La música britànica, que ja ens té acostumats a la seva exhibició de poder en el directe, ha tornat a Barcelona per recitar poemes del seu llibre The Hollow of the Hand (El clot de la mà). El recull, fruit d’una col·laboració amb el fotògraf Seamus Murphy, amb qui ja havia col·laborat al disc Let England Shake és el resultat poètic i gràfic dels viatges que tots dos van fer entre 2011 i 2014 a Kosovo, Afganistan i Washington DC.
“Per entendre, has de viatjar enrere en el temps”, diu Harvey en un dels poemes de la segona part, escrits a Afganistan. I sembla que va ser això, precisament, el que va fer: mentre Murphy fotografiava, ella omplia quaderns amb notes sobre tot el que observava al seu pas, sense cap idea preconcebuda, observant la gent, la natura, l’olor de tot allò que li sortia al pas. “Vaig preguntar a un arbre què havia vist”, recita.
La dicció de Harvey és calmada, profunda, tal vegada teatral, típicament britànica. L’audiència, que omple el Hall del CCCB i l’Auditori, on s’ha habilitat una retransmissió en streaming davant l’allau de públic, l’escolta en silenci contingut mentre ella parla de nens descalços a l’hivern en cementiris d’Afganistan o de la presència de Déu en els seus cossos petits i foscos.
Poemes com "postals, constatacions, un quadern de bitàcola"
El tercer destí d’aquest viatge va ser Washington perquè “allà s’hi havien pres decisions que estaven molt relacionades amb el que passava a Kosovo i Afganistan, i ens semblava que hi havíem d’anar”. Un cop allí, diu, es va sorprendre dels punts en comú que la capital nord-americana tenia, a nivell simbòlic, amb els altres dos països inclosos al recull “hi vaig veure els gossos, la gent demanant caritat, i vaig pensar que ho havia de posar en relació”. Els poemes de Harvey, tanmateix, no deixen de ser postals, constatacions, un quadern de bitàcola. Escrits en present i evocant la imatge nítida (una dona gran que sosté dues claus, algú que demana caritat, els nens, els animals).
Tret d’algunes imatges poderoses, sembla que els poemes de la britànica no acabin d’aprofundir completament en el que hi ha més enllà de l’experiència del viatge, del xoc davant de la deshumanització i la pobresa. “Hi ha veus darrere meu que parlen un llenguatge que no entenc”, diu a To the last of Homo Sapiens. “Darrerament he descobert que m’interessa molt la poesia” anuncia abans de cloure el recital amb alguns dels poemes que comencen a conformar el seu proper recull, que du el títol provisional In the Forest i que, explica, pren com a inspiració una granja encantada enmig dels boscos.
Independentment de la rotunditat dels seus versos, és impossible sortir il·lès de cap aparició pública de PJ Harvey. És un animal escènic amb tants registres com ocasions que ha posat un punt i final màgic a un Kosmopolis 2017 que ha posat el canvi a debat i que, amb 130 convidats i més de 10.000 assistents a les activitats que s’hi ha programat durant els cinc dies que ha durat el festival, consolida la biennal de literatura amplificada com una de les cites imperdibles de l’oferta cultural Barcelonina.
El cineasta i escriptor alemany Werner Herzog. Foto: CCCB
Herzog, la natura inhòspita
Un altre dels grans moments del Kosmopolis ha estat el protagonitzat pel cineasta Werner Herzog. “Miren de reduir-me al director obsessiu, però ja no ho sóc” diu Werner Herzog, l’aclamat director, documentalista i escriptor alemany, al Hall del CCCB, davant una audiència de set-centes persones entregada ja d’inici. Herzog, un dels grans noms de l'edició 2017, va mantenir dissabte un diàleg amb Paul Holdengräber, fundador del programa Live de la New York Public Library, que sota el grandiloqüent títol Èxtasi i terror a la ment de Déu, va servir com a excusa per repassar algunes de les obsessions de l’artista, de setanta-quatre anys, que visitava Barcelona per primera vegada.
Un fragment de la seva pel·lícula Bad Lieutenant, de 2009, va actuar com a obertura, amb un Nicholas Cage desfermat i posseït per les drogues davant una iguana, “Les iguanes són l’èxtasi de la creació”, va apuntar Herzog “tenim una visió massa romàntica de la natura. La natura és inhòspita. Estic tip de la imatge edulcorada que mostren les pel·lícules infantils (...) els nens haurien de fer forats a terra i grimpar dalt dels arbres, no veure-ho a la televisió o a les aplicacions dels telèfons mòbils.”
Una conversa en clar crescendo, en què Herzog, a banda de llegir alguns fragments del memorable diari de rodatge de la cèlebre Fitzcarraldo (1982), “Conquista de lo inútil”, va tenir temps per vaticinar la fallida de la utopia tecnològica, per parlar dels dubtes de fe del Papa Benet XVI durant la seva visita a Auschwitz, per enaltir les conquestes d’Hernán Cortés (“hi ha poques narratives en la història de la humanitat que puguin igualar-la”) i, fins i tot, per lloar el joc de Busquets al recent 6-1 contra el PSG. “Després d’allò”, va dir “hauríem d’haver deixat de jugar a futbol durant un any i replantejar-ho tot”.
“Ens espera un final d’una estupidesa monumental, en un món on haguem de caçar i recol·lectar i no tinguem ni idea de com fer-ho”, va anunciar. “Un dels errors més grans de la humanitat, va dir, és que hem perdut l’esperit nòmada. “Ja no caminem, ja no explorem. Jo he anat arreu i mai n’he marxat amb les mans buides.”
Dues hores més tard, un poètic mar de lava extret del seu darrer documental, Into the Inferno, posava punt i final al diàleg. El cap d’una tribu d’Indonèsia explica com imagina la fi del món, com l’aigua vermella de tots els volcans del món entrant en erupció alhora, ho cobreix i ho fon tot al seu pas. Una metàfora adequadíssima de la personalitat d’Herzog, que dissabte al CCCB, tampoc va deixar res per verd. “Què l’espanta, a vostè” va demanar-li Holdengräber. “Res, de fet. És un mot que ni tan sols existeix al meu vocabulari”.
