Els llibres d'història recolliran la poca intel·ligència de la nostra generació progressista. Els alumnes del futur, si queden alumnes i queda futur, s'amararan de tot el que es va fer malament durant els incomprensibles anys 20 del segle XXI i, llegint-s'ho en veu alta els uns als altres, se sorprendran de la nostra incapacitat de veure el que era davant dels nostres ulls.
Ara els efectes de la ceguesa han caigut sobre El meu avi. L'havanera més popular de totes les que es fan i es desfan (amb el permís de La bella Lola) ha estat suprimida de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell del proper 5 de juliol. I ho ha estat per la suposada vinculació de l'autor de la cançó, Josep Lluís Ortega Monasterio, amb un cas de prostitució en un club d'Osca, segons va desvelar fa uns dies el documental Murs de silenci de TV3.
Cinc representants dels grups d'havaneres i dos de l'ajuntament palafrugellenc han decidit que El meu avi ja no té dret a sonar en aquest acte emblemàtic i que, per tant, cal esborrar de pressa i corrents un (altre) símbol que poc té a veure amb l'acusació i que d'alguna manera ens fa país, ens fa ser qui som. Cal esborrar-la, encara que només sigui una expressió artística. Encara que la cançó no tingui cap vincle amb el cas. Encara que el cas estigui judicialitzat. Tant se val, perquè aquí l'important és fer veure que hem entès molt bé les coses, encara que, de fet, no hàgim entès gairebé res.
A Palafrugell tornem a ser allà on érem, traslladant a la gent el missatge que fa temps que es trasllada des de determinades institucions i partits. Serem permissius i burocràtics amb les injustícies tangibles de la nostra vida diària però impressionantment contundents amb les correccions morals. Mirarem de reüll el moll de l'os, però arrasarem amb la perifèria ètica, la fàcil de combatre, la que té un cost mínim i un impacte gran sobre la nostra autoestima. Confondrem el significat de les lluites, les gestionarem pel boc gros i les durem a un carreró sense sortida que faci sentir ràbia als rabiosos i incomoditat als que s'haurien de sentir còmodes. Acorralarem la necessària revolució, fent que perdi sentit i guanyi reaccionaris. I tot això ho farem en nom d'uns nous temps que se suposava que havien d'acabar amb les rèmores del passat i que de sobte es troben havent de batallar també contra els inútils del present.
No sé com ens ho fem, però a cada bugada perdem un llençol i netegem una nova catifa vermella per la ultradreta. En un món podrit, governat per l'individualisme més cruel, només falten casos com aquests, que sacrifiquen els consensos en nom d'una puresa inexistent, per potenciar encara més la sensació que la supervivència cada cop es torna més difícil i que els governs fan més nosa que servei a l'hora de garantir-la. És una sensació tramposa, demagoga, terriblement perjudicial per als que més busquen sobreviure, però és la que l'algoritme (el de les xarxes i el del dinar de Nadal) introduirà fins a la part més íntima del cor –no pas del cervell– a les seves víctimes.
Malauradament i de manera inesperada, la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell es convertirà en un altre aparador del desconcert que vivim. L'organització de l'acte ja ha anunciat les cançons que substituiran El meu avi, sí, però no cal que s'hi escarrassin. Amb la decisió que han pres, la gent no només cantarà les estrofes d'Ortega Monasterio pel seu compte, sinó que arribarà a la plaça del Port Bo havent-se après també de memòria els versos de Sílvia Orriols a X. Perquè, tot i no pujar a l'escenari, la batllessa de Ripoll s'haurà convertit en l'estrella convidada, la cap de cartell invisible de la cantada. Per obra i gràcia dels virginals, a la d'Aliança no li haurà calgut cap micro perquè la seva cantarella ressoni fins a Cuba.
