Fa poc he fet vacances. És una d’aquelles coses que senten tan bé que només vols cridar-ho als quatre vents: “He fet vacances! Per fi he fet vacances!”. Vaig estar una setmana a Nova York, hi vaig anar amb una amiga i vam anar preparadíssimes pel fred. Ui, Nova York, abrigueu-vos que allà fot rasca. Vam anar equipadíssimes, tant que no vam passar gens de fred. Samarretes tèrmiques, jerseis de llana, guants, botes, bufanda, barret. I anoracs. Jo un de color verd caqui i ella un de color –sí– rosa xiclet. Horrorós. Res que no li digués en persona, fa tants anys que som amigues que la confiança fa fàstic. Un anorac tremendo. Un rosa xiclet impossible de combinar. Llarg fins als peus. Però a ella li encanta i, val a dir, que el porta amb molt d’estil. És una peça que a Barcelona no s’atreveix a posar-se perquè és, diu, too much. I segurament té raó. Per això, treure’l a passejar a Nova York li va semblar una molt bona idea.
 
Vam trigar exactament vint metres a comprovar que, efectivament, era una bona idea. Només sortir de l’apartament on ens allotjàvem, caminant pel carrer, una noia passejant un Yorkshire: “Oh my Got, nice coat!”. Dues avingudes més enllà, la conductora d’un bus escolar mentre esperava que tots els nens pugessin: “Gosh, where did you buy it?”. Fent cua al museu d’art modern, un dels membres del personal de seguretat: “Divine! Did you buy it here in New York?”. “Thanks, I got it in Barcelona!”, responia ella amb el pit ple d’orgull. “El que no saben és que em va costar quatre duros a la Roca”, em deia. L’endemà, més. Quin abric més bonic cap aquí, ostres aquest abric és total cap allà. El dia següent ja ens ho vam prendre com un joc: quantes floretes creus que rebré avui? En vam comptar fins a sis en un sol dia. No sabeu com li pujava la moral i els ànims cada cop que en rebia una.
 
Tot plegat em va fer pensar un parell de coses. D’entrada, que el gust té un component cultural i els nord-americans un criteri estètic força dubtós. Però, malgrat això, vaig admirar la capacitat que tenen els ianquis de lloar algú desacomplexadament. Els agrada l’abric que llueix una noia que passa pel carrer, doncs l’hi fan saber. S’ha acabat. Aquí això no passa. No sé què tenim o què ens falta als catalans per ser tan continguts en aquest sentit. Ens falta estil o ens falta morro? Jo camino per Barcelona i veig persones amb modelets que són increïbles i només penso “molt bon look” però no em passa pel cap dir-l’hi. I potser ho hauria de fer, ho hauríem de fer. Perquè aquestes coses senten bé i no costen gens.
 
A la meva amiga mai li han dit res del seu abric rosa horrorós –al meu entendre– però brutalíssim –segons ella– a Barcelona perquè mai s’ha atrevit a posar-se’l aquí. Li fa un punt de vergonya, diu. Un peix que es mossega la cua, potser. Si sabés que a Barcelona algú podria fer-li un bon comentari respecte a l’abric, se’l posaria més. I si se’l posés més, potser ens acostumaríem a veure de tant en tant, entre abrics negres, marrons i grisos, un toc de color i ens animaríem a lloar-lo en públic. Jo, per caràcter i per gust, seguiré lluint el meu anorac verd caqui els dies de fred, però ara potser començo a integrar en els meus pensaments que un bon elogi –a Barcelona, Nova York o allà on sigui– mai serà too much.