Amb la mort convertida en matèria primera del llibre, Espinàs ja explica a l'inici del llibre que els funerals no són només un lloc "trist sinó, sovint, incòmode", fet que va poder palesar a la cerimònia d’un bon amic, on Espinàs va tenir una sensació especialment estranya. “Com si no fos el seu funeral, sinó un espot mal dissenyat de la mort en general”. Arran d’aquestes sensacions, l’autor es va dir que valia la pena “repassar” tot allò que es produeix al voltant de la mort, i així és com va començar el llibre.
Un mort "molt viva"
Coberta de «La vella capitana» Foto: La Campana
Lluny de la transcendència, Espinàs munta un collage de “visions, estampes i angles” des dels quals mirar aquest tema tan “complex” i, al seu parer, massa desterrat de la conversa pública. "La mort pot ser molt viva", reivindica, i se’n pot parlar de moltes maneres, “amb tendresa, angoixa o amb un punt d’ironia”. El llibre també trenca l’antagonisme clàssic entre la vida i la mort com entitats separades: “dos enemics que no ho són tant”. L'autor defensa que la mort és “molt més que deixar de viure”, i exposa com va anar descobrint que la mort existeix a tot arreu.
Abundant en el tema, Espinàs tampoc esquiva parlar de la seva posteritat, com a escriptor. “No hi pensat mai, ni en la personal ni la literària”. El seu llegat no l’ha preocupat mai, assegura aquest convençut que després de la mort ve, simplement, “la inexistència”. I hi afegeix, recorrent de nou a la ironia: “Si no m’ha preocupat la vida mentre la vivia, com em pot preocupar quan no hi seré i no dependrà de mi en absolut. No tinc cap ambició de perdurar”.
