18
de desembre
del
2023
Actualitzat
el
19
de març
del
2024
a les
18:35h
Ha estat una Marató excel·lent. L'edició d'enguany del programa solidari de TV3 haurà servit no només per recaptar diners per la salut reproductiva i sexual i sensibilitzar sobre el tema a un públic molt ampli, sinó també per tenir un retrat preciós del context social actual: tot el que està mínimament vinculat amb el feminisme continua espantant un nombrós exèrcit d'homes fets i drets, i la feinada col·lectiva que tenim al davant en aquest sentit continua sent ingent, si volem sobreviure com a espècie.
Trobem molts exemples d'aquest context a Twitter, però també als grans altaveus nacionals. L'endemà de La Marató, a RAC1, Josep Martí, Miquel Sàmper, Màrius Carol i Teresa Cunillera (persones amb perfils no tan diferents, per cert) han assenyalat insistentment el cadàver del marcador d'enguany, han aprofitat el declivi en la recaptació per acusar (amb eufemismes diversos) el programa d'ideològic, i han qüestionat l'encert d'organitzar una Marató sobre aquest calaix de sastre tan estrany i confús que és la salut reproductiva i sexual. Mònica Terribas no donava l'abast tapant vies d'aigua.
No és la primera vegada que La Marató engloba diverses casuístiques sota un únic paraigua. Malalties minoritàries, dolor crònic. Tot i l'extrema gravetat d'algunes d'aquestes malalties, també es podria haver considerat que eren temàtiques massa genèriques o sense una protagonista clara. Però, és clar, en aquests casos no s'hi barrejava la qüestió de gènere i, per tant, no va haver-hi un debat posterior. Ja ens semblava bé. No sortíem l'endemà a queixar-nos del dolor crònic, perquè el dolor crònic no havia posat en dubte la nostra masculinitat ni ens havia fet reflexionar sobre els nostres privilegis. Tot encaixava en el marc d'una Marató convencional.
Aquest any no ha estat així. La salut sexual i reproductiva obligava l'espectador a passar per una estació intermèdia abans de fer el donatiu. Una estació en què es veien coses que molta gent no volia veure, realitats incòmodes, mons paral·lels que posaven en dubte el món en el qual hem crescut. I molts espectadors, sobretot els d'unes generacions tradicionalment actives amb La Marató, s'han negat a passar per aquesta estació o han girat cua de manera inèdita tan bon punt n'han trepitjat l'andana.
Segur que aquesta espantada no és l'únic motiu pel qual La Marató d'enguany ha acabat amb els pitjors números dels últims 14 anys. Seria estúpid reduir-ho tot a una sola causa (les butxaques dels catalans estan canviant, però és que també van canviant els temps, en general). Tampoc hi deu haver ajudat l'estratègia comunicativa que durant aquestes setmanes s'ha seguit per promoure l'edició, molt pobra una altra vegada, amb una emoció inexistent i una creativitat que malauradament ja fa molts anys que ha desaparegut dels impactes comunicatius de La Marató.
Tot i això, però, podem estar molt satisfets del que ha passat. La Marató del 2023 acabarà sent una bona notícia per a aquest petit país que tan sovint presumeix de ser fantàsticament empàtic i progressista, però que encara té un llarg camí al davant. Diumenge es va fer un pas endavant que amb el temps agrairem: vam aprendre, vam ser solidaris i, sobretot, vam calibrar una mica millor en quina societat vivim. Sí, aquesta pot haver estat la millor Marató de la història.