Enmig del doomscrolling, un TikTok del comunicador Àlex López: “La bandera catalana és la més antiga del món”. “Tothom parla de les banderes d’Escòcia o de Dinamarca, que daten del 1300”, adverteix, “però a València es conserva el Penó de la Conquesta, del 1238”. Així, segons López, la senyera seria la primera bandera nacional i “la més antiga que representa una civilització encara existent”. És veritat això però?

Certament, Dinamarca posseeix l’estendard oficial representatiu de la seva nació amb més primitivitat. La llegenda més popularitzada sobre l'origen de la bandera danesa és la batalla de Lyndanisse, l’any 1219. El relat, recollit en una crònica escrita per Christiern Pedersen al segle XVI, explica com el Dannebrog —la bandera de Dinamarca— va descendir miraculosament del cel, aturant el combat entre danesos i estonians, i infonent a aquests primers la victòria.

Les llegendes són sols això: llegendes. Tanmateix, aquesta obra confereix a Dinamarca el testimoni textual més ancestral de l’existència d’una bandera nacional. Si bé, com ja va exposar el 2016 el periodista i historiador italià Bruno Cianci, expert en vexil·lologia —la disciplina que estudia les banderes—, al seu llibre La stoffa delle nazioni (“La tela de les nacions”, publicat per Odoya), el testimoni físic més antic correspon als Països Catalans.

El primer capítol del volum, que duu el títol de “Senyera, orgull català. Història de la primera bandera nacional”, narra les peripècies del Penó de la Conquesta, d’uns dos metres de llarg i conservat avui a l’Arxiu Històric Municipal de València —amb accés lliure de visita. “Alliberada dels musulmans pels carolingis entre el segle VIII i IX, Catalunya va adquirir amb els anys una creixent autonomia dels descendents de Carles Martell (…). Entre les diverses relíquies, algunes suposadament del període de la Reconquesta, hi ha banderes cristianes i musulmanes. D’aquestes, la més important és la que els catalans anomenen Penó de la Conquesta. Aquesta tela va ser hissada pels musulmans el 28 de setembre de 1238 per anunciar la rendició a les tropes de Jaume I, rei de la Corona d’Aragó. No és una bandera musulmana, com un famós trofeu pres dels musulmans a la batalla de Navas de Tolosa (1212) i conservada a Burgos, sinó una bandera aragonesa, feta pels musulmans assetjats per comunicar la seva rendició”.

Segons l’Institut Nova Història, aquest “drap pintat” va ser considerat una relíquia, i Jaume I va ordenar, possiblement, que es conservés a l’església de l’hospital de Sant Vicent —antic lloc de culte cristià dedicat al patró de la ciutat—, on va romandre fins al segle XIX. Va ser el cronista Pere Antoni Beuter, qui a la seva Primera part de la Història de València (1538) va defensar que aquesta peça era el mateix penó hissat pels andalusins. Per al quart centenari, està documentat que el Justícia Criminal va despenjar el Penó de la volta de l’església, i va assegurar que era vertader, segurament basant-se en el seu aspecte de “vell”. Va ser en aquest moment quan va afegir-se la inscripció “Año 1238”.

Si ens basem en la tradició, doncs, López ho diu encertadament al seu TikTok i el Penó de la Conquesta, les quatre barres, és el primer testimoni físic d’una bandera nacional encara en ús.