"Passarem els polítics aquí presents, passaran els partits aquí representats, cauran règims i en sorgiran d’altres de nous, però el fet viu de Catalunya subsistirà". Això és el que va dir un jove Francesc Cambó a Alfons XIII en la seva famosa visita a Barcelona, l’any 1904. Una frase que conté l’esperit de la darrera obra de Josep Maria Forn (Barcelona, 1928), i que fa més present –i més real que mai– el somni del poble català: la independència.
 
La pel·lícula, presentada aquest dimecres a la Filmoteca de Catalunya, és un relat que viatja per fets històrics fonamentals, des del 1904 i fins als nostres dies, tot subratllant la incessant lluita del poble català i, també, posant de relleu una innegable capacitat de resistència. El document combina ficció i arxiu amb el fil conductor de l’obra poètica de Ventura Gassol, sempre amb la visió personal del cineasta.
 
Un mosaic emocional de pel·lícules anteriors i arxiu

Per fer possible El somni català, Forn s’ha valgut de la seva pròpia filmografia, a través de retalls de les seves pel·lícules, de material d’arxiu i d’un fort component emocional que exerceix de fil conductor, representat en la veu en off de Montserrat Carulla. Entre les personalitats que se succeeixen a la cinta trobem Adolfo Marsillach, Mario Gas, Abel Folk o Juan Luís Galiardo, així com les aparicions, en imatges d'arxiu, de Maria Aurèlia Campmany, Francesc Macià o Primo de Rivera.
 
La història va donant forma a la identitat catalana amb una repassada sobre fets com l'assalt de militars de l'exèrcit a les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya (1905), la prohibició del català per part de la dictadura de Primo de Rivera (1923), els assassinats de Francesc Layret (1920) i "El noi del sucre" (1923), els fets de Prats de Molló (1926), la proclamació de Macià de la República Catalana (1931), l'ocupació de les tropes franquistes (1938-1939), la detenció i afusellament de Companys (1940), la Transició o l'11 de setembre de 1977.
 
El recorregut culmina amb les manifestacions més recents del catalanisme cívic, amb les grans mobilitzacions de 2012, de la Via Catalana (2013) i la V (2014). Cent deu anys d’història presentats de manera entenedora, directa i poètica, construïts a mode d’epitafi cinematogràfic i polític, motiu pel qual el film és dedicat als seus propis néts.