Un dels noms dels dies del Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya és, sens dubte, el de Laia Costa. Coneguda a casa nostra per ser un dels rostres de Polseres vermelles, aquest dijous ha presentat a Sitges la pel·lícula Victoria, una producció alemanya que deixa sense alè. En sessió de primera hora, encara amb l'estómac buit, l'Auditori de l'Hotel Melià ha viscut la projecció d'un film que és definit per dues paraules: valentia i ofici. A tots nivells, tant de la part tècnica, de la creativa, com de l'artística i l'actoral. El nivell de detall i perfecció, pel que fa al cas, és màxim.
Rodada en un únic pla seqüència, Victoria es centra en dues hores i vint minuts de la vida d'una jove immigrant pel barri de moda de la part oest de Berlín, Kreuzberg. Són les quatre de la matinada i ella, Victoria, coneix, a la sortida d'una discoteca, quatre joves amb qui compartirà les properes hores. La càmera com a testimoni directe de tot el que parlen, senten, festegen i viuen. I una experiència que farà que la seva vida pateixi un gir total, evidenciat quan ella interpreta el Mephisto Waltz de Liszt, al piano de la cafeteria on treballa. Un vals enèrgic sobre una de les representacions de Satanàs del folklore alemany.
La catalana Laia Costa, protagonista de «Victoria»
Quan el descens als inferns és una victòria
És un gir anunciat de manera magistral, tètric i revelador d’un descens als inferns que ja no tindrà aturador. Un moment que fa de baula. A l’inici del film, però, res fa sospitar que Victoria serà el que acabarà sent. Escenes de joventut, mil vegades vistes abans, amb una jove solitària de festa, en una discoteca. Una mica d’alcohol, i unes amistats fugisseres. Això és tot. A partir d’aquí, una llarga estona, a temps real, de coneixença, de diversió, també de flirteig. De compartir la solitud, que és del que tracta aquest drama enverinat.
El final, però, és una altra cosa. És fer encara més complexa la pirueta, deixar les converses insubstancials del principi per anar de cara a barraca. Del trànsit d'uns joves nocturns passem al neguit i a la pressa. A notar angoixa, a plorar amb Laia Costa, amb la veritat d'una actuació que mereix tots els elogis i el ressò possible. Per complexa i perquè cal un nivell de tècnica sostinguda, de variabilitat, de coreografia, que només pot ser equiparable en algunes, poques, obres teatrals.
Poques paraules es poden afegir a la sensació de veure aquesta Victoria. Simplement, cal veure-la per gaudir de la valentia de Sebastian Schipper, un director que gosa oferir un únic pla seqüència de més de dues hores, com si res. Minuciosament construïda i planificada, amb un crescendo que acaba sent molt dolorós, gràcies a una esplèndida Laia Costa, a un director com Schipper i a una música que només podia composar un talent com el de Nils Frahm. Triplet, talent... i victòria.
