño amb què jo també vaig estudiar a La Salle. I s'hi transmetia la història del conqueridor. Que és la ideologia que està transmetent el PP ara, i Vox. A tots ells els costarà molt parlar en català. Als més joves potser no tant.