Rosa Gasol és una de les millors especialistes en conservació i restauració d’art. Ha estat professora d’aquestes matèries, ha treballat a l’oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Ha impartit en diverses universitats, com a la UAB i la UB. Gasol va ser una de les ponents en la jornada organitzada pel Congrés de Cultura Catalana sobre les pintures murals de Sixena.

La jornada es produeix just després que el MNAC hagi comunicat la incapacitat tècnica per efectuar el trasllat i el govern de l’Aragó hagi exigit l’execució forçosa de les obres abans de set mesos. Conversem amb Rosa Gasol entre dues taules rodones a la seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Vostè va ser de les científiques que ha estudiat a fons les obres de Sixena. Això era als anys noranta.
Des del punt de vista tècnic, sí, perquè vaig fer un estudi d’anàlisi de materials de les pintures i sobre la història de conservació de tot el conjunt. Hi havia hagut estudis des del punt de vista de la història de l’art, però no tant des de l’enfocament dels materials, dels pigments, dels aglutinants que es fan servir per pintar, i després des del punt de vista de la conservació, sobretot de com es van malmetre arran de l’incendi patit durant la Guerra Civil. Va ser el 1996 a partir d’un màster que vaig fer al Courtauld Institute de Londres. Va ser el director del departament de Pintura Mural del Cortauld Institute qui m’ho va suggerir.

Després va fer la seva tesi doctoral sobre Sixena.
A Londres vaig fer un màster. La tesi, que s’ha publicat, va ser sobre la tècnica de la pintura mural a Catalunya i les fonts artístiques medievals. És la pintura mural d’època medieval en l’àmbit de la Corona d’Aragó. Un dels capítols és sobre Sixena. No tota la tesi és sobre Sixena. La idea era fer una història de la tecnologia artística d’època medieval a Catalunya, que no estava feta. Per fer una història de la conservació has de fer una revisió de totes les èpoques, de les alteracions i degradacions, dels atacs al patrimoni, etcètera. Fas tot el recorregut vital d’aquesta pintura.     

Vostè forma part de la història d’aquest patrimoni. Va ser una de les especialistes que va intervenir en el judici de primera instància a Osca. Estem parlant de fa molts anys. 
Hi havia diferents perits. Alguns parlaven des del punt de vista de la història de l’art. Hi havia Mireia Mestre, que és la directora del Centre de Restauració, en aquell moment era la cap de l’àrea de Restauració i Conservació del MNAC, i jo aportava el testimoni com a especialista del MNAC.

Què recorda de l’experiència?
Recordo que em van tenir una hora explicant què era una pintura mural, què havia passat durant l’incendi i com es trobava la pintura. I al final, sembla que l’única conclusió que va extreure la jutgessa era que es podien moure les obres sense cap problema. Vam exposar els nostres arguments tècnics del perquè aquestes pintures estaven en un estat tan malmès, ja que, a més de patir un incendi, es van arrancar. Això són dues causes molt traumàtiques per a qualsevol obra.  

El problema per a les obres és només de trasllat?
El problema de fons és l’estat de conservació i les degradacions que pateix l’objecte. Qualsevol cosa que se li faci que suposi treure-la de l’espai on es troba és complicat. Les obres es troben en un estat d’equilibri en el museu. Hi ha unes condicions climàtiques determinades, amb una humitat a mida, sense un elevat grau de sequedat que podria fer que els materials es trenquessin, ni amb una humitat elevada que podria provocar el desenvolupament de microorganismes. L’origen era una pintura mural sobre el mur. Això s’arrenca i es posa sobre unes teles, deixa de ser una pintura mural i passa a ser una pintura sobre tela. Això li aporta un grau de fragilitat considerable.   

Quin és l’estat del monestir per acollir aquesta obra?
No sé en quin estat es troba en aquests moments. La darrera vegada que hi vaig anar va ser el 2023, però no ens van deixar accedir a la sala capitular. Vam poder veure la sala d’exposició de les obres d’art que havien sortit del Museu de Lleida. Aquell espai estava mig acondicionat, amb uns aparells de conservació, però amb els murs continuaven tenint humitat i la pedra es desfeia. De fet, aquesta és la patologia que presenta el monestir des del segle XII. 

El terreny en què es troba no és el més indicat.
El monestir el van construir en una zona pantanosa. Els carreus, la pedra tallada amb què es va construir el monestir, fan d’esponja de la humitat del subsol, l’aigua va pujant i s’evapora, però queden les sals solubles. La cristal·lització de sals fa que tots els materials que hi ha, sigui pedra o pintura, es degradin. A partir dels anys 80 del segle passat es comença a restaurar i s’implementen mesures per combatre la humitat. Les pedres estan degradades, diuen que ara està en bon estat i actualment ho desconec.   

"La sentència que decideix el trasllat no prioritza els criteris científics"  

En aquest cas, la justícia ha menyspreat els criteris científics?
Diria que la sentència que decideix el trasllat no prioritza els criteris tècnics i científics. 

Albert Velasco assegurava fa uns dies que totes les reclamacions patrimonials que es donen al món parteixen de pressupostos nacionalistes. Hi està d’acord?
Els museus són contenidors de patrimoni. En aquest cas, el MNAC va ser una salvaguarda durant un conflicte bèl·lic. Va ser després que el tema va prendre un caire polític. L’Albert Velasco ho explica molt bé. Es van oferir al Museu de Saragossa, però no es van acceptar perquè requeria una inversió. Però els museus són a tot arreu llocs on es conserva el patrimoni, s’explica i es transmet. Però si les pintures han estat al MNAC eren per salvar el patrimoni després d’un incendi a la Guerra Civil. Si s’haguessin deixat les pintures a la sala capitular ja no existirien. Això ho podem assegurar perquè hi ha molts fragments que van restar allí i s’han perdut.   

Creu que el MNAC acabarà executant el trasllat?
Hi ha una sentència ferma. Però el trasllat posa en risc les pintures. Qui ho nega és perquè no ho vol veure.