Amb una trajectòria marcada pel rigor, la passió i una mirada crítica profundament personal, Victoria Szpunberg (1973, Buenos Aires, Argentina) és avui una de les veus més singulars del panorama teatral català. Establerta a Barcelona des dels quatre anys, la dramaturga ha construït una carrera sòlida combinant l’escriptura amb la docència a l’Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett. Pluriocupada des de molt jove, ha treballat de tot abans de consolidar-se com a autora, en una lluita constant que afronta amb orgull i sense cap idealització. “No vinc de família bona”, exclama, i ho diu amb fermesa i sense embuts, reivindicant l’esforç i la constància com a motor vital i creatiu. 

Una de les seves obres més estimades és La Màquina de parlar, escrita després d’una decepció professional i artística. Una peça que va dirigir ella mateixa, amb una estructura arriscada, humor i profunditat filosòfica que l’ha ajudat a escriure moltes de les obres que més tard han vingut. Per Szpunberg, el moment de l’escriptura és el més pur del procés creatiu, on es reconcilia amb ella mateixa allunyada del soroll de la indústria. Malgrat els nervis dels assajos i la incomoditat en les relacions institucionals, la dramaturga ha après a navegar per un món que li és aliè amb una autenticitat admirable. El reconeixement que més il·lusió li ha fet és el Premi Ciutat de Barcelona, un guardó que la connecta amb la història de supervivència de la seva família exiliada amb la ciutat que els va acollir i que estima amb orgull. 

El teatre és la seva forma de vida?
Sí, però el fet de ser mare m’ha canviat les prioritats, n’ha aparegut una de superior que és la meva filla. Així que ara és la meva filla i el teatre. M’encanta anar a un cafè i observar, veure la gent i esbrinar de què parlen. Tot és reciclable per fer una obra de teatre. En el teatre he trobat un lloc de pertinença. Vinc d'una família nòmada on aquí, a Catalunya, tinc pocs familiars i, en el teatre, moltes vegades diem família a la gent amb qui treballem, fet que m’ha permès trobar un lloc on sentir-me com a casa. L'altre dia la meva filla que ara farà 17 anys em deia; “no vull dir que em dedicaré al teatre, però per a mi el teatre és casa”. Casa vol dir que ella va al teatre i se sent extremadament segura malgrat ser adolescent! 

Conec moltíssim la tradició teatral i sé veure quan una cosa està molt bé i quan una cosa agrada -que no és sempre el mateix-. Quan començava vaig fer obres més experimentals, més atrevides, que potser no s'entenien, i això ens ha de fer pensar, perquè les carreres artístiques i l'art no està fet només per entretenir. La tercera fuga ha estat una obra on he fet el que he volgut, i això em reconcilia amb la feina i amb l’equip, perquè el més important és que t’ho creguis. Si fas una obra pensant només amb el resultat i especulant sobre què passarà, et perds pel camí. El més important és que l'obra respongui a alguna cosa personal i també d'equip.

I a què responia La tercera fuga o L’imperatiu categòric, dos dels grans èxits d’aquesta temporada? 
A una necessitat. Cada vegada me n'adono més com la tècnica, els recursos i la tradició són importants, però hi ha alguna cosa que té a veure amb la necessitat i amb l'abisme. Necessitat d’expressar, d'expressió. És una cosa molt immaterial, molt misteriosa, es pot estimular, però no es pot ensenyar, és molt difícil d'anomenar, però notes quan una obra respon a alguna cosa latent, a un batec innombrable. No em vull fer la mística, però és una combinació entre la part de construcció, de relat, de tècnica, de recursos, amb una altra cosa que té a veure amb allò que diem ànima i que és tan difícil de descriure. I tampoc té a veure amb expressar un missatge directament, no és el punt de partida. Si encara ens queden espais misteriosos i no classificats que evidentment tenen a veure amb el pensament, però també amb la imaginació, si encara ens queda en la nostra societat espais que no podem categoritzar, aquests són espais on s'aboca la mirada artística.

"Si encara ens queden espais per categoritzar i explorar en la societat, aquests són espais on s'aboca la mirada artística"

Si encara queda algú que no hagi vist cap de les seves obres, com descriuria els seus textos?
Sempre hi ha sentit de l'humor, crítica i volada. Són tres elements importants. Volada em refereixo al fet que sempre apareixen elements inesperats. M'agrada molt de l'escriptura teatral quan no tot és el que sembla o no tot s’encamina cap a una mateixa direcció, on hi ha capes. Quan esperes una cosa i de vegades succeeix d'una altra manera. Això és important, l'element inesperat, aquell que d'alguna manera, mostra una realitat no previsible o en tot cas no unidireccional. Soc bastant apassionada de la tècnica dramatúrgica i m'agrada provar i investigar tota aquesta qüestió de la causa i efecte. Pensem sempre que les obres han d'estar d'alguna manera construïdes amb aquesta lògica, però, què és la causa i l'efecte? 

Si observes a les persones des d'un lloc previsible, pots dir que tots som iguals, i és veritat, ho som, però si mires a una persona en profunditat i amb lupa, veuràs que cada individu és singular. M'agrada descobrir això, imaginar, fer trobades que no sempre responguin a qüestions burocràtiques o administratives que estem sempre responent; a què et dediques, quants anys tens, on has nascut... Ens classifiquen com a persones constantment omplint caselles, però prefereixo quedar-me amb altres aspectes de les persones i de les seves interrelacions.

La tercera fuga és una obra de ficció basada en la seva història familiar, marcada per múltiples exilis amb la consegüent necessitat de recomençar una vegada i una altra. Li ha resultat complicat escriure-la i portar-la en escena?
Sí i no. L’has de pensar bé perquè l’estructura respon a una trama familiar que compren del 1922 -el meu avi a Ucraïna- a l'any 2022 -jo a Barcelona-. La meva família ha viscut moltes persecucions polítiques i aquí tenia una bona trama. Vaig recórrer a l'Albert Pijuan, gran novel•lista i amic, perquè m'ajudés a agafar distància i a poder-ho escriure. Volia fer una cosa èpica perquè era per la Sala Gran i volia escriure una història on hi hagués peripècies potents. És una obra que té gairebé 50 personatges i em va costar molt la planificació i la tria de tots ells. El trencaclosques va ser el més complicat. I l'escriptura també ha estat complicada perquè, per exemple, en la part de l'Argentina és un thriller polític que em va costar molt que fos versemblant. Però he fet l'obra que volia fer i, si després això connecta amb el públic, genial. He de confessar que no m'esperava tant èxit.

També és cert que he estat molt immersa en el procés i tothom em deia; “oh, la Sala Gran, quina por!” No sé si soc una kamikaze o què, però no tenia aquesta por perquè em van donar un parell de consells que em van anar molt bé. El Javier Daulte, un dramaturg argentí, em va dir una cosa que he seguit i que és boníssima; “quan escrius una obra has de saber des de quina fila del teatre l'estàs escrivint”. És molt diferent escriure una obra que muntaràs a la Sala Beckett, que escriure una obra on la persona que està a la fila vint-i-pico també ha d'entendre i s’ha d'emocionar. 

Quina ha estat la reacció de la seva família en veure l’obra?
Hi ha de tot, però prefereixo no compartir-ho. Em sap molt greu que el pare no l'hagi pogut veure, al final, em vaig criar amb ell i teníem una relació molt estreta. Era un gran interlocutor i em sap molt greu que no l'hagi vist. Va venir una cosina de l'Argentina que no entén el català, però que és molt llesta i la va veure malgrat no trobar-nos. Els meus pares es van comprometre d'una manera molt radical amb la causa política d'aquell moment, dels anys 70, i van posar en risc a part de la seva família, i això hi ha gent que no ho va entendre. Aquí tinc molt poca família, però sí que l'ha vist la meva filla i el seu pare, que també hi ha participat.

Aquesta implicació política, nota que li han traspassat d’alguna forma a vostè?
No, no milito en cap partit i soc absolutament crítica amb aquest tipus de gent que va proclamant lliçons morals sense fer res. Els meus pares van posar en risc la seva vida i no ho tinc gens idealitzat. En un moment donat va ser un somni col•lectiu, en un altre un deliri i, si tenies una mínima sensibilitat, no podies fer altra cosa en aquelles circumstàncies. No puc amb la hipocresia moral, amb la gent que es pensa que tuitejant "Free Palestina" està canviant el món. No, per favor, nosaltres som uns privilegiats. Els meus avis van fugir d'Ucraïna en condicions de precarietat que no estaven escrites enlloc. La història dels meus pares està plena d'horrors perquè la dictadura argentina va ser una brutalitat i, a mi, encara em costa entendre com ells van posar en risc la seva vida i la de la seva filla per canviar realment el món, intentant-ho fer amb tots els defectes i errors que han pagat. 

"La història dels meus pares està plena d'horrors perquè la dictadura argentina va ser una brutalitat"

Soc molt conscient del risc i de tot el que van fer els meus pares i potser això m'ha fet tenir una consciència molt realista del que vol dir implicar-se i posar el cos. Una cosa és fer proclames i una altra posar el cos per una convicció política. Jo no l'he posat i això no vol dir que sigui una persona sense ètica. Crec molt en els petits gestos i no suporto la gent que tracta malament els altres. Una de les assignatures pendents és poder escoltar a l'altre. La democràcia és un bé molt fràgil. De vegades miro al voltant i penso; sembla que la gent no sàpiga el que tenim, perquè nosaltres, la teva generació i la meva, no hem lluitat per aconseguir-ho, i ens pensem que això ve de no sé on. 

Amb el context mundial que vivim de guerres i migracions constants, podem veure com allò que sempre ens han dit de “la història sempre es repeteix”, pren més valor que mai.
Sí, per això he posat que la meva obra està dedicada a tots els desterrats, perquè intento parlar d'una història minúscula que fa ressò de moltes altres semblants. Malauradament no hem avançat gaire. Les guerres ens semblen terribles quan les veiem per televisió i ens sembla que passen per primera vegada, però si analitzes la història de la humanitat, veus totes les conquestes i les fronteres entre països com són autèntiques històries d'horror. És a dir, possiblement nosaltres, en el lloc i en el temps que vivim, som la gent més privilegiada de la història. La història de la humanitat està plena de conflictes bèl•lics terribles. Ara veiem això que passa entre Israel i Palestina, com s'està massacrant un poble, però en realitat no és molt diferent d’altres guerres que hem viscut.

"Possiblement nosaltres, en el lloc i en el temps que vivim, som la gent més privilegiada de la història"

Amb aquesta obra, ha estat la primera dona autora catalana, que dirigeix el seu propi text a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. De veritat? De debò?
Sí, és així! És vergonyós, però té a veure amb diversos factors i un és que molts pocs autors contemporanis vius s'estrenen en una sala gran, perquè no és fàcil. Es té la idea que per omplir amb 800 persones cada nit, millor tirar repertori català clàssic o altres obres més contrastades. Una obra original i d'autor contemporani local no té prou confiança, i això és molt penós. Les institucions no tenen prou confiança en els nostres autors vius. Estic farta de la idea de repertori, perquè el teatre és un lloc que convoca una assemblea present, que està molt connectat amb qüestions de l’ara, de la nostra ciutat, qüestions actuals, i cal una gran aposta per les veus vives i nostres. Les institucions no es creuen això de la dramatúrgia catalana i això se li suma un sistema patriarcal que és una plaga inqüestionable. He rebut molts comentaris de ‘senyoros’ que al·lucinaries. 

Les dones hem d'estar constantment demostrant la nostra valia i sempre hi ha una condescendència, sospita o falta de credibilitat i de confiança pel sol fet de ser dones. La diferència a pertànyer a una minoria, en aquest cas culturalment, sempre genera inseguretat. No hem accedit als llocs de visibilitat, als llocs de poder i, en aquests espais, encara som una minoria que genera desconfiança, perquè l'statu quo sempre fa que la gent estigui més tranquil·la. Quan venen vuit-centes persones a veure la meva obra i totes s'aixequen dempeus aplaudint no estan pensant que soc una dona, estan connectant amb l'obra i això s'ha de valorar i s'ha de fer valdre igual que si em digués Victori. El que passa és que en el meu cas, tinc un cognom que no és de la plana de Vic, faig un teatre que al principi no era convencional i la diferència, diguéssim, no em fa patir ni em genera gens de por.

Parlem de L’imperatiu categòric que ha estat reestrenat de nou al Lliure de Gràcia i que des d’un principi va exhaurir totes les entrades. A què diria que es deu aquest èxit?
Ha connectat molt amb una realitat actual i sempre és una combinació entre la forma i el contingut. Té humor negre amb això del ganivet que porta la protagonista amunt i avall, però oi que sovint tindríeu ganes d'anar amb un ganivet a la bossa? Depèn quines situacions recordo el ganivet de la Clara G. i penso; algun lloc tinc el ganivet! (Riu). És aquesta violència silenciada que rebem. Malgrat que vivim en un moment i un lloc privilegiat, a la meva generació i a la vostra ens van dir i educar pensant que les coses serien més fàcils i no ha estat així. Això genera una frustració molt forta i una impotència que possiblement no estem del tot preparats. Trobem a gent amb moltes carreres, amb il·lusió, amb expectatives que es troba per exemple, amb la crisi de l'habitatge, perduts, però no només els joves, també els de la meva generació. Hi ha gent que no es pot separar perquè no s'ho pot permetre econòmicament parlant. Això ha connectat molt i també perquè tinc a dos actors fantàstics i un equip que ha estat una passada! 

L'imperatiu categòric és un principi ètic formulat pel filòsof Immanuel Kant que ens mostra, de manera racional, quina ha de ser la pauta de la nostra conducta. Què passa quan aquesta se segueix, però les coses resulten sortir al revés de com un espera? 
Sí, una màxima que sigui com un paraigua universal, apriorístic, objectiu, que marca d'alguna manera la conducta humana. El missatge de l'obra no sempre el controlem. El tema del ganivet el vaig treure d'una obra que m'apassiona que és Woyzeck, de  Georg Büchner, que és el primer pària de la història de la literatura dramàtica. Un pària és algú que no té documents ni res, que està absolutament fora del sistema. Volia fer un mirall d’aquesta obra, però amb una dona que no fos pària ni revolucionària o antisistema. Volia que fos una persona anodina, comú, que si pogués identificar tothom, en el sentit que és una persona que sempre ha fet bé les coses. 

"El missatge de l'obra no sempre el controlem"

El personatge es troba amb una sèrie de circumstàncies que l'expulsen d'un sistema que ella a priori accepta. Ha fet un doctorat amb molt bona nota i ha estudiat Kant, un dels filòsofs més sistèmics que sorgeix de la història de la filosofia occidental. Ho ha fet tot bé, però de sobte la volen fer fora del pis on viu, quan sempre ha pagat el lloguer religiosament i clar, a Barcelona, tal com està la cosa no es pot pagar un lloguer tota sola. A més, això se li ajunta amb qüestions hormonals i somàtiques que marquen molt la mateixa percepció del món i se sent invisibilitzada. M’interessa posar el focus sota la gent que no el té, sobre els que estan sobre la llum intermitent perquè és en aquesta llum on es troben més bones històries humanes. 

On la trobarem a la temporada vinent?
La següent temporada estaré al Lliure de Montjuïc amb Contra Antígona, a la Sala Fabià Puigserver i es preveu una temporada més tranquil·la que aquesta última. Ho volia així perquè aquesta ha estat frenètica amb L’imperatiu categòric, La tercera fuga i fent Volcano al Centre Dramàtic Nacional a Madrid. Ha estat un any molt bèstia i venia de molta feina, així que l'any vinent tinc dos encàrrecs més tranquils i estic preparant dos textos nous per la temporada següent. També tinc molta esperança que es torni a reprogramar La tercera fuga per no deixar morir un projecte que ha anat molt bé.