En les eleccions nord-americanes del 2008, quan Barack Obama va derrotar contra tot pronòstic Hillary Clinton per ser candidat del Partit Demòcrata i, després, convertir-se en president dels Estats Units, una part rellevant de Silicon Valley va optar per l’aspirant negre. Entre els donants d’aquell moment hi havia Elon Musk. En una societat que reclama grans icones, a vegades encarnades en valors, Musk va esdevenir símbol de cert capitalisme suposadament “progressista”. Tesla, el prototipus d’un futur que arribaria amb cotxe elèctric i consciència ambiental. Aquella fotografia del multimilionari s’ha rebregat. Què ha passat?
En realitat, Musk no va ser mai un progressista. Si Tesla va exemplificar un nou capitalisme industrial és perquè molts estaven mal informats. A la companyia automobilística, els sindicats estaven vetats i molts treballadors foren acomiadats per intentar organitzar-se. Musk, com bona part de l'elit tecnològica, es va dedicar a donar diners a candidats de tots els partits. En les eleccions del 2004, va finançar la campanya de reelecció de George Bush i la del seu rival demòcrata, John Kerry. Sí que és cert que va confessar haver votat Barack Obama el 2008 i que hi va insistir el 2012. Segurament l’ambient on vivia, a Califòrnia, hi va influir.
El que sí que sembla cert és que Musk es va anar dretanitzant de manera gradual. Ell mateix va explicar de manera gràfica com s’anava fent cada cop més conservador. Si el 2008 se situava en una mena de centreesquerra (pels estàndards d'allà), el 2012 —any de la reelecció d’Obama— es posava en un espai més centrista i el 2021 en el centredreta. Ja coquetejava amb el populisme MAGA: la Covid i els confinaments ja li van semblar “feixistes”. Una involució en què va pesar molt la influència d'un altre oligarca de Silicon Valley, Peter Thiel, antic soci a PayPal i que sempre ha estat un agitador de l'extrema dreta tecnològica.
Quan Joe Biden va convocar els grans del cotxe elèctric a la Casa Blanca i el va ignorar —per oposició dels sindicats—, Musk es va ofendre. L’any següent va adquirir Twitter mentre covava una particular teoria sobre la llibertat d’expressió que tampoc era seva i que van adoptar molts sectors de la dreta reaccionària: tota moderació de continguts era un atac a la “llibertat d’expressió”.
Suport a Trump i líder de l'extrema dreta global
L’home que, segons Forbes, és el més ric del món ja havia iniciat el seu ball amb Donald Trump, amb qui teixiria una coalició breu però molt intensa, amanida pel millor ingredient per a tots dos: els interessos. A Musk li convenia tenir un rol preferent a l’administració i, sobretot, menys regulació empresarial, el que el duia directament al terreny dels republicans. Després de l’atemptat contra Trump, va expressar el seu suport al candidat, escenificant una efímera lluna de mel. I es va llançar a intervenir en la política interna de diversos països.
La pretensió de parar els peus a la regulació digital de la UE va animar el seu suport als ultres europeus. Va demanar als alemanys que elegissin els neonazis d’AfD —sense aconseguir-ho tot i el bon resultat ultra— i reclamà la renúncia del britànic Keir Starmer. També va fer la volta al món la fotografia amb Javier Milei, brandant la motoserra que el president argentí li havia regalat (la metàfora de les tisores es queda curta per a les seves retallades). A Espanya, va animar Vox i el seu líder, Santiago Abascal, va aconseguir fer-se una foto amb el magnat en una conferència de partits conservadors. Fins i tot, Musk va aterrar a Catalunya: va difondre desinformació d'un compte d'extrema dreta que relacionava enganyosament immigració i violència sexual.
Totes aquestes intromissions van irar els líders de les democràcies europees. Pedro Sánchez (Espanya), Emmanuel Macron (França), Keir Starmer (Regne Unit) o Olaf Scholz (Alemanya) van denunciar els discursos extremistes i les ingerències de l'home més ric del món (i quasi-representant de la Casa Blanca) en processos electorals. Fins i tot el Parlament de Catalunya va condemnar les accions d'Elon Musk, en una declaració empesa pels Comuns, el PSC, ERC i la CUP. Van intentar evitar-la el PP, Vox i Aliança Catalana; Junts s'hi va abstenir.
L'agenda Musk: retallades i avantatges fiscals
La seva decantació ideològica encaixava amb els seus interessos corporatius, mentre assumia una esperpèntica oficina d’eficiència governamental (DOGE) de Washington. El balanç: en poc més de cent vint dies de suposades retallades, milers de funcionaris van ser acomiadats enmig d’un caos sobre les xifres reals de la reducció de despesa. Musk havia parlat de reduir el dèficit en 2 bilions de dòlars i, segons la premsa nord-americana, va continuar augmentant.
Dins la mateixa Administració Trump es van anar acumulant les crítiques contra l’home de Tesla i SpaceX, que al maig va abandonar el projecte de DOGE, mentre les vendes de l’automobilística queien a tot arreu. Se’n va anar amb crítiques contra el primer paquet legislatiu trumpista, l’anomenada per Trump “gran i meravellosa llei” que, malgrat les retallades enormes en els programes sanitaris, Musk va considerar que incrementaven més el deute. Després d’un intercanvi d’insults entre tots dos a les xarxes, Musk i Trump van passar a ser enemics. Una situació que, amb els antecedents els dos personatges, tampoc es pot donar per definitiva.
Musk ha anunciat ara la creació del Partit d’Amèrica, una nova formació política per plantar cara a republicans i demòcrates. L’experiment és una incògnita. Però si no hi ha una reconciliació, Musk sí que podria perjudicar els resultats dels republicans, avui lligats de peus i mans al president i que el novembre del 2026 tenen cita a les urnes per renovar el Congrés. Al final, les aportacions d’Elon Musk a la política nord-americana han acabat sent excessivament estúpides fins i tot per al mateix Trump.
