Cinc pel·lícules després –i havent passat ja 19 anys des que Brian de Palma va revaloritzar la sèrie de finals dels 60– la necessitat d’allargassar una franquícia només pot mesurar-se per la passió amb què ens explica una història ja sabuda. Des d’aquesta premissa, el que ens ofereix Missió: Impossible. Nació secreta no és res més que l’assumpció d’una marca pròpia, d’una manera d’entendre el cinema, i d’un claim que sempre ens fa tenir ganes de saber què vindrà després. Ens és ben igual si coneixem quina mena de trampes inclourà, perquè la convenció del thriller viurà entre el respecte i la convulsió, entre la meravella d’oferir, sempre, alguna cosa més.
 
És aquest sòlid sistema operatiu el que aguanta l’invent de Missió: Impossible, fent-la en cada nou episodi més interessant i explosiva, perquè no només no ha perdut ni un bri de voluntarisme, sinó que ara té més passió i més ganes de centrar-se en la consciència d’escriure una nova pàgina al totum revolutum del gènere. Acció i espionatge? Sí, però també respecte màxim per a l’espectador, lluny de la megalomania deshumanitzada on Hollywood ha instal·lat la majoria dels seus blockbusters. Els manaments són diàfans: primer, que en pantalla mai ens podem prendre el luxe de perdre el temps; segon, que tota cabriola –per impressionant i plàstica i esbalaïdora que sigui– ha de tenir un sentit dintre de la gran successió dels fets, que acordarem que són reals per molt que siguin risibles.
 
A partir d’aquí, Missió: Impossible. Nació secreta és una coreografia precisa. Tot és mesurat i indispensable, tal com exemplifica la música de Turandot i la dansa de quinze minuts on els protagonistes ballen mentre avancem cap a un do de pit fatídic, en el que és la millor escena del film. L’equívoc i el joc de miralls, el caçador que se sap perseguit, la víctima que no té escapatòria. Un Sean Harris que comanda des del pati de butaques, Tom Cruise que perpetua la seva ànima de ninja saltimbanqui eternament invencible, una Rebecca Ferguson que juga a fer de la química amb Cruise una arma afilada i irresistible.
 
I l'Òpera, entesa com a gran cor d’aquest mecanisme racional i viu per on graviten meravelles com Simon Pegg (el descompressiu contrapunt que sempre necessitarà Ethan Hunt) i la necessitat imperiosa de reafirmar la vigència de l’art de l’escapisme. La gran obra mestra de Puccini, mentre el Príncep anticipa la seva victòria, l'impuls d’una pel·lícula que vol aprofitar el talent de saber fer riure, de crear tensió, de preveure el clímax i de voler-lo gaudir. Sense més pretensió que voler entretenir en el seu estat més primigeni.