El Gran Teatre del Liceu ha iniciat la temporada 2025-2026 amb un títol tan insòlit com sorprenent: La guineuta astuta (1924) de Leoš Janáček (1854-1928). Pocs mesos després de l'estrena d'una òpera d'un compositor de vuitanta-vuit anys com ho és Benjamin at Portbou d'Antoni Ros Marbà, ara ha arribat al Liceu la posada en escena de l'esmentada òpera txeca que va ser estrenada, el 6 de novembre de 1924 al Teatre Mahen de Brno, quan Janáček ja era un home de setanta anys. A diferència de l'òpera de Ros Marbà, però, La guineueta astuta ens posa dins de la categoria de cant del cigne. Això és: de l'obra artística que és o vol ser el testament vital i estètic del seu creador.  

Definida com a rondalla, conte, faula, poc s'ha dit que quatre mesos abans de l'estrena de La guineueta astuta, havia mort a Kierling (Àustria) l'escriptor Franz Kafka (1883-1924). No estem dient, en absolut, que Příhody lišky Bystroušky, títol en txec de La guineueta astuta, hagi de ser llegida sota el rang d'allò kafkià, però no és desencertat aproximar-se a l'òpera de Janáček com una paràbola com la que pot ser, posem per cas, La Metamorfosi (1915) de Kafka. Això és: una forma consistent en el relat d'una rondalla del que se'n deriva un ensenyament o tema que no és l'explícit. 

Més enllà del fet que el compositor de Hukvaldy (Moràvia) va trobar la seva font d'inspiració en una novel·la en tira de còmic de Novel·la en forma de còmic de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, en l'estudi de l'etologia i, especialment, en la seva fracassada experiència amorosa amb Kamila Stösslová (1891-1935), l'obra és una perla de saviesa del que és la vida, amb la seva inexorable caducitat humana contraposada a la força de la natura, i en la que se'ns imposa un requisit: el retorn a la simplicitat a través de la llibertat i la veritat personals.

Ha sorprès força que el Liceu hagi iniciat la temporada amb un títol d'aquestes característiques, però no és menys veritat que la filosofia que desprèn aquesta deliciosa òpera s'ajusta com anell al dit a un moment de la nostra història on, col·lectivament, ja que no és que sembli que haguem perdut el nord, si no directament l'hem perdut. És en aquest context en què l'art amb majúscules, i demano disculpes al lector que li pugui molestar l'ús d'aquesta expressió, té tota la seva raó de ser. 

Ara bé. Aquesta potencialitat pot tenir el seu escull en forma de problema quan es produeixen desencaixos artístics entre allò musical i allò escènic. O, cosa que és el mateix: quan la música ens parla d'una cosa i l'escena no es posa al servei d'aquesta música, sinó que és un pretext per crear un altre espectacle. És el que ha fet el director d'escena Barrie Kosky (Melbourne, 1967), en aquesta coproducció del Liceu amb la Bayerische Staatsoper estrenada ja fa tres anys, on s'oblida de l'original com també d'aquesta immensa lliçó de saviesa associada als ordres còsmic i natural. Kosky aposta més per una recreació de l'obra original que de la mà d'una escenografia de telons de Michael Levine i un extraordinària il·luminació de Franck Evin assoleix estampes de gran bellesa estètica, però també moments desconcertants per alguns espectadors en trobar-se a faltar més elements d'encaix entre la història original amb allò que hi afegeix Kosky. És aquest el cas de l'enterrament del primer acte que només podem desxifrar des d'aquesta lectura de cant del cigne del compositor.

Qui sí que ha sabut estar al servei de la voluntat expressiva d'aquesta òpera, que algú ha arribat a definir com orquestral amb una presència secundària dels cantants, ha estat el director d'orquestra Josep Pons que n'ha llegat una lectura on ha posat al descobert els grans actius actuals d'una Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu que ha brillat en els moments orquestrals. Això suposa, un cop més, motiu d'orgull dels melòmans catalans del gran instrument orquestral del teatre. El cor, per la seva banda, amb menys protagonisme que l'orquestra, va complir el seu paper acompanyat d'un eficient Cor Infantil de l'Orfeó Català.

En l'aspecte vocal no podem deixar d'esmentar els grans treballs del baríton suec Peter Mattei (Guardabosc), de la soprano russa Elena Tsallagova (guineueta) i de la mezzosoprano irlandesa Paula Murrihy (guillot). Si bé Mattei s'emporta l'aigua al seu molí en oferir una magnífica recreació del personatge acompanyat d'un preciós instrument vocal, el fet que Tsallagova i Murphy no disposin d'instruments vocals tan excelsos com el del seu company, no impedeix que no ofereixin unes recreacions plenes de màgia i encís. Més que correctes han estat les contribucions de la resta de solistes, si bé la lectura de Kosky fa que, a vegades, quedin ja no en un segon, sinó en un tercer pla.

En un inici de temporada, però, s'imposa un ordre d'esperança i de veure les coses en positiu, més enllà que aquest cronista, sense negar la bellesa plàstica d'algunes escenes, hagi quedat una mica fred per la superficialitat de la proposta. I és que aquesta òpera és d'una profunditat aclaparadora. La guineueta astuta composta, igual que el Quartet de corda núm. 2 «Cartes Íntimes» (1928) o Kàtia Kabànova (1921), a conseqüència de l'esmentada relació frustrada amb Kamila Neumannová ens posa al bell mig de la qüestió de la dimensió del desig humà, a vegades exacerbat des dels nostres egos, en contraposició a la realitat. Estem al davant, en definitiva d'allò apuntat per Luis Cernuda a La realidad y el deseo, però també del ressonant missatge d'obres que ens parlen d'una lliçó de vida. És la lliçó de vida que trobem a la pel·lícula, posem per cas, Ciutadà Kane d'Orson Welles, a l'oratori Les estacions de Franz Joseph Haydn, al llibre El fin es mi principio de Tiziano Terzani o en el conegut conte català popular El plat de fusta. Lliçons de vida que en la nostra societat mercantilitzada, cansada i autoexplotada fins a l'extenuació semblen haver perdut tant la seva raó de ser com el seu sentit. Més enllà de Kosky, però, La guineuta astuta segueix sent una lliçó de saviesa. 

La guineuta astuta de Leoš Janáček

• Llibret de Leoš Janáček basat en la història de Rudolf Tesnohlídek.
• Direcció escènica: Barrie Kosky. Escenografia: Michael Levine.
• Vestuari: Victoria Behr. Il•luminació: Franck Evin.
• Direcció musical: Josep Pons.
• Intèrprets: Elena Tsallagova, Paula Murrihy, Peter Mattei, David Alegret, Sara Bañeras, Mercedes Gancedo, Alejandro López, Anaïs Masllorens, José Manuel Montero, Roger Padullés, Milan Perišic, Mireia Pintó. Cor Infantil de l'Orfeó Català. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Gran Teatre del Liceu. Del 21 al 30 de setembre